CONTAMINACIONS

Noia de vidre

2010-04-11T15:18:00.005+02:00

(Torno a recuperar un breu relat que vaig escriure en una etapa de vida que ara ja no fa mal. Ara ja no fa mal, ara ja no fa mal, ara ja no fa mal, ja no tornarà a fer més mal).

Avui, ja no creus amb la gent, tampoc en mi, ni banyar-te en el teu propi mar de dubtes, has deixat anar de la mà tots els silencis que en conjunt definien la teva manera de ser i amb ulls clucs, t’acomiades.Dius.Dius que fins demà.
Avui plou. El cel ha vist plorar els passatgers que incerts no han pogut obstaculitzar el seu pas. Temorosos es cerquen a través de les mirades, furiosos es frustren d’ells mateixos i volen fugir, a qualsevol altra part. Tu al mig de la fotografia, estesa al terra.

T’he vist tantes vegades passar davant meu que podria dibuixar-te . Quan tinc temps ho provo, et visualitzo, sempre somrient, amb un vestit de seda, transparent, al cap una diadema que destaca per el color de cabell que l’acompanya. M’agradaria dir-te que et vares deixar un dia al metro un paraigües al terra, xop,d’un color blau asfixiant i que sempre he volgut tornar-te però mai he pogut fer-ho. Mai he estat capaç de ser més valent que els meus temors, l’incapacitat és un desavantatge.
Avui el porto, obert, per recordar-te millor, per si algun dia deixo de fer-ho, per no caure en l’absurditat de portar un paraigües d’un simple esbós mental del què havia estat un esser humà. Tu.Tu i els teus cabells daurats. Tu de pell pàl•lida, tu noia de vidre. Noia de barri. Noia de nostàlgia. Noia de misèria. Noia sense pares. Noia d’orfenat. Recorda’m noia de metro.
Ens hem vist cada dia de les nostres vides,ni un dia més ni un dia menys. Ha estat genial quan restàvem sols en el vagó. Sols entre tanta gent. Mai he estimat tant a través de paraules mudes, crits sords i mirades cegues.
Fregant la teva pell,cada dia et deixo una moneda de dos euros al palmell de la mà. Els acceptes de bon grat i plores. Dius. Dius que gràcies. Dius. Dius que fins demà.

Cada dia se’m fa més feixuc el caminar de la vida, algú sap el què jo no sé. Algú ha de saber el meu futur, ara present. Algú ha de moure els fils de l’atzar, d’un destí estranyament incert, algú ha de saber de tothom. Parla’m. Diguem què passarà en un demà, en un endemà del demà.
Desitjo tornar-te a veure, despentinada, sense dutxar-te, res resulta més interessant que adorar algú que no coneixes, algú que saps que mai podràs tenir al teu abast, ni entre els llençols del teu llit en un matí plujós, ni dins la dutxa amb la seva nuesa corresponent, ni sense fer-li l’amor a la impotència continguda.Com deia, cada dia se’m fa més feixuc el caminar de la vida. Cada dia se’m fa més feixuc no tenir-te. Noi de nostàlgia.

Avui no ens hem vist. Una moneda de dos euros s’ofega dins del meu palmell. Tinc por. Et visualitzo de nou. Noia de misèria. T’estimo.

El metro renega a cada parada, m’assec i recullo el diari gratuït que esbufega al terra, tot mirant de reüll, observo que avui no gaudeixo de la teva presència. A l’altre vagó s’escolten crits i plors.

L’alcohol s’instal•la en el cos del nou passatger, descrimina la sang. Embogit i alterat ha estat capaç d’agafar una navalla. Està furiós amb la vida. Noi de pell pàl•lida. Noi de barri. Noi de nostàlgia. Noi de misèria. Noi sense pares. Noi d’orfenat.
A la primera noia que passa, li clava.

Avui plou. El cel ha vist plorar i cridar els passatgers que incerts no han pogut obstaculitzar el seu pas. Temorosos es cerquen a través de les mirades, furiosos es frustren d’ells mateixos i volen fugir, a qualsevol altra part. Tu al mig de la fotografia, estesa al terra. Noia de vidre.

La noia que no surt a les cançons

2010-03-29T15:13:00.003+02:00

Se l’hi acosta i amb un fil de veu dolça li demana si té foc (tot fent mímica amb la mà). Ell diu que “sí, és clar” i amb la mà palpa les dues butxaques dels pantalons. D’una en treu l’encenedor. Ell pensa “però si segur que no fumes, mossa!”. Es toquen amb les mans tot intercanviant l’objecte i el silenci. És verd amb sanefes de color groc. Petit. El silenci és llarg.
Amb el cigar als llavis l’encèn. La flama ilumina el blanc de les dents i de la seva mirada. La cara es torna doblement pàlida. “Fa bastanta por però no deixa de ser bonica” pensa ell. De sobte la noia li para al davant l’encenedor, encara obert, i en veu alta diu: “ Demana un desig i bufa, va”.
Ha tardat en pensar-s’ho. No sap si per l’impacte de l’acció o per si l’hi ha costat pensar quin desig demanar. El cas és que li torna l’encenedor, encara verd amb sanefes grogues i encara petit i tot clicant-li l’ullet li fa adéu amb el cap i gira carrer avall.
Ell expectant encara amb l'encenador a la mà, ara calent, es mira la noia d’esquenes. Cada vegada està més lluny per atrapar-la i dir-li alguna cosa. “Però no sabria què”.
L’ha deixat de veure ja. “Avui és un dia extrany. No ha fet sol ni la mare ha trucat”. Avui anirà a dormir tard, ningú l’espera al llit.

Algú com tu o com jo

2010-03-20T11:09:00.003+01:00

No deixes mai els plats bruts a la pica, no prens cafè ni al matí ni al migdia i aguantes el plasta del teu jefe cabrejat. I com es pot viure sense algú com jo que et digui que t’estimarà i que a partir d’avui o demà et farà els canelons casolans?
Saludes al veí del costat que està mig enamorat de tu, t’aproximes a olorar al forn del costat de casa teva el pa i esclates a riure si algú et diu: bonica!
I com es pot viure sense algú com jo que no tigués horaris per poder abraçar-te i que a partir d’avui o demà et farà la vora dels pantalons a mà?
No regues mai les plantes, cada setmana escombres el passadís a batzegades i et lleves tard per poder escoltar el silenci del pis quan es queda sol.
I com es pot viure sense algú com jo que et digui que t’ajudarà a recollir la roba bruta i que a partir d’avui o demà et prepararà l’esmorzar amb un bon suc i torrada de pa?
No deixes que fumin davant teu, beus cerveses sentada a la terrassa i espies amb ullets el noi jove que viu al teu costat.
I com es pot viure sense algú com jo que t’arroparà totes les nits i que a partir d’avui o demà t’escriurà una carta breu o llarga que tu trobaràs a la terrassa, de nit, i que la llegiràs fumant, i que dirà això?: Jo no solia deixar els plats bruts a la pica ni aguantar masses dies sense fumar, ni comprar pa cada matí i deixar-te’l a l’habitació perquè et despertis amb la seva bona olor. Ni regar cada matí les plantes. Ni escombrar el pis amb tu i a batzegades, tampoc llevar-me dora per deixar-te escoltar el silenci del pis quan està sol ni escriure una carta dient que potser sóc jo el que no podria viure sense algú com tu que em deixa fer-li els canelons, fer-li un bon suc, fer vores de pantalons i dir-te sense parar ni ser cursi que avui t’estimo, a algú com tu.

(L’avi Manel ha trucat per dir: Bones Festes Maria i Joan! Amb aquella veu d’eufòric, saps? Ja te l’ha imagines oi? Truca’l més tard i diga-li que es passi per casa que l’hi hem de tornar la màquina d’afeitar i el recipient per a fer aquells bons flams.)

E

2010-02-27T13:15:00.002+01:00

l dia s’ha fos com la bombeta de l’entresol del pis, i els dos s’han trobat a mitges escales després d’un altre dia al qual restar al calendari i sumar a la vida. El petó ha durat mig esglaó i la nit s’ha despertat.

Des de la terrassa estant la lluna plena ha guarnit la foscor del cel i ha omplert tots els buits de la nit. La respiració continguda ha passat d’esquitllentes entre els dos. S'han difuminat les mirades vidrioses i les paraules han caigut com la nit, amb el seu propi pes.
Amb ells al llit i amb la llum apagada les paraules s’han arrossegat i amb placidesa s’han escrit sobre la terra. Han format un breu bona nit.
B o n a n i t . . .

Myriad Harbour

2010-01-22T21:00:00.003+01:00

Avui l’observo i sé que les seves mirades són totes les respostes que algú voldria haver tingut. Pensa en que mai no és tard per cridar si et callen amb un petó ni tard per anar a dormir si sempre és amb “aquella” bona companyia.
Si mira enrere significa que troba a faltar les llargues abraçades amb olors que ara li resulten distants. No vol ser capaç d’odiar-te i desitja que mai no li volin les paraules.
No vol hipotecar-se a una vida a gust a que tenen les coses que s’acaben. En somnis vol ser la meitat d’un cercle polar, l’imatge en uns ulls i paraules escrites dins d’un avió de paper. No vol deixar mai d’imaginar-te.
La torna a observar i sorpresa reconeix que a qui estava observant només era ella invertida en un mirall.

2009-12-05T01:50:00.001+01:00

Viatjaré al desert amb el propòsit d'enfonsar-me sota la seva sorra. Esperaré el temps que faci falta fins que el color de la meva pell s'esborri del tot i canviï per esdevenir del mateix to de l'element que em cobreix.

c (L) r

2009-11-12T12:20:00.003+01:00

Hem de ser suïcides quan pensem amb el cor, sinó no val la pena res.

Corazón

2009-07-21T18:52:00.002+02:00

Corazón

Tal vez fue una horrible pesadilla,
tal vez fue la luna llena,
tal vez fue la primavera,
desperté de un sobresalto
con el angustioso sentimiento
que tenía el cuerpo hueco,
yo tenía un gran boquete en el esternón
metí la mano dentro de mi pecho
y descubrí con gran horror

que sí..., que no... que es que yo no,
que yo no tenía corazón,
que es que no veis que no,
que yo no tenía corazón.

Mi corazón se me escapaba,
saltaba de mi cama
salía de mi casa
se iba por ahí de farra
sería que estaba deprimido
sería que estaba resentido
yo no sé por qué había sido
pero mi corazón se había ido...
y andando, andando,
se desplazan los humanos
pero los corazones se desplazan
palpitando, palpitando, palpitando....

que es que no veis que no...
que yo no tenía corazón.
que es que no veis que no,
que yo no tenía corazón.

Brillaba el cielo, había luna llena
brillaba la luna, clara
como el sol por la mañana
yo iba siguiendo el corazón calle arriba
y no sé por qué,
empecé a romper retrovisores
de los coches aparcados
¡Fuego al Clero!
Incendié una catedral
y destrocé una sucursal
del Banco de Santander...

¿por qué?, ¿por qué?, ¿por qué?
porque no tengo corazón,
que es que no veis que no,
que yo no tenía corazón.
Desvalijando ancianos,
asesinando perros
atropellando niños,
maldiciendo y escupiendo...
me estaba envileciendo...,
me estaba envileciendo...
destrozándolo todo
lo que me encontraba al paso
Y eso pasa si pierdes el corazón
que te vas poniendo malo...
me estaba sintiendo raro...
¿me estaría volviendo malo?
Es que no veis que no,
que yo no tenía corazón.
es que no veis que no, que yo no tenía corazón.

Bueno, evitaré explicaros las escenas más escabrosas y macabras de un servidor
persiguiendo a su propio corazón, sin su corazón... La cuestión es que mi corazón
se me iba..., pero se me iba mucho, Se fue de la casa, salió del barrio, de la ciudad,
se metió por el viejo cementerio, luego pasó por un chatarrero, luego otro sendero
que se internaba dentro de un bosque i luego llegó a un recodo del río donde
estaba el Puente de los Suspiros y ahí, mi corazón pues se encontraba... con otro
corazón y los dos corazones se recostaban en la baranda del Puente de los
Suspiros a palpitar, a palpitar... No, claro, eso está muy bien, claro... pero en fin...
hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse...
Porque, claro, te desorganizas y... primero se te va el corazón, pero luego se te van
los riñones, o el hígado, o cualquier otro órgano... bueno, yo ya estaba a punto de
organizarme cuando, detrás de un árbol, apareció un señor con una gabardina gris y un sombrero gris y
un cazamariposas, se subió al Puente de los Suspiros y...¡Zas!,
cazó a los dos corazones... Yo, ya daba a mi corazón por perdido, pero de pronto,
salió una chica de detrás de unos matorrales, y le tiró una piedra a la cabeza del
señor de la gabardina y el sombrero gris y se cayó al suelo desvanecido.
Entonces la chica se acercó y se presentó... ¡Hola!, yo soy la dueña del otro corazón, que
también se me escapa mucho por las noches... últimamente, ya se sabe, que hay
mucha gente que se le escapa el corazón y pues hay otras gentes malas, que los
caza para hacer tráfico de órganos y estas cosas y yo, como tenía una piedra, pues he pensado, tírasela, sí... sí... hay que organizarse...,
claro, hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse... hay que organizarse...
hay que organizarse...
Bueno sí, y en eso, que pasaba por debajo del Puente de los Suspiros una caravana de esclavos, y pensamos... ¡Ya esta!
vendemos el cazacorazones al jefe de la caravana de esclavos y col el dinero que nos den, nos da de sobra para
organizarnos.
hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse

Albert Pla

(des)colorits

2009-07-04T13:38:00.005+02:00

Mentre dius que m'odies mires furiosament els meus llavis que repliquen a les teves paraules, però un cop més ha quedat inacabada la frase, t'has avançat i no t'has pogut estar d'estampar-me un dels teus millors petons que poden restar vius en tot el planeta.

Mai havia tingut els llavis tan descolorits.
Mai havies tingut els llavis tan vermells.

Salto al vacío (1ª parte)

2009-06-24T20:17:00.002+02:00

És com si m’estimessis tant que m’arribessis a odiar.
És com si m'odiessis tant que m'aribessis a estimar.

Però sense el com.

La insportable levedad del ser

2009-06-19T12:28:00.005+02:00

Recupero una entrada breu, d'aquelles que et transporten i et provoquen nostàlgia sense necessitat d'escoltar cap cançó:

Vaig inclinar-me per abraçar-te però vaig parar-me a l’altura dels teus ulls que s’ofegaven en un mar de dubtes.
Resseguint el contorn dels teus llavis vaig mussitar alguna cosa semblant a un –t’estimo- i vaig llançar-me a les teves espatlles per plorar en silenci tot allò que em contenia.

Pequeñeces

2009-06-12T20:49:00.002+02:00

Es una pena no tener fotografías. De esas que tienen todas las parejas, que salen juntos, besándose o abrazándose. Sonriéndose. Todas esas cosas que se hacen cuando uno esta enamorado. Mejor dicho, cuando dos están enamorados. Es una pena. Porque ahora las estaría mirando. Sin aliento. Sonriéndole a la foto pensando justo en el momento en que nos la sacábamos. ¡Sí! Y entonces te llamaría por teléfono y nos reiríamos al recordar ese momento. Pero solo me quedan de las otras, y sin embargo las mejores. Las que tienes en tu mente. Siempre ahí, clavadas como si fuesen algo imprescindible en tu vida. Además las tienes clasificadas por meses y por estados de ánimo. Un lujo. ¡Hasta se pueden apreciar los movimientos e incluso los diálogos borrosos que mantuviste! Que lastima que el mejor adjetivo que define el tiempo sea borrosidad. Al fin y al cabo solo te acordarás de esas pequeñeces que la mente quiere acordarse y punto. El gana siempre. Tú pierdes a tu manera. Pero y de las otras palabras, ¿Dónde van? ¿Dónde se quedan? ¿Como recuperarlas y no olvidarlas? Me hubiera gustado que los seres humanos hubiéramos nacido con una grabadora de diálogos en la mente. Y así como las fotografías, las clasificaría, esta vez por álbumes de personas y con fecha. Seria la bomba, ¿no crees? Imagínate: recordarlo todo, verlo todo, escucharlo todo exactamente igual. Igual. Igual. ¿No te fascina la idea? Creo que me moriría. Moriría de obsesión. ¿Se puede morir uno de tanto amor fotográfico?
Yo de pequeña tenía una grabadora. ¿Y tú, la tuviste?

happy pills +

2009-06-09T14:42:00.006+02:00

Composició:

5,2% groc blat, 3,05 % negre carbó, 2,85% La vida és bella, 1% cors vermells, 4,95% mossegades, 7% Z, 1,75% dents trencades, 3,5% sol, la sal als teus llavis, 2% agulletes de riure, 4% diumenges astronàutics, 3,8% olor a coco, 8,5% de Los Amantes del Círculo Polar, 4,2% verbs contaminats, 7,5% Annie hall, 4% Extremoduro, 9,45% cultura catalana, 7,5% llits oxidats, 2,5% nostàlgia, 5,5% mirar pel•lícules acompanyat, 2,5% casualitats, 5,8% reflexions, 3,2% riure descontrolat, 2% superglue, 3,45% festes majors, 1,2% viatges, 4,1% estiu, 3,22% estar sota la pluja, 2,7% matar monstres per tu, 2% respiracions contingudes, 10% a ELL, 1,1% cicatrius i 3,4% petons al front.

Donde diablos estés

2009-06-02T20:41:00.004+02:00

Per fi em veig amb el cor ( inflat ) de resumir tots els batecs viscuts en tots aquests anys. No he perdut el compte. Tampoc m’he desesperat. O sí? Només sé que són molts i alhora tan pocs per els què ens queden per viure. Separats. Junts amb la distància. Amb treves pel mig. Amb lleis inútils que no deixen de ser una excusa per seguir passant. T’admiro perquè ets mous tant que no et puc preveure. Odio i m’encanta la sensació que em produeix. No saps quan t’estimo. No ho havia fet abans? Massa? Poc, ara? Suficient?
Flota la xifra per carrers sense sortida ni entrada de les vegades que t’he imaginat esvaint-te per sempre més, de perdre’t de vista i de veure’t sempre. D’odiar-te i al cap de quatre passes, tornar-me boja. Ets com ets i sóc com sóc i som com som per les petites ( o gegants) coses que ens han marcat i no deixen de marcar. Per les coses que sumen i mai resten. Per les nits. Dies i llàgrimes. Per queixalades i dents trencades. Com és possible que tingui els llavis tan vermells?
On estàs? Et busco però tu ja (no) em vols. El temps passa de pressa i jo et segueixo. En el fons hi ha alguna cosa?
Va! Salta per la finestra, valent que jo t’estimaré sempre i si s’acaben les ganes( la gasolina) jo em moro ( et pregunto: Fins quan?).

Nos(altres i la nostalgia)

2009-05-29T16:13:00.004+02:00

A- Sóc una nostàlgica
B- I què importa?
A- Que no m'estima
B- Creus que no t'estima perquè ets així?
A- Així, com?
B- Diferent
A- He dit nostàlgica
B- El què tu diguis
A- La meva meitat és ella, rotundament
B- Doncs, fes-la baixar
A- No, sóc diferent gràcies a ella
B- Què vols dir-me?
A- Joder
B- Joder!
A- Merda!
B- Què passa?
A- Doncs que abans no era així..
B- Diferent o de nostàlgica?
A- Abans tocava de peus a terra i ara frego la subnormalitat
B- Doncs saps què?
A- Què em diràs ara?
B- No és culpa teva
A- De qui sinó?
B- Ja saps...
A- Ell?
B- Sí, que hagués arribat abans!

Domingos astrománticos..

2009-05-20T21:49:00.002+02:00

No quiero hipotecarme a mi misma a tu destino, no quiero ser otro de tus tantos capritchos, ni tu tal vez ni otra vez un quizás..
Quiero ser el mismo verbo de siempre, para ti, a nadie más se lo regalo. Y.. y también quiero ser Anna en tus ojos, la mitad de tu círculo polar, un papelito escrito a mano con mi nombre entero dentro,subrallado,que no soy alguien a quién olvidar! Quiero ser tu llamada o tu mensaje preferido, un zero a la derecha, que ya sé lo que se siente serlo al otro lado.

Quiero ser tus domingos astrománticos,con su luna y sus estrellas y esas cosas que te hacen soñar.

A donde se queda el tiempo muerto?

Punt i coma

2009-04-26T15:46:00.003+02:00

Tot el què ens mou és el temps, un temps personificat en forma de rellotge amb dotze números i dues agulles que amb complicitat avancen sense retrocedir, sense anticipar-se precipitadament ni sense aturar-se mai del tot que no sigui màxim un minut. El temps pot ser lent o ràpid (un temps psicològic) però mai deixa de ser puntual.

La claror de l’exterior es cola dins del cotxe a través de les finestres obertes mentre el fum de la meva cigarreta fa l’efecte contrari, hi surt tambalejant i va dibuixant siluetes discretes a l’aire que com una processó aniran direcció amunt fins a tocar el blau del cel, difuminant-se entremig de nuvoloses.
Miro el rellotge que marquen les quatre passades,intento no alterar el meu estat anímic ni mossegar-me les ungles,em concentro en la lletra de la música que han posat a la ràdio i vaig fent copets al volant tot imitant el ritme. Han tallat la cançó i ha sortit de nou el locutor que amb veu trencada i aspra ha anunciat el títol de la següent i no m’he n’he pogut estar d’imaginar-me el seu aspecte, ros engominat amb clenxa al costat, somriure borni i una mica pigat de cara. Acte seguit he alçat la vista per mirar-me al mirall retrovisor de l’interior del cotxe i observar-me un poc, només per fer temps,el mateix que he trigat en buscar el meu telèfon mòbil dins del calaix on hi ha escampats tots els paquets de tabac buits, cd’s i llaunes de cervesa. T’he trucat i impacient he esperat resposta a l’altra banda del fil telefònic però el contestador automàtic ha rebotat després dels sis tocs de trucada absent. 8 trucades perdudes.
Engego el motor i m’enfado amb tu encara que no hi siguis present, em maleeixo haver corregut tant abans per por a no fer-te esperar, et conec i sé que odies la inpuntualitat com la col i flor o el puré de patates, l’olor a cafè, les mans brutes, les cançons romàntiques,les malalties, la llet,l’olor a tabac, els viatges amb avió, la mirada pessimista, els hospitals,l’alcohol, dormir sola, la sal en excés, que les nits es quedin curtes, les drogues, els best-sellers i els accidents. Recordo que t’haig de dir una cosa important i això fa irritar-me, poso primera, segona, tercera, quarta i embalat em disposo a arribar a casa per ficar-me el llit i fer una d’aquelles migdiades que duren fins l’endemà al matí. M’oblido de tu.

El meu cos s’ha afeblit i les parpelles han caigut, m’he submergit en un son profund on tot era calma i somnis estranys, un d’aquests m’ha fet transportar a la tarda d’avui, visualitzant-me jo, accelerant enmig d’una carretera plena de revolts. El meu cap ple de revolts també, marejat, ebri ( unes quantes copes de més) s’ha saltat un stop,tot ignorant que el cotxe el qual m’havia creuat era el teu amb tu a dins i he causat un accident, el teu, el retard justificat.

Al mateix temps que he despertat cridant, tot suat, l’Alícia ha entrat en coma deixant enrere tantes coses que sempre li han agradat: la puntualitat, la patata i mongeta tendra, el puré de carbassó, l’olor a humitat,les mans netes,les cançons indie,els museus,els iogurts, l’olor a vell, els viatges amb vaixell,la mirada positiva, els museus,els refrescos,dormir acompanyada, el sucre, els dies llargs, les ametlles,la literatura i un munt de temps.

Quiéreme si te atreves-Jeux d'enfants

2009-04-25T14:08:00.004+02:00

-¿Sales con alguien?
-¿Que?
-¿Hay alguien en tu vida?
-Querrás decir en mi cama, ¿por que lo preguntas?
-Por nada, sólo es un intercambio dialéctico sobre el estado de tu corazón
-Intercambio dialectico ¿eh? Osea, una conversación
-Dime, ¿estás enamorada?No tienes que contestar, sólo es una pregunta
-No hay nadie en mi cama si es lo que quieres saber, nadie que no pueda cambiar con las sábanas.

Recomanada.

Tot està per fer i tot és possible?

Deu raons per estar amb tu

2009-04-17T15:14:00.002+02:00

1.- M'insultes
2.- Em tractes malament
3.- M'ignores
4.- No vols estar amb mi
5.- No tens temps
6.- T'agrada filtrejar amb altres
7.- Et fas esperar
8.- Fas ràbia
9.- Critiques
10.- M'estimes

Noia de vidre

2009-04-03T20:41:00.002+02:00

Avui, ja no creus amb la gent , tampoc en mi, ni banyar-te en el teu propi mar de dubtes, has deixat anar de la mà tots els silencis que en conjunt definien la teva manera de ser i amb ulls clucs, t’acomiades. Dius. Dius que fins demà.

Avui plou. El cel ha vist plorar els passatgers que incerts no han pogut obstaculitzar el seu pas. Temorosos es cerquen a través de les mirades,furiosos es frustren d’ells mateixos i volen fugir, a qualsevol altra part. Tu al mig de la fotografia, estesa al terra.

T’he vist tantes vegades passar davant meu que podria dibuixar-te . Quan tinc temps ho provo, et visualitzo, sempre somrient, amb un vestit de seda, transparent, al cap una diadema que destaca per el color de cabell que l’acompanya. M’agradaria dir-te que et vares deixar un dia al metro un paraigües al terra, xop,d’un color blau asfixiant i que sempre he volgut tornar-te però mai he pogut fer-ho. Mai he estat capaç de ser més valent que els meus temors, l’incapacitat és un desavantatge. Avui el porto, obert, per recordar-te millor, per si algun dia deixo de fer-ho, per no caure en l’absurditat de portar un paraigües d’un simple esbós mental del què havia estat un esser humà. Tu . Tu i els teus cabells daurats. Tu de pell pàl•lida, tu noia de vidre. Noia de barri. Noia de nostàlgia. Noia de misèria. Noia sense pares. Noia d’orfenat. Recorda’m noia de metro.
Ens hem vist cada dia de les nostres vides,ni un dia més ni un dia menys. Ha estat genial quan restàvem sols en el vagó. Sols entre tanta gent. Mai he estimat tant a través de paraules mudes, crits sords i mirades cegues.
Fregant la teva pell,cada dia et deixo una moneda de dos euros al palmell de la mà. Els acceptes de bon grat i plores. Dius. Dius que gràcies. Dius. Dius que fins demà.

Cada dia se’m fa més feixuc el caminar de la vida, algú sap el què jo no sé. Algú ha de saber el meu futur, ara present. Algú ha de moure els fils de l’atzar, d’un destí estranyament incert, algú ha de saber de tothom. Parla’m. Diguem què passarà en un demà, en un endemà del demà.

Desitjo tornar-te a veure, despentinada, sense dutxar-te, res resulta més interessant que adorar algú que no coneixes, algú que saps que mai podràs tenir al teu abast, ni entre els llençols del teu llit en un matí plujós, ni dins la dutxa amb la seva nuesa corresponent, ni sense fer-li l’amor a la impotència continguda.Com deia, cada dia se’m fa més feixuc el caminar de la vida. Cada dia se’m fa més feixuc no tenir-te. Noi de nostàlgia.

Avui no ens hem vist. Una moneda de dos euros s’ofega dins del meu palmell. Tinc por. Et visualitzo de nou. Noia de misèria. T’estimo.

El metro renega a cada parada, m’assec i recullo el diari gratuït que esbufega al terra, tot mirant de reüll, observo que avui no gaudeixo de la teva presència. A l’altre vagó s’escolten crits i plors.

L’alcohol s’instal•la en el cos del nou passatger, descrimina la sang. Embogit i alterat ha estat capaç d’agafar una navalla. Està furiós amb la vida. Noi de pell pàl•lida. Noi de barri. Noi de nostàlgia. Noi de misèria. Noi sense pares. Noi d’orfenat.

A la primera noia que passa, li clava.

Avui plou. El cel ha vist plorar i cridar els passatgers que incerts no han pogut obstaculitzar el seu pas. Temorosos es cerquen a través de les mirades, furiosos es frustren d’ells mateixos i volen fugir, a qualsevol altra part. Tu al mig de la fotografia, estesa al terra. Noia de vidre.

La vida bipolar

2009-01-31T17:05:00.003+01:00

(Recupero un relat de fa casi gairebé un any que em porta : bons records,un diploma de Finalista del Concurs,una casualitat i una molt bona nostàlgia).

No va ser fins al cap de disset dies que la seva absència es va fer present. El veia a tot arreu, i sinó l’imaginava, el podia sentir respirar assegut al sofà, el seu, gastat per la tossuderia, que encara conservava la seva olor. Després va ser la casa, nous racons van aparèixer i les parets s’eixamplaven al meu pas, habitacions petites que ara eren grans i habitacions grans que ara eren deserts sense oasis. El llit també va créixer, però els llençols es van quedar quiets, ja ningú em destapava o em bufava l’orella abans d’anar a dormir. Els llavis buscaven petons de primera vegada entre els coixins, on feia res descansaven les seves pestanyes. Amb ell també havia marxat l’olor a cafè de primera hora del matí, la persiana apujada, el barnús als peus freds del llit, i la delicadesa en que tancava la porta per no despertar-me. On eren els pèls de la dutxa, amagats dissimuladament per tornar-me a veure enfadada, sabent que en pocs minuts amb un simple somriure ho esvairia tot. On restaven les seves ambicions, l’afany per superar-se i la ganduleria per fer-se l’esmorzar els diumenges. Ja no quedaven supersticions bones, la por a les set, o tretze, peces trencades d’un mirall, la mania de mossegar-se les ungles i descuidar-se el paraigües marró els vespres de pluja. Al cap de divuit dies va ser la música, la cançó set del disc nou, comprat després d’un concert que encara guardo les entrades en el primer calaix. Aquelles copes de vi mig buides que em feien recordar tantes nits. Les tardes a la terrassa, ell fumant i jo llegint, mirant-lo a cua d’ull per sobre la revista, compartint a tot hora un gelat de llimona sempre obert.
Al dinovè dia em va faltar que m’estrenyés la mà, m’omplís de paraules a través dels seus ulls plens de futur. I ara tot és passat.
L’accident també va matar el t-e-m-p-s. Els minuts eren hores,i els dies caducaven, com les fulles, les d’una tardor de 365 dies. La més llarga.
Una foto seva va fer-me recordar que no tornarien les pel•lícules per acabar, ni les presses per sortir a la feina. Promeses que van quedar curtes. Tampoc sentiria des del llindar de la porta les seves passes pujant les escales amb un tarannà tan habitual, suplicant-me en silenci una abraçada.
Durant aquest temps no vaig deixar d’enyorar la macedònia, després les cartes al seu nom van fer-lo present,les trucades preguntant per ell, el xampú, la roba, el televisor, la manta, les ulleres, la pizza, els missatges de veu, les nits, la ploma, la por, l’abril, l’àlbum, el rellotge, la sorra, el fum, el cel, el quadre, els vídeos, les estrelles, el diari, els avantatges, els llibres, la col•lecció, les fotos, les claus, l’ascensor, l’espelma cremada, la jaqueta, el sucre, el cendrer, la roba estesa, les braves, la planta, la tovallola, el pastís cremat, i...el cotxe. Sense ell, tot era ell.

I ara, després de sis mesos el meu cos em recorda a ell. No ha estat fàcil, però sé que tornarà en forma de nen. I sé que serà ell qui em parlarà per dins, i el nostre fill per fora. Amb l’esperança que quan creixi sigui ell qui amagui els pèls a la dutxa, qui tanqui la porta amb silenci per no despertar-me. A la nevera hi ha un gelat de llimona sempre obert.

Llavis tallats

2009-01-19T22:04:00.002+01:00

Quan tornaves a casa després d’una temporada absent per tal d’allunyar-te de mi, ho feies amb cara de mel i llavis tallats.
Trucaves a la porta esperant que t’obrís mentre m’observaves la cara que m’anava canviant d’expressió a mesura que anava obrint la porta molt lentament.
Jo em quedava dreta i tu em passaves sempre pel costat dret, fregant les teves mans amb el meu fràgil cos i t’ajeies al sofà i et dibuixaves un somriure borni a l’espera de la son.
I t’adormies.
L’endemà t’havies cansat de mi i vares marxar, sense notes. Ni tornada.

Set tota la vida

2009-01-11T20:06:00.003+01:00

M’esperava a prop de casa.
Amb les claus del cotxe a la mà em va saludar cordialment oblidant-se del comportament que havia tingut amb mi la nit anterior.
Li vaig somriure tímidament no esperant res a canvi, només silenci i em va concebre un ball entre les seves mans i el radiocasset engegat.
De forma instintiva vaig voler demanar-te que em regalessis una anhelada de la teva fragància i aspirant tan fort com quan ho feia davant les muntanyes gèlides d’un hivern ple de nostàlgia ho vaig fer sense permís.
Camí a l’incertesa vaig descobrir-te una piga al coll,que amagaves dèbilment sota un mocador de ralles negres i blanques, que feien joc amb el meu paraigües.
Vaig suposar que viatjaves mil anys llum per la teva cara inescrutable.
La lluna era un personatge afegit a totes les nits què havíem passat junts, però la d’ahir era diferent i els dos ho sabíem per culpa de l’olor què feien les meves mans. Em vaig sentir culpable.
Quan va estacionar l’automòbil,no va donar temps a què uns quants segons respiressin atemorits per el què podia passar després quan vas untar el teu dit a l’entelat del vidre i vas passejar-te per totes les meves faccions de la cara escrivint amb lletra lligada "qui n’ha begut...".

Tot.

2008-12-30T21:39:00.004+01:00

[...]
L'endemà serà diferent, penses.
I resulta cert, tot es veu diferent. Incluida la vida se't planetja d'una altra perspectiva de com t'he l'havies estat planejant. Però planejar la vida és una bestiessa, oi? Ja, i tots ho sabem, però jo em refereixo a aquells plans a curt termini ( menjar-me un gelat a l'estiu, anar al concert del "Periquito" o viatgar moooooooolt).

Quan t'aixeques encara no ets conscient de que estàs en un any nou,on la nit anterior t'he la vas passar emorrat als vasos de litrones i ballant amb aquells amics que podries dir un cop més " de tota la vida".
Però quan hi penses, t'hi pares, i molta estona, o això almenys passa a les persones que tenen lligams del passat i que no gosen ni volen deixar.

Crec que no he pensat mai tant com el primer dia de l'any. Els sentiments se'm remouen i tots els flash backs retomben en el meu cap dient-me tantes coses a la vegada que m'entristeixo només de pensar que potser mai tornaran, o mai millor dit: segur que no tornaran.

I recupero forces autocumplint-me les espectatives a realitzar en aquest any, i m'auto-em-faig-mal dient-me: tot torna.

I tot torna.
Tot.

Conte curt per un dia massa llarg

2008-12-28T16:48:00.004+01:00

Just al adormir-se es va despreocupar de que la mort aquell dia dormia amb ella.

La textura de les paraules

2008-11-24T20:07:00.002+01:00

Vaig inclinar-me per abraçar-te però vaig parar-me a l’altura dels teus ulls que s’ofegaven en un mar de dubtes.
Resseguint el contorn dels teus llavis vaig mussitar alguna cosa semblant a un – t’estimo- i vaig llançar-me a les teves espatlles per plorar en silenci tot allò que em contenia.

anna(rquia) als sentiments!

Ens estem tornant bojos?

2008-11-22T16:37:00.002+01:00

Notícia del Periódico de Catalunya amb la data de 22/11/2008 : La justícia podrà controlar els maltractadors amb un GPS.

"El Govern va concedir ahir cinc milions d'euros perquè es pugui saber en tot moment el parador dels maltractadors. Els que hagin estat condemnats o simplement imputats per un delicte de violència masclista podran portar, si així ho decideix el jutge, una polsera electrònica amb un dispositiu GPS que permetrà controlar els seus moviments. La finalitat d'aquesta mesura, segons expliquen al Ministeri d'Igualtat, és triple: per un costat, serveix per intimidar l'agressor, que s'ho pensarà més de dues vegades a l'hora de fer una visita a la seva parella o exparella si sap que és vigilat; per un altre, donar més tranquil.litat i seguretat a la víctima de maltractaments, i, en tercer lloc, quan el maltractador trenqui l'ordre d'allunyament que li ha imposat el magistrat, el GPS servirà com a prova que s'ha produït aquest desplaçament prohibit"

Per si no fos poc la violència a Catalunya ( centrant-me en la meva Comunitat Autònoma) no para d'incrementar-se, el Govern decideix posar una polsera GPS per controlar tots els maltracatdors que volten per la nostra ciutat.
Per moltes persones els hi resultarà una noticia d'allò més satisfactoria i d'allò més lògica i coherent, cosa que jo n'estic totalment en desacord.

Sembla mentida que en aquestes altures que estem en la nostra societat els matractadors segueixin encara sent un tema encara per discutir.
Res de "polseretes de merda" i una mica més de justícia coherent en aquest coi de pais. Estem parlant de persones que han maltractat a les seves parelles o exparelles (inclós amb pensaments d'assessinat), persones que tenen per valor moral el masclisme ( em sembla imperdonable que avui en dia encara hi pugi haver gent amb aquests pensaments i amb aquestes idees) i que per alleugerar a les victimes maltractades sigui que posaran una polsera GPS ja em sembla d'allò més còmic.

A totes aquestes persones l'únic que és mereixen és tancar-los a la presó (sense expecions) perquè no es mereixen cap segona oportunitat com els hi estàn deixant. La vida és viu només una vegada i tu ets el que determina COM viure-la; si decideixes malgastar maltractant no hi ha volta de fulla,allà tu amb les teves consequències. Presó i pensaments de culpa per sempre.

"Però al mateix temps que l'Executiu va fer un pas endavant en la lluita contra el maltractament, també va oficialitzar un retard. La vicepresidenta del Govern, María Teresa Fernández de la Vega, va anunciar que no es convocarà la conferència de presidents autonò- mics sobre violència masclista fins d'aquí a, com a mínim, quatre mesos [..].
En plena campanya de les generals, el cap de l'Executiu, José Luis Rodríguez Zapatero, es va comprometre a convocar la reunió de forma "urgent i extraordinària", i ho va confirmar després de guanyar els comicis"

I per acabar-ho d'adobar ens trobem amb el "pastís" de que la reunió que era tan urgent i extaordinària s'ajorna d'aquí 4 mesos, com aquell qui vol..

Imperdonable i indignant.
Em sembla el més nefast que se't pot tirar a la cara.

Què em queda?

2008-11-13T19:11:00.005+01:00

M'enbargen la fortalesa,
m'enbargen la soledat,
m'enbargen la nostàlgia,
m'enbargen el cor
i els batecs.

anna#

Buuuuuuuufa!

2008-11-06T17:34:00.003+01:00

Báilame el agua
Úntame de amor y otras fragancias de tu jardín secreto
Sácame de quicio, hazme sufrir…
Ponme a secar como un trapo mojado.
Lléname de vida
líbrame de mi estigma
Llámame tonto.
Olvida todo lo que haya podido decirte hasta ahora.
No me arrastres
No me asustes
Vete lejos…pero no sueltes mi mano.
Empecemos de nuevo.
Toca mis ojos
Nota la textura del calor
¿Por cuánto te vendes?
Píllate los dedos
Y deja que te invite a un café.
Caliente claro
Y sin azucar… sin aliento.

abufffffffff :)

L'incredulitat

2008-10-28T19:39:00.000+01:00

La mare i el pare es van casar a l’any 1970 amb una espècie de cerimònia íntima, on només qui va poder assistir-hi van ser els meus propis avis. Segons m’explica la meva mare la resta d’¡invitats els va sorgir uns imprevistos tan urgents que fins data d’avui encara no han acabat d’enllestir.

Jo vaig néixer tres anys més tard, entre llençols de punta brodada i peücs fets de ganxet. Mai vaig arribar a conèixer els meus tiets ni cosins, ni oncles ni padrins. Malgrat el buit familiar vaig créixer en un entorn agradable i vaig tenir una bona infància.

La mare cada dia em portava a l’escola i el pare cada nit em llegia un conte.

De caputxetes vermelles, llops desganats, porquets paletes, Blancaneus restretes i ratolins que escombraven l’escaleta vaig passar a un altre estil menys popular:

-Pare perquè no m’expliques un conte nou?

Al cap d’uns mesos vaig quedar-ne tip, els contes eren totalment incoherents,massa inversemblants i cursis,vaig optar per sopar sense entrebancs i anar al llit ràpid, molt abans que arribés el pare de la feina amb l’esperança de que quan ho fes jo ja estigués ben adormit.

Va ser llavors quan a les nits abans de dormir me les passava en blanc, pensant. Certament hi havia una cosa que em ballava al cap i que mai havia gosat a preguntar, potser perquè no me’n havia adonat fins llavors.

Una nit en que la mare em va fer el petó al front i em va desitjar bona nit, vaig treure la mà de sota el llençol i vaig fer-li la senyal de que s’assentés,donant copets amb la mà al llit.

Quan li vaig preguntar perquè no tenia família apart d’ells i els avis va emmudir de cop i es va tornar tan pàl·lida com una fulla de paper.

Va sospirar i em va explicar que feia molts anys eren una família molt unida, tan que s’ho explicaven tot, fins i tot les coses més íntimes (coses que potser no caldria haver explicat). Una d’elles va ser que la casa que es van comprar abans de casar-se ( el pare i la mare) hi havia unes golfes enormes. Les golfes no era el problema, sinó que el problema estava en què hi passava en elles: hi vivia un gnom.

Quan els familiars van sentir aquells disbarats l’única cosa que van saber fer va ser riure i no creure-s’ho.

La mare neguitosa i el pare suant van invitar-los a que ho veguessin en pròpia persona. Tan com tiets, cosins,oncles i padrins (començant per el més petit fins al més gran) van pujar les escales de cargol que els conduïa a les famoses golfes. L’única condició que van demanar els pares va ser que no fessin soroll per no alarmar el resident. Quan la clau va arribar al punt màxim, la porta s’obrí amb un grinyol ensordidor i l’habitació va quedar en primer pla.

Era una habitació gran, fosca i sense mobles. Els familiars van callar de cop i amb la certesa en que havien pujat les escales les van baixar.

La mare i el pare no se’n s’havien avenir,no quedava rastre del gnom Faust. Els familiars van prendre-s’ho com una broma i després del dinar familiar van marxar tips i amb un tema de conversa entre boques. El pares van aprofitar per tornar a pujar a les golfes i comprovar de nou si realment el gnom no hi era o s’havia amagat. Quan la porta tornà a grinyolar el gnom va aparèixer per l’escletxa i els va aclucar l’ullet.

La broma durà anys, cada dinar familiar els feien pujar a les golfes per demostral-s’hi una vegada més que era del tot cert que el gnom vivia allà. De tants anys que van passar ni un va aparèixer el gnom; fins que es van cansar. Van perdre totalment la credibilitat i als dinars familiars ja no s’hi apuntava ningú. A partir d’aquí tothom els va fer el buit i els van esborrar de la seva vida.

Jo perplex per tot el què m’havia explicat la mare la primera cosa que se’m va acudir va ser creure-la.

L’endemà encuriosit com qualsevol nen de la meva edat vaig aventurar-me a preguntar a la mare si m’hi podia portar.

El primer cop no hi va haver sort, ni el segon, ni el desè. La mare no es rendia i jo tampoc.

A la setantena vegada que pujava aquelles escales ho feia amb la mateixa passivitat que la quinzena vegada: ficava la plau al pany, obria la porta, veia la sala buida i tornava a tancar. Baixant les escales em preguntava quans cops més havia de pujar a les golfes per acabar-me de creure que els meus antics familiars tenien raó.

Amb el temps el pare i la mare van anar desesperant i jo vaig viure en pròpia carn la meva incredulitat envers als meus pares. Vaig quedar-ne tan marcat que quan em deien que anaven a comprar,que anaven al teatre o marxaven de vacances, jo me’ls mirava amb cara d’escepticisme, no em creia res del què em deien.

Els anys van passar en aquella casa i jo em vaig fer gran, tan que vaig decidir independitzar-me, i vaig perdre tot el contacte que em quedava amb els meus pares. Encara que no ho semblés, em va afectar.

Una nit com qualsevol altra, em van despertar amb una trucada. Vaig respondre sense alè i em van informar que els meus pares (a l’edat de 50 anys) havien tingut un accident amb cotxe i que el seu trajecte de vida havia acabat allà, a la carretera.

L’endemà es va celebrar el seu trist enterrament. El primer que va entrar a l’església vaig ser jo, i sobtadament vaig percebre que els següents que entraven eren els familiars que havien recaigut sempre en l’anonimat. L’església va acabar d’omplir-se.

Just quan el capellà inicià la missa es van obrir les portes i l’últim ha entrar va ser un gnom.

Novembrestiu

2008-08-26T16:51:00.004+02:00

Quan les primeres gotes de pluja van caure en aquella tarda d’estiu, una mosca s’aturava al llindar d’una finestra per imaginar com seria la seva vida si fos un humà, un gos pensava per primera vegada i dos persones al atzar es topaven casualment per començar una nova vida junts.

Al mateix temps jo no deixava de teclejar furiosament en aquella màquina que vaig trobar fa anys enterrada i plena de pols al final del armari, allà on s’acumulen les coses que mai has fet servir i les has canviat per unes altres de més rentables i innovadores.

Sentia les gotes repicar sense fúria ni ressentiment, només queien i lliscaven per les infinitats de cares de persones que en aquell mateix moment alçaven els ulls

al cel, tenyit, com mai s’havia vist en aquella ciutat, de colors púrpures, i com mai podria haver descrit.

Vaig arrencar el full on feia mitja hora havia començat a escriure les meves primeres línies, i el vaig arrugar fins a quedar-se en una bola de paper on només s’hi podria veure la silueta de lletres il·legibles, d’una màquina antiga i d’una ment poc inspirada.

Pocs minuts més tard vaig endur-me les mans al cap quan vaig veure la roba estesa al terrat, mullant-se.

Vaig encendre la ràdio, i quan feia estona que sonava don't wake me I plan on sleeping in , vaig decidir sortir fora el carrer sense paraigües ni sense gaires expectatives.Al girar la cantonada del carrer, la primera cosa que vaig fer va ser fixar-me en l’aparador d’una botiga ,que atansant-hi i mirant amb un cop d’ull l’interior ,semblava acollidora i poc banal. No vaig gosar-hi entrar sinó que vaig seguir la meva ruta de cada dijous i vaig alegrar-me de no haver-me aturat com feia sempre, en l’estanc de la cantonada de dos carrers més avall, per comprar Smint de llimona que molt de tant en tant tenint sort m’atenia el noi de les ulleres carbasses, somriure trencat i mans de seda. I quan ho pensava mirava de seguir endavant sense cap excusa que em fes recular.

Arribada a la meva destinació parava el mòbil i em perdia per aquelles portes de vidre opac, aguantant-les per no haver de fer lleig a la persona que hi seguia darrere meu.

Vaig entrar taral·lejant i la bibliotecària va mussitar un shhhttt que si no hagués estat també perquè el seu dit apuntava cap a un cartell on hi posava: ES ROGA SILENCI, no m’hagués adonat que potser molestava .

Pujant les escales i obrint la porta de la segona planta vaig topar-me amb un imprevist: un munt d’adolescents amb ganes de poc estudiar i molt xerrar abusaven agosaradament de la meva taula i de la meva cadira on jo feia anys m’hi asseia per llegir la lectura recomanada del Club de lectors. No em va faltar temps per cridar-los-hi l’atenció i que marxessin per on havien vingut, però l’esforç va resultar envà. Sense remordiments vaig baixar a la primera planta per assegurar-me de que allà segur que hi havia lloc.

En vaig trobar un, just davant d’un home alt i robust que per sobre les ulleres de pasta mirava a tot ésser que es mogués i que per sota llegia un llibre de Quim Monzó. No em vaig molestar a saludar-lo.

Vaig treure els llibres que carregava en una motxilla amb la intenció d’acabar-ne un, però em vaig decantar per fer el tafaner entre una pila de llibres que s’amuntegaven sobre uns prestatges que ningú gosava tocar; vaig agafar el primer que em va semblar que podria ser interessant només guiant-me per el títol : L’edat de la tragèdia.

Quan vaig seure l’home del davant va repetir els mateixos gestos que la primera vegada de quan m’hi havia assegut, però aquest cop la seva expressió de la cara era totalment diferent, somreia afablement i sospirava cansat, esperant alguna resposta per part meva a les seves preguntes mentals. Retornà la vista a les pàgines del llibre seguidament. No sé perquè però aquell home em feia l’efecte que li acabaven de trencar el cor faria només qüestió de tres setmanes, i per culpa de la seva dona ,amb qui havia abocat tota la seva devoció i dedicació en fer-la feliç malgrat la seva malaltia. La dona però després de dos anys i mig de veure’s a l’hospital amb un pacient de les mateixes característiques que ella, s’havia enamorat bojament i volia emprendre una nova vida amb ell, a un poble de la Cerdanya. Li va comunicar al seu marit per telèfon, només objectant que no tornaria més, que ho deixava tot per un altre home i que gràcies per la paciència que havia tingut tots aquells anys.

-I així és com m’ho paga? Em devia voler dir amb totes aquelles mirades que em feia quan arribava a un punt i apart de la seva lectura.

Durant molta estona vaig fer veure que llegia L’edat de la tragèdia, però l’únic que feia era fer un esborrany de la vida del home cortrencat.

Em vaig imaginar que la seva casa devia estar semblant al que seria un galliner,i que la decoració de la casa eren els calçotets bruts de cada dia llençats al terra, esperant que un dia recobressin vida i anessin sols a la rentadora, cerveses buides per a totes les tauletes i capses amb restes de pizza, que calculant malament, no trigarien a criar mosquits, mosques i corbs.

A la mà esquerra de l’home criacorbs vaig poder veure encara l’aliança de casats que segurament no s’havia volgut treure per no alarmar la veïna del tercer primera, que sempre havia esperat la més petita senyal per poder tirar-li la canya. I amb certesa sabia que amb la bona vista que tenia la senyora Paloma, no dubtaria ni dos segons en pujar a casa seva per preguntar-li com estava.Vaig mirar el rellotge del canell i marcaven les 8 en punt, vaig suposar que faltava només mitja hora perquè posessin cançons de la Pastora Soler.

L’home em va mirar, i li vaig contestar:

-Falta mitja hora per tancar Senyor...

- Tomàs.

Vam encaixar les mans.

-Em preguntava que ha fet tota aquesta hora, senyora...

- Carla. Em pot parlar de tu, m’incomoda que tenint 30 anys em parlin de vostè.

- D’això Carla, em preguntava que has estat fent.

- Llegir.

- I sense passar pàgina?

No vaig saber que contestar. La retòrica hauria d’haver sigut una assignatura obligatòria.

Va marxar de la biblioteca sense acomiadar-se, i em vaig imaginar que no havia sigut prou valent, mai, per iniciar una conversa ni tampoc acabar-la.

L’endemà em vaig saltar l’horari previst i vaig aventurar-me a tornar a la biblioteca per torbar-m’hi de nou l’home sense rellotge.

Aquest cop vaig anar directament a la primera planta i el vaig trobar al mateix lloc, amb el mateix llibre i la mateixa expressió d’ahir.

Al saludar-lo em va venir el pressentiment que havia esmorzat cafè i torrades de melmelada de maduixa perquè la de poma se l’hi havia acabat. Em va tornar la salutació i em va assenyalar el seu braç al descobert, que sense passar desapercebut vaig poder-hi veure un rellotge Guess ( que havia comprat segurament quan estava de vacances a Andorra amb la seva ex-dona al 1989) i em va dir:

-Avui ja no caldrà preguntar-te l’hora.

- Cada dia ve aquí?

- Sovint. Ara tinc més temps lliure del que voldria. I tu?

- Jo cada dijous de cada setmana. Sóc del club de lectors, i no puc fallar-hi.

- Avui som divendres.

-Avui he fet una excepció.

- Què llegeix?

- Q.Monzó.

- Gran elecció.

- Vostè també li agrada?

-Perquè no m’hauria d’agradar?

Segurament que la seva ex no li agradava llegir i encara menys passar-se hores tancada a la biblioteca, perquè segons ella : Hi ha moltes altres coses millors ha fer.

El que li va fer més mal de tot no va ser que la seva dona el deixés, sinó la manera de com ho havia deixat i l’engany de saber que feia almenys 7 mesos que s’havia curat.

Dia rere dia ens trobaven sempre a la biblioteca, ell amb el propòsit de passar el temps amb bona companyia; jo de continuar l’esborrany de hipotètica vida del senyor Tomàs, i cada dia amb L’edat de la tragèdia a la primera pàgina.

Com que al capdavall em feia pena, vaig decidir endur-me’l a casa per poder iniciar d’una vegada la lectura i poder fardar que la meva elecció havia estat d’allò més encertada.

L’endemà amb propòsit de convidar-lo a un cafè, vaig trobar-me amb la sorpresa que ell no hi era. Em vaig entristir però malgrat no haver-lo trobat vaig tenir la sort de poder endinsar-me profundament ( per fi) amb el llibre que havia escollit recentment.

Quan el primer llamp va il·luminar el cel que per segona vegada és tenyia de color púrpura, van trucar a la porta. En obrir-la em vaig trobar l’estanquer xop amb una pizza a les mans, balbucejant em va demanar si podia entrar.

Assentats de cara la finestra mirant com queien les gotes i com s’estampaven erròniament al vidre em parlava amb silencis . Fins llavors no vaig adonar-me’n, teníem les mans agafades, fortes, molt fortes.

A les dues de la nit bevíem vodka i rèiem a contracor. Quan se’m va acostar per donar-me un petó a la galta, el flash d’en Tomàs va aparèixer de cop i em va inundar d’imaginació: d’aquí res seria ell qui trucaria la porta, xop i amb un llibre entre les mans.

Però ningú va trucar a la porta i el petó va esclatar als llavis i no a la galta. I vaig saber reaccionar. M’hi vaig endinsar i vaig voler matar el temps.

Quan les primeres persianes vagaroses s’arrossegaven amunt direcció al cel la Mireia assaboria la tassa de cafè que la faria estar desperta tota la resta de la vida.

L’ester va anar a l’oficina de correus a recollir un sobre que havia arribat d’un destinatari anònim. Quan el va obrir s’hi va trobar els tràmits de la separació, en Raúl volia separar-se d’ella i de la nena, per sempre.

La bibliotecària no va rogar més silenci, i l’edifici es va ensorrar el mateix dia.

La mosca que es va aturar aquell dia al llindar de la meva finestra, sé amb certesa que no tornarà a imaginar-se com seria ser humà ni tampoc a ser-ho, el gos no pensarà cap més cop i la parella dormirà separada per sempre com ho van fer aquell dia.

I jo, seguiré arrosegant-me per el terra, fent tombarelles, rient a contracor, esclatant petons al home d’ulleres carbasses, somriure trencat i mans de seda.

També seguiré oblidant que m’espera per acabar l’Edat de la Tragèdia, continuaré tenint flashos d’ell amb un llibre entre les mans, i hagués plorat si hagués sabut que si aquell dia no hagués convertit l’acte de voler en fer realitat, l’endemà m’hagués despertat amb un llibre al replà, mig yogurt obert i una nota sota la porta que hagués dit: Vaig trucar a la porta però no em vas obrir, t’he deixat el meu llibre preferit, espero que quan et llevis encara te’l trobis al replà de casa. L’altre dia no vaig poder venir a la biblioteca perquè vaig anar al funeral de la meva ex dona, que va morir en un accident de cotxe prop de Cerdanya ,amb la seva actual parella i vaig aprofitar per desfer-me dels mals pensaments Vaig decidir endreçar la casa que estava com una lleonera d’ençà que la meva dona m’enganyés (és una llarga historia que un dia t’explicaré) amb la idea de invitar-te un dia a fer un cafè o el què sigui per coneixer-nos millor. També he comprat un anell per si la cosa va bé en el futur.Demà ens trobem com cada dia, a la mateixa hora i al mateix lloc amor?,Un petó. Tomàs.

Aleshores vaig saber que no entendria mai més res tot el què em quedava de vida.

Sense disolvents. No tòxic.

2008-06-16T13:12:00.003+02:00

Vaig caure en la temptació; vaig allargar la mà i a les palpentes vaig agafar l’objecte, aquell, el que havia sigut el nostre joc i que va marxar amb ella, agafat de la mà de la sort.

Quan ho vaig fer, vaig notar que era fred i estava ple de pols: vaig guardar-me’l a la butxaca.

Com un invident caminava lentament per el passadís, descalç, deixant al terra petjades humides que amb només l’intenció de girar-me per mirar si encara hi eren ja havien desaparegut.

A cada pas descartava la idea de què després de tant de temps l’acció de rescatar l’objecte enterrat en aquella caixa fosca on hi havia estat tants anys tancat pogués retornar l’alegria que havia portat just fa cinc anys.

Vaig aprofitar per recordar com n’havia estat d’important.

Quan tractava d’oblidar-me’n vaig percebre’l, seguia a la butxaca dels pantalons, potser esperant que algú li donés una oportunitat.O potser no.

Amb tanta mala sort l’objecte va caure al terra quan vaig ensopegar amb una torreta plena de geranis, i va desaparèixer.

Frustat per la pèrdua, vaig voler buscar-lo però sense gaires expectatives la recerca va esdevenir envà. No el vaig saber trobar.

Els propers dies després de l’accident fortuït em vaig deixar. Vaig deixar de creure en la màgia, en l’alegria i començar a odiar els matins, les tardes i les nits. Es podria dir que vaig deixar de viure.

Al cap d’uns dies vaig rebre una trucada; vaig despenjar el telèfon ( encara no sé ben bé perquè ho vaig fer) i vaig sentir la meva veu, parlant:

-Laia! Endivina que m’ha passat? He trobat el que feia temps que he estat buscant. La vida Laia, la vida.

-I com t’ho has fet per trobar-la?

- Has sigut tu, has sigut tu qui me l‘ha regalada i fins ara no m’he n’he sabut adonar!

Piiiiiiiiiiiiiiiiip.

La conversa es va tallar.

Ho recordava, ho recordava perfectament aquella conversació. L’havia fet amb la Laia feia cinc anys, sí, quan n’estava enamorat.

Però qui havia aconseguit recuperar aquell diàleg de nou i fer-me-la arribar?

Desconcertat vaig voler seguir, i de la millor forma va ser adormir-me per poder recordar aquell passat.

“ Vaig arribar a casa i la vaig abraçar, em va tornar el somriure i tot callant va preguntar:

- On és? On la portes amagada?

Vaig fer el gest de treure’m una cosa de la butxaca, vaig fer veure que la guaradava entre les dues mans , omplint-les al buit.

Vaig obrir-les, buides i vaig somriure:

- Aquí.

- Pesa molt?

-Molt. Des de que estàs amb mi no ha parat de crèixer.

- Me la deixes agafar?

- Amb la condició que no se’t caigui al terra.

Va preferir no agafar-la per por a què desapareixes; va decidir continuar vivint.”

I després d’una llarga discussió, la Laia va marxar per no tornar més. A partir d’aquí vaig decidir guardar el joc ( el nostre) dins d’una caixa de cartró.

La mateixa caixa on inconscientment vaig deixar-hi també el que fa poc em va caure de les mans , i que no vaig saber trobar; potser perquè fins que a hores d’ara ( igual que tu) no m’he adonat de que el què hi guardava era la vida.

La vida bipolar

2008-05-15T22:27:00.004+02:00

No va ser fins al cap de disset dies que la seva absència es va fer present. El veia a tot arreu, i sinó l’imaginava, el podia sentir respirar assegut al sofà, el seu, gastat per la tossuderia, que encara conservava la seva olor. Després va ser la casa, nous racons van aparèixer i les parets s’eixamplaven al meu pas, habitacions petites que ara eren grans i habitacions grans que ara eren deserts sense oasis. El llit també va créixer, però els llençols es van quedar quiets, ja ningú em destapava o em bufava l’orella abans d’anar a dormir. Els llavis buscaven petons de primera vegada entre els coixins, on feia res descansaven les seves pestanyes. Amb ell també havia marxat l’olor a cafè de primera hora del matí, la persiana apujada, el barnús als peus freds del llit, i la delicadesa en que tancava la porta per no despertar-me. On eren els pèls de la dutxa, amagats dissimuladament per tornar-me a veure enfadada, sabent que en pocs minuts amb un simple somriure ho esvairia tot. On restaven les seves ambicions, l’afany per superar-se i la ganduleria per fer-se l’esmorzar els diumenges. Ja no quedaven supersticions bones, la por a les set, o tretze, peces trencades d’un mirall, la mania de mossegar-se les ungles i descuidar-se el paraigües marró els vespres de pluja. Al cap de divuit dies va ser la música, la cançó set del disc nou, comprat després d’un concert que encara guardo les entrades en el primer calaix. Aquelles copes de vi mig buides que em feien recordar tantes nits. Les tardes a la terrassa, ell fumant i jo llegint, mirant-lo a cua d’ull per sobre la revista, compartint a tot hora un gelat de llimona sempre obert.

Al dinovè dia em va faltar que m’estrenyés la mà, m’omplís de paraules a través dels seus ulls plens de futur. I ara tot és passat.

L’accident també va matar el t-e-m-p-s. Els minuts eren hores,i els dies caducaven, com les fulles, les d’una tardor de 365 dies. La més llarga.

Una foto seva va fer-me recordar que no tornarien les pel·lícules per acabar, ni les presses per sortir a la feina. Promeses que van quedar curtes. Tampoc sentiria des del llindar de la porta les seves passes pujant les escales amb un tarannà tan habitual, suplicant-me en silenci una abraçada.

Durant aquest temps no vaig deixar d’enyorar la macedònia, després les cartes al seu nom van fer-lo present,les trucades preguntant per ell, el xampú, la roba, el televisor, la manta, les ulleres, la pizza, els missatges de veu, les nits, la ploma, la por, l’abril, l’àlbum, el rellotge, la sorra, el fum, el cel, el quadre, els vídeos, les estrelles, el diari, els avantatges, els llibres, la col·lecció, les fotos, les claus, l’ascensor, l’espelma cremada, la jaqueta, el sucre, el cendrer, la roba estesa, les braves, la planta, la tovallola, el pastís cremat, i...el cotxe. Sense ell, tot era ell.

I ara, després de sis mesos el meu cos em recorda a ell. No ha estat fàcil, però sé que tornarà en forma de nen. I sé que serà ell qui em parlarà per dins, i el nostre fill per fora. Amb l’esperança que quan creixi sigui ell qui amagui els pèls a la dutxa, qui tanqui la porta amb silenci per no despertar-me. A la nevera hi ha un gelat de llimona sempre obert.

David i Anna.

Si truca ell/a.

2008-04-11T12:20:00.003+02:00

[I.]

S’ha tret les arracades d’una estrebada, fent-se sang a les orelles,les ha llençades contra la tauleta de nit des del llit estant i ha tancat la llum de l’escriptori.

No s’ha preocupat per curar-se la ferida, una més no passa res, mussita.

S’estira al llit,recolza el cap al coixí conscient de saber que l’endemà estarà ple de taques resseques de sang però no s’atabala : ara vol dormir i no té temps per tonteries.

Tanca els ulls intuint que aquella nit serà molt llarga i que segurament no podrà dormir.

Després d’unes quantes regirades dins del llit, d’hipòtesis esdevé certa: una altra nit en vetlla.

Obre la llum sense fer ganyotes molestes contra la llum, obra el primer calaix de la tauleta i remena fins a trobar-hi un paquet de tabac semi nou. L’obre i s’entafora un cigarret a la comissura dels llavis, l’altre mà l’utilitza per encendre’l amb un encenedor on hi ha estampada una imatge del que abans havia sigut un ídol.

Mentre fuma camina direcció a la finestra pujant la persiana fins a quedar-li a l’altura de la seva cintura. S’acosta la cadira, s’hi asseu i s’hi veu reflectida.

És fosc i el rellotge del seu canell indica que són les tres passades. No sap si quedar-se mirant o enrabiar-se contra la nit que no la deixa dormir.

Decideix fer mitja volta i tornar-se’n al llit però al fer-la veu l’inalàmbric allà,mut.

S’asseu a la cadira de nou tot apagant el poc que queda de vici en un cendrer de publicitat d’automòbils i tot seguit despenja el telèfon.

Marca els número amb la fi de que per l’altra banda hi aparegui ell amb aquella veu de serenor, tan tendra i subtil que el feia...

-Si?- l’onomatopeia de la marcació es transforma en veu humana.

- Hola buenas noches, perdone las molestias para llamarle en estas horas, pero se ha producido un pequeño percance en las líneas telefónicas en su urbanización. Solo llamaba para infamarle que su línea será dado de baja los properos dos días para ejecutar mejoras telefónicas. Cobrara una indemnización más adelante, gracias por su atención y otra vez, perdone las molestias. – i va penjar amb un cop sec.

Va respirar ben fons i es va posar a plorar. Encara no s’acabava de creure la manera en la que havia reaccionat davant l’estímul del “si?”.

Li semblava la cosa més absurda que havia pogut fer i se’n penedia sense perdonar-se’n.

Va arribar de treballar i va deixar les claus dins la caixa vermella que es trobava al rebedor, just al costat de la figura en forma geomètrica que li havia regalat una amiga seva com a record del viatge a Grècia; va decidir jaure una bona estona al sofà del menjador,tot fent anar el comandament de distància sense esma.

No feien res que li captés l’atenció i la va apagar automàticament. Es va aixecar i va anar directament a on es trobava el telèfon, el va despenjar i va marcar de memòria els dígits corresponents.

-Si?- la veu de l’Iu tornava a fer-la trontollar de cap a peus i fent-la quedar en blanc.

- Ivan? Que hi és l’Ivan?

- Perdoni però s’equivoca.

I va penjar. L’Iria tota frustrada va decidir que el trucaria l’endemà, aquest cop li hauria de dir tot el que pensava i sense entrebancs i mentides.

L’endemà la Iria va passejar-se per tota la casa, amunt i avall, repetint-se mentalment totes les frases , fil per randa que tenia pensat dir-li.

Aquest cop va utilitzar el seu telèfon mòbil i va buscar l’agenda el seu nom; i tot seguit va prémer el botó pintat a l’esquerra de color verd.

A l’altra banda la mateixa veu de fa tres dies responia altra vegada amb aquell sí?

No sé quan de temps realment portava però les trucades s’havien acabat fent rutinàries i obligatòries, mentir s’havia convertit en una afició.

La dentista, l’operadora d’una companyia, publicitat, enquestadora, bibliotecària de la seva ciutat, venedora de matalassos, testimoni de religions que ni recordes d’haver escoltat... ja no li quedava cap ofici més per enredar-lo i entretindre’l una estona al telèfon, el joc s’havia acabat i en ell totes les converses inútils parlant de tot i de res. De tot i de res, de tot i de res, de tot i de res.

[II.]

Es va treure el pijama quedant-se només en calçotets i amb uns mitjons negres foradats.

Va deixar la roba a la cadira de l’escriptori, va sentir el grinyol que feia al fer-la ballar. Era una amb rodes.

Va encendre la llum del dormitori, i va badallar. La nit era massa calorosa i el feia desvetllar contínuament. Es va posar les sabatilles i va anar a la cuina, va obrir la nevera i d’ella en va treure una cervesa fresca mig buida; amb un glop se l’ha va acabar.

Just en el moment en que es fixava en l’hora el telèfon va sonar.

Tot estranyat i pensant qui podia trucar en aquelles hores, va respondre.

A l’altra banda del telèfon l’hi parlava l’Iria,( aquella veu de carreter però alhora tan tendre la feia inconfundible)fent-se passar per una operadora de telefònica. Va penjar desconcertat, potser anava borratxa. Últimament des de que ho havien deixat L’Iria ho havia passat malament, i la única solució que hi trobava era la beguda. No va donar més mínim importància a la trucada, al cap i a la fi ell feia el mateix, oblidar era cosa de dos, i la solució era la mateixa. Es va posar a plorar i es va adormir assecant-se les llàgrimes al coixí: l’endemà sabia que no hi quedaria cap marca d’elles.

L’endemà en el moment que s’afeitava per poder estar decent en una cita el telèfon va sonar de nou. Li va vindre al cap l’Iria i es va sorprendre d’ell mateix quan per l’altra banda del fil va escoltar de nou la seva veu. Aquest cop preguntava per un Ivan, va dir-li que no i va penjar. El so del interfon va fer-li despistar i no va tornar-hi a pensar més fins la nit.

Va arribar a casa esgotat, es va dutxar i va encendre un cigarret, ho va fer amb un encenedor on hi havia estampada una imatge del que abans havia sigut un ídol, el mateix encenador que s’havia comprat l’Iria en aquella botiga de moda del raval.

Aquí es quan hi va pensar,en ella, en les seves trucades i en el perquè de tot plegat. La trobava a faltar, molt.

Els dies van anar passant i les trucades de l’Iria es van fer rutinàries, s’havia fet passar de metgessa d’un fill equivocat, de secretaria d’un director d’una sucursal anglesa, de viatjant de Copassa, un advocat,..

Sentir la seva veu per l’altra banda del fil, sabent què era ella, li feia crear una addicció a les trucades, cada dia en volia més, cada dia volia més excuses, més mentides, més enganys, més Iria.

A la mateixa nit el telèfon va sonar, aquesta vegada però no era l’Iria, era l’Ivet , va respondre a no a totes les seves preguntes i va penjar conscient de que no en volia tornar a saber res més d’ella. Va somriure i es va tornar a mirar el telèfon, pendent de si tornava a sonar, agafar-lo amb cura per tornar a sentir un altre cop la seva veu.

Realment no s’havia la quantitat de temps que portava seguint el joc a l’Iria, fent-la creure que no reconeixia la seva veu, però era genial.

Aquell dia el telèfon no va sonar i l’Iu es va repensar de si l’havia de trucar ell i dir-li tot el que pensava i sense tornades de pilota i sense enganys.Ho faria l’endemà.

Quan l’Iu va despenjar el telèfon en forma de hamburgesa, va teclejar els números del telèfon de l’Iria, esperava que amb ansia el seu:

-Si?

I dir-li tota la veritat: que volia estar amb ella, que bevia cada nit quan la trobava a faltar perquè no hi veia cap més solució, que quedava amb una noia per sexe fàcil per aconseguir oblidar-la, que feia veure que no sabia qui trucava cada dia, que..

-Hola buenos días, perdone las molestias para, pero se ha producido un pequeño percance en las líneas telefónicas en su urbanización. Solo llamaba para infamarle que su línea será dado de baja los properos dos días para ejecutar mejoras telefónicas. Cobrara una indemnización más adelante, gracias por su atención y otra vez, perdone las molestias. – i va penjar amb un cop sec.

La paradoxa de l'amor

2008-03-15T15:07:00.002+01:00

Va enredar les cames nues entre els llençols de seda que restaven al capdavall del llit, va somiquejar una bona estona i va palpar amb la mà freda el seu costat esquerra estant ella bocaterrosa. Aquest cop sabia que durant la nit havia estat ocupat, encara hi podia notar passant la mà els plecs del llençol que havien quedat arrugats en restar-hi tota una nit un cos.

Ja havia marxat, no l’havia escoltat vestir-se, tampoc acomiadar-se amb un petó als llavis amb baf de cansament, ni de marxar de puntetes per no despertar-la.

Ell ja no hi era, allà. El munt de vegades que havia desitjat despertar-se i trobar-se’l adormit encara, amb el coixí ple de pestanyes i l’esquena descoberta.

Va grunyir com aquell qui mira l’hora en un rellotge matiner. Va buscar a les palpentes el mòbil, desitjava trobar-s’hi un missatge de veu, alguna trucada perduda o quelcom senyal que la fes mantenir durant tot el dia amb un somriure entre els llavis.

Els veïns de dalt taral·lejaven cançons prop de la finestra que donava al pati interior, la roba s’anava secant i les flors morien cremades. L’estiu arribava i en ell les vacances.

Va aixecar-se i es va vestir a mida que anava avançant, va fer-se una cua amb una goma daurada i va dirigir-se cap al rebost on agafaria una magdalena.

A cada passa s’adonava que estava més baldada i que la nit anterior li regalava un cruiximent d’ossos. Va obrir la boca per emportar-se d’una queixalada un tros de magdalena però li va venir un badall. En el fons necessitava dormir més i recuperar les hores de son que acumulava de tota la setmana.

Va arrossegar la cadira de fusta que guardava plena de pols a l’habitació de convidats i la va desplegar al mig del passadís, allà on el sol hi tocava. S’hi va assentar i va deixar caure el cap sense reposador que l’hi aguantés, i amb la mirada que apuntava directe al sostre notava com la magdalena li relliscava de la mà i queia al terra amb un cop sec. Si li haguessin preguntat què pensava, hagués contestat que no ho sabia. Bé, en el fons sí.

Els ulls començaven a decaure i sentia la son al seu costat, abraçant-la acollidorament, tan tendrament que la feia perdre el control dels cinc sentits, entrant en un coma de son profund.

Tenia els braços despreocupats i queien cadira avall. Dormia asseguda en aquella cadira de fusta fosca, vella, potser més que ella. No es movia, només una petita melodia en forma de respiració silenciosa conjuntava amb les cançons que encara taral·lejaven els veïns. La mà que instants abans havia aguantat una magdalena restava oberta, no tenia anells, mai els havia suportat.

En aquell precís moment dos ocells volaven plegats i reposaven a la copa d’una olivera jove. Cinc carrers més amunt un nen descobria per primer cop el sabor de maduixa d’un gelat de bola, el seu primer gelat d’aquell estiu.

Ella encara dormia, i somiava. De fet, sempre havia somiat, sobretot en el futur, però quasi mai recordava els somnis. Però aquell dia es despertaria i seria capaç de reviure cada segon d’aquell somni on es veia sense ell, sense esperes eternes a la seva arribada, sense el desig constant de despertar-se entre la seva esquena, sense pors, sense la mancança d’un petó. Es veia amb llibertat, duent un somriure, i el millor, és veia feliç. Llavors ho va entendre tot, ho va veure clar: el problema no era ella, era ell.

Va agafar aire i recollint la magdalena que havia recorregut alguns metres va sortir al carrer. Va veure com dos ocells cantaven junts, sobre una olivera, entonaven notes alegres i piulaven amb força. Va veure un nen feliç, sa i alegre amb un simple gelat de bola rosa entre les mans. Una sensació de ganes de viure es va expandir per tots els recons dels seu cos, es va veure capacitada per sé qui era.

Va entrar a casa amb agilitat, saltant els graons de dos en dos. Es va dutxar, va sopar i va estirar-se al llit. Inspirant aire lentament va somriure amb els ulls closos. No va ser un somriure qualsevol, ni molt menys, venia de dins.

L’endemà al matí va enredar les cames nues entre els llençols de seda que restaven al capdavall del llit, va somiquejar una bona estona i va tocar amb la mà freda el seu costat esquerra estant ella bocaterrosa. De seguida va notar que aquell matí seria diferent, ho va saber al descobrir tot de pestanyes enganxades al coixí i al palpar una esquena robusta i descoberta.

Va llevar-se sense despertar-lo i un calfred va recorre el seu cos al posar el peu contra el fred del terra. De puntetes va fer les primeres passes i va anar a buscar una magdalena o quelcom que la fes mantenir durant tot el dia amb un somriure entre els llavis.

Anna i David

Veig, penso i sento.

2008-01-11T19:31:00.001+01:00

[I.]

Entrava a casa a les 8 del vespre amb la mateixa parsimònia que arrossegava des de que vivia en aquell cau.

Ja era fosc i les faroles feien hores que cremaven. Les recordava amb la lluminària molt pura, blanca, i avui en dia s’havien tornat més tènues i grogues. El pas dels anys es deixava caure per els seus carrers.

Quan va haver pujat els cinc esglaons per arribar al seu entresol, no s’imaginava pas que si hagués tardat 2 minuts més a baixar del vehicle hagués trobat a un personatge de cabell ros i engominat, ulls de color indeterminat (quin fàstic d’ulleres de sol!) i d’un somriure vergonyós; el qual es trobaria dos dies més tard a la parada del bus.

Efectivament dos dies més tard mentre esperava que l’autobús passés per la seva parada, el noi de gomina enganxifosa al cap es va assentar al seu costat fent tremolar el banc de ferro. Lluïa unes Rayban i el llavi inferior dret estava decorat per una ferralla en forma d’aro.

Era blanc de pell, si s’hagués exposat al sol en comptes de cremar-se, s’hagués esfumat sense deixar rastre.

El va mirar, i la va mirar. Segur. Pura intuïció. Va girar el cap cap a l’altra banda. Notava els seus ulls clavats en ella. I un escalfred.

Va sentir el soroll del motor del autobús de lluny,va treure automàticament el tiquet de la butxaca petita del moneder tota arrugada, la va aplanar amb els dits i es va posar dreta just en el moment en que el transport públic obria les seves portes.

Va saludar al conductor i va validar el tiquet, es va quedar al mig del passadís dreta, esperant que el noi la seguís. No ho va fer, i es va decepcionar.

Hagués jurat per un moment que el noi li parlava per dintre. No sabia si li demanava que és quedés amb ell o si li explicava que no tenia suficients motius per pujar i canviar la seva destinació.

L’autobús va tancar les portes, el conductor va posar la primera marxa, va jugar amb l’embrage,fre i accelerador i va anar circulant, aleshores va assentar-se al primer seient lliure i no va gosar ni mirar enrere ni per la finestra.

Quan va tornar a casa, cansada, va estirar-se damunt del llit tot tancant els ulls i fins l’endemà al matí no es va despertar. El despertador no havia sonat, però el seu cos n’era un. Va llevar-se a l’hora d’esmorzar.. Quan la tassa de cafè estava mig buida, va recordar haver comprat un cupó “del niño” a una llibreria de dos carrers més amunt.

Va obrir el moneder de pana i li va caure al terra un tiquet de compra, es va ajupir per plegar-lo i va veure una gota de cafè en forma taca just al mig del pijama, més o menys ubicat en la zona dels genolls.

Deixant de tindre en compte la taca, va plegar el tiquet i va poder llegir que el total marcava 13’00 €, la tinta que indicava el nom de la botiga s’havia esborrat, i no es podia llegir res, probablement per la quantitat de temps que portava guardat dins del moneder. Va fer el gest d’arrugar-lo i el va estampar contra la paret, que aquest va rebotar caient en picat directament a la paperera.

I va buscar el cupó. S’amagava entre una targeta de visita d’un oculista i entre una 6/49 que mai havia arribat a mirar i que a hores d’ara ja devia estar caducada.

El número que havia comprat era el 17.022. Acabat amb el seu número preferit.

A la llibreria on l’havia comprat havia llegit a la Regió7 que es feia pública una notícia que anunciava que un vident de Sort havia previst el número el qual tocaria la grossa. El lloc d’ubicació del número resultava ser a Igualada, i concretament a la llibreria Paper Maché. A hores d’ara s’havien acabat totes les tires de cupons, i ella tenia l’últim.

En la notícia hi havia com a complementació la foto del vident: un noi alt, prim i ros, amb gomina, ulleres de sol i de pell com la llet i un pírcing que era pronunciat quan somreia. Però ella la foto se l’havia passada per alt amb la rapidesa que feia passar de pàgina tots els diaris periòdics, setmanals i mensuals.

Encara que era negada en temes de sort, va decidir creure una mica en la fe del vident.

I sense adonar-se’n el dia de l’oportunitat de la seva vida per fer-se milionària va passar. Érem a l’endemà. No havia guanyat ni peles de patata,;si hagués sigut el contrari el seu veïnat li hagués fet saber entre cridòries,cava i cartells amb lletres escrites amb rotuladors negres: Ha tocat aquí!

Es va posar a riure al imaginar-s’ho.

I més quan va dir-se : I si el vident va preveure el número d’anys que tardaria en arribar el gordo a Igualada?

17.022 anys.

Esclar que som superiors

2008-01-06T18:57:00.000+01:00

Un jove ha denunciat, amb prova de so inclosa, que un policia de la policia espanyola es negà a atendre'l en català i després el va fer callar quan li demanava un full de reclamacions.
El policia li digué entre d'altres coses que no li donava la gana de parlar en català perquè "estamos en España". Tot això passà a Sant Feliu de Llobregat.
La llei de l'estatut bàsic de l'empleat públic estableix, en el seu article 54.11, que els empleats públics han de garantir l'atenció al ciutadà en la llengua en què ho sol.liciti sempre que sigui oficial al territori.
Bé, però en el fons no es tracta tant d'una qüestió legal sinó de concepte, de mentalitat.
Espanya segueix sent aquest policia.
Mentre nosaltres tenim amb els mossos una policia modèlica, Espanya segueix sent aquest cop de roc al cap del qual és metàfora exacta aquest desgraciat que es nega a parlar en català.
Han passat els anys, les lleis, els governs i Espanya continua instal.lada al franquisme moral, que de fet no és res més que el resum de la cova i la brutalitat d'on el país que ens té ocupats no ha sortit mai.
No sóc espanyol, això per descomptat.Però és que no voldria ser-ho ni regalat.
Són una colla de bàrbars. Només cal sentir el to de veu del policia, aquest dring prealfabet, negador de tot progrés. Espanya és el tercer món sense remei, la cabra eterna,la misèria que ha arribat a tots els tics del seu costumisme, a tots els escenaris de la seva vida pública i a tots els racons de la seva ànima.
De vegades algun espanyol em retreu que em senti superior per ser català. Esclar que em sento superior als espanyols, estem diversos graons per sobre en l'escala evolutiva. Hem sortit de la cova i tenim altres arguments que els d'afirmació genital i el cop de pedra. No vivim de robar els altres pobles, ni d'exterminar-los. Som superiors. La llibertat és la nostra esperança i el vostre pitjor malson.

Salvador Sostres

La vida és aburrida

2008-01-02T16:26:00.000+01:00

El Pau i la Maria es van conèixer a la boca del metro, fa 5 anys.

Tothom sap que sona a típic i tòpic conèixer a algú i justament la teva futura parella en un lloc tan especial com ho fan els protagonistes de les sèries d'antena3 o tele5, o les pel·lícules americanes xorres per entretindre a un públic xorra i sense criteri de saber què és una pel·lícula bona i quina no, però a ells aquest fet els enorgullia.

[Quan he fet referència a lloc i l’he adjectivat com a "especial" feia una gran mofa a tots aquelles parelles que somien truites pensant que conèixer a algú al metro és molt més "especial" que conèixer-lo a un bar, a un tanatori, a un cinema,a un teatre o pis d’estudiants, burlant-se de manera indirecta a tots aquells que s’han conegut "no guayment".]

El que va passar aquell dia són fets explícits que no cal esmentar ni explicar, i que passarem per alt [no per la pudor sinó per la mandra].

Els següents dies els retrobaments eren del mateix gènere que el primer,sempre s’acabava percebent en una abraçada aquell bony generós que demanava a crits una erecció completa.

La Maria amb galtes vermelles, somreia i en un parpelleig es trobava al seu pis d’estudiants tota nua, i ell al costat amb una pluma passejant-se desorientadament i sense fer cap va i vé per la seva pell bruna i de lluna.

El comiat es feia dins la manta (zona golfa) i consistia en resseguir amb els dits de la mà els llavis superiors i inferiors de l’altre,sempre acabant amb un petó al nas i un altre al front a canvi de...

De mica en mica les quedades ja no es feien al metro (com a lloc de referència) i afterhour al llit, sinó que havien optat per estalviar-se l’intercanviï de paraules que un cop sortien de la boca eren les justes per fer bulto, i es resignaven a dir l’hora que els hi anava bé per intercanviar altres fluids, i no justament els : vols una cervesa?

Els comiats al cap dels mesos havien quedat censurats per ser monòtons i no creatius, i el pis d’estudiants s’havia convertit en el punt d’objectes deixats.

El Pau va decidir marxar de casa i anar-se’n a viure amb la Maria, la mandra que li provocava passar-se 40 minuts amb metro,fent transbord 2 vegades, l’havia fet decantar-se per quedar-s’hi permanentment, així el fet de l’acte sexual el tenia a plat, dia a dia i sense transbords ni metros. Només pagant a preu industrial preservatius de tots gustos i colors.

I entre triar de si llimona o maduixa, si la de missioner o de papallona, havien passat 5 anys i només 2.345 paraules parlades.

A l'Hispano Igualadina li sobren pisos

2007-12-20T21:16:00.000+01:00

HISPANO'S RELATS

Avui dijous 20 de Desembre he pogut pujar a una Hispano (sí! Ahir per la ràdio vaig escoltar que deixaven ( per fi, encara que només hagi estat 2 dies) de fer vaga i que a partir d’avui els horaris tornarien a ser els habituals.

Avui he pujat en una de dos pisos, m’ha fet gràcia, normalment les Hispanos solen ser d’un sol pis i aquestes es poden dividir en dos grups: les Hispanos normals i les Hispanos cuc (o així les anomeno jo, ja que són les quilomètriques, i al mig tenen uns plecs que fan que és pugi moure millor i hi poden cabre més Igualadins), dintre d’aquestes Hispanos trobem dos subgrups: les Hispanos que a les 6 del matí( hivern) el conductor encara no ha engegat la calefacció,i has d’anar amb la bufanda i l’anorac posat, que et podràs treure passat el Bruc ( el conductor no portava mai el postick: Engegar la calefacció abans que pugi la gent; i et passes tot el trajecte tremolant i remugant com mai has remugat del conductor (radio teletassiii), la calefacció (si són tan llestos els japonesos, que inventin calefaccions automàtiques, sisplau!), la gent que emet aquells sorolls que per molt insignificants que semblin molesten, les típiques paves amb un quilo de base de maquille, gloss als llavis i un munt de monòlegs a explicar a la seva amiga (també amb un quilo de maquillatge, i gloss als llavis de olor a maduixa), la gent que escolta música en format Repeat ( yo te quiero con limón y sal, yo te quiero tal y como estás, no hace falta canviarte nada, yo te quiero con limón y sal, yo te quiero tal y como estás, no hace falta canviarte nada; yo te quiero con limón y sal, yo te quiero tal y como estás, no hace falta canviarte nada,...); també trobem les Hispanos que fa fred (fa fred a seques), encara que la calefacció estigui encesa, PERÒ quan arribes a la teva destinació t’adones (desgraciadament) que l’aire condicionat de la persona que s’ha assentat avui al teu costat ( típica persona antipàtica que mai saluda) el tenia obert.

Deixant de banda els grups i subgrups de classes d’Hispano, he pujat i sense pensar-m’ho m’he encaminat a validar el tiquet del meu viatge i anar-me a la zona de primer pis ( no s’ha de pujar escales) i m’he assentat allà on m’ha dictat l’orientació que tinc jo a les set del matí (una hora menys en Canàries).

He deixat el bolso al meu costat ( a veure si estic de sort i no s’hi assenta ningú) i no m’he tret l’abric (en aquest mateix moment he ampliat les classes d’Hispano que hi ha: TAMBÉ tenim les de dos pisos i amb el postick oblidat per el senyor conductor), m’he assentat d’esquena la direcció del bus, de cul al conductor i de cara a tots aquells que en un moment o altre del trajecte miraran la meva cara mentre dormo (SEGUR).

Mentre treia dos llibres (no de butxaca) la meva visió s’ha adonat que davant meu hi havia una taula amb quatre forats mitjanament fondos,he intuït (no sé si bé o malament) que servien per poder posar un vas, alguna beguda,.. I he pensat: quina paradoxa, el bus indica amb un cartell ben gran i clarivident: NO ES POT MENJAR NI BEURE EN AQUEST AUTOBÚS; com era que incitaven a que la gent begués havent-hi taules amb forats mitjanament fondos per poder-hi aguantar tot tipus de begudes? M’han entrat ganes de treure el meu suc de (Granini, envàs tetrabrick) pinya i beure-me’l amb total naturalitat, però m’he estat de deixar-lo allà on era, no fos cas que els forats mitjanament fondos servissin (en realitat) per posar fitxes , daus, figures de jocs com l’Oca, Parxís, Dominó o Escacs.

Quan totes les cabòries (Montilla’s power) se m’han esborrat de la ment, la primera fulla del llibre havia estat oberta per impuls de la meva mà, les llums s’han tancat, i he hagut de reservar la lectura per un altre moment.

He tancat els ulls i la visió que tenia davant meu s’ha esfumat. De cop una sotragada ( pas elevat de vianants), i com un flashback m’he preguntat que passaria si el pis de dalt caigués sobre el primer?

No m’he arribat a imaginar ni el número de morts ni de ferits, però el que si que m’he preguntat és que quan he entrat a l’Hispano perquè no m’he fet la qüestió (mentalment) de : Anna a quin pis vols anar?

Quin ha sigut l’impuls de no pensar-m’ho ni una vegada i d’anar directe als seients del primer pis (planta baixa)?

La mandra? Les escales? El fred?

Tot i així, mentre pensava que passaria si..., el segon pis podria estar patint un incident, un cargol podria estar descargolant-se , això comportaria recaure el pes a un altre cargol, aquest amb el pas dels dies aniria aguantant doble pes( el seu i el del cargol ja descargolat completament) i acabaria també descargolant-se,tot seguit, la peça que aguantava els dos cargols no s’aguantaria i cauria.(faria un efecte dominó i el terra acabaria desplomant-se cap avall). El que podria estar passant també és que l’autobús si anés ( sense pèls a la llengua) follat xocaria contra una senyal de tràfic, aquesta trencaria el vidre de la part superior del l’autobús formant una trencadissa de vidres, els quals la persona que viatgés en aquell sector es tombaria i cauria per el seu propi pes i impuls al passadís, els altres passatgers amb perill de vida farien la mateixa acció i formarien un batibull, alhora un cercle al mig d’un passadís, amb la desgràcia que totes les persones sumessin un total de 1289 quilos, i que desgraciadament el terra no estigués preparat per tant pes en un mateix epicentre que acabaria esquerdant-se i trencant-se tot el terra amb totes els passatgers i asseients del segon pis influïts, fent-los caure com la llei de la gravetat indica, al primer pis (no pot caure més a baix).

I que jo, per culpa del meu immadur impuls i de no qüestionar-me :Anna estàs segura que vols anar al primer pis en comptes del segon?, en aquell mateix moment podria haver estat una de les víctimes, o ferides (supervivents) d’un tràgic accident el qual encara no se saben el nombre de ferits ni de víctimes.

El conductor està atrapat sota les ruïnes del segon pis, i el autobús ha quedat destrossat, ja que al desplomar-se el segon pis el conductor ha quedat atrapat sota d’aquest i ha perdut el control del volant fent que provoqués varis accidents a l’autovia direcció Barcelona. De moment encara no es sap el motiu del desprendiment del pis superior- s’imaginava com explicava amb una veu seria i tràgica una locutora de ràdio de Icat Fm.

De cop, una sotregada.

De cop, va obrir els ulls.

De cop, s’havia adonat que s’havia quedat adormida.

De cop es trobava l’endemà a l’estació de busos.Avui també tocava l’Igualadina de dos pisos, i sabent perquè, aquest cop va validar el tiquet i va pujar les escales direcció al segon pis.

Desenllaç II

2007-12-16T15:49:00.000+01:00

Com si d’una pel·lícula d’aquelles en blanc i negre que fan tots els dissabtes per la tarda a tv3 (em refereixo a aquelles tan aburrides) és tractés, la Júlia es lleva com cada matí, fa el seu ritual de cada dia,sense saltar-se res del seu horari pre-matinal ( com li sol dir ella) : para l’alarma del mòbil que sona amb una melodia odiosa que mai sap com canviar i que mai recorda d ‘intentar-ho fer; obre el llum que es troba al costat dret del seu tamboret , que ja fa precisament 5 mesos que fa la funció de tauleta de nit[ se sent orgullosa, el va comprar al Carrefur per només cinc euros!], fa una de les seves mueques de : oh que bé he dormit,avui.;s’aixeca del llit tot mirant al terra i comprovant que es lleva sempre amb el peu dret, ( quan per descuit seu es lleva amb el peu esquerra, instintivament creu que el dia li anirà d’allò més dissort); i es treu d’una revolada aquell pijama gris ensopit de fa 3 anys que la seva mare li va regalar per reis, es pentina amb les mans, menja les quatre galetes que es troba al rebost i marxa a corre-cuita per agafar el metro.

Com cada dia, la seva companya d’Uni mai l’espera o mai arriba a temps,i decideix ja no esperar-la, puja el metro i s’assenta just al costat d’un home de mirada perduda i d’indiferència,barbut i amb un somriure d’aquells com sap fer la Mona Lisa, que des de que ha entrat no la ha parat de mirar.

Mentre l’home segueix observant-la ,ella obra el llibre : Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, s’endinsa en la lectura de la història de : El desenllaç, per cinquena vegada ( li encanta) i s’oblida de tot allò que en aquell moment és mou al seu entorn.

De cop i amb una estrebada de mà, fa que el llibre li caigui al terra i perdi el punt de la lectura, s’ajup per recollir-lo i quan alça la mirada es troba amb el somriure d’orella a orella d’aquella companya d’Uni que mai apareix quan ha d’aparèixer. Esbufega i pensa que és capulla (sense motius,evidentment); es fa la falsa i li dedica un dels seus somriures de bon dia.

Després de passar tot un matí capficada amb els exercicis de llatí volia deslliurar-se dels nominatius, dels ablatius, dels qui quae quae, i dels rosa rosae.

Tornava a casa de la mateixa manera que hi havia marxat al matí, el metro pujava d’esgaló i ocupava un lloc primordial en la seva vida, sense ell no hi havia estona de Pàmies.

Sense adonar-se’n la seva vida anava desmoronant-se al pas del dia a dia. La seva casa s’havia convertit només en un lloc de pas, la casa d’hormitori, una bona part (o quasi)el dia se l’ha passava al metro, a la Uni, o ve asseguda a un banc prop de la parada de l’Hispano de Maria Cristina o ve dins dels llibres del Pàmies .

La seva família era la més estúpida que es podia trobar, arrogant era l’adjectiu que li quedava perfecte, batien el record de persones insolents dins d’un mateix pis.

No volia formar part d’aquest record guinees ni que l’associessin amb ells, ella era tot el contrari. Gràcies a ells va aprendre erròniament que els crits serveixen per imposar, i que els insults formaven part d’un maltractament psicològic.

Poc després la seva professora de Pscicologia citava a classe: Qui fa servir els crits per imposar s’està guanyant la ignorància i la no autoritat.

Així que sovint per les nits se les passava plorant d’amagat dins de la manta , i cada dia decidia que l’endemà seria l’hora del desenllaç.

Així que com l’escriptor narrava a la història, deixaria la finestra oberta per si la mort algun dia la volgués vindre a buscar involuntàriament mentre ella somiava.

Resava que fos quan més aviat possible, però quan aquell endemà la Júlia es llevava tot parant aquella alarma del mòbil que sonava amb una melodia odiosa que mai sabia com canviar i que mai recordava d ‘intentar-ho fer; obria el llum que es trobava al costat dret del seu tamboret , que ja feia precisament 5 mesos i un dia que feia la funció de tauleta de nit[ se sentia encara orgullosa, el va comprar al Carrefur per només cinc euros!], feia una de les seves mueques de : oh que bé he dormit,avui.;s’aixecava del llit tot mirant al terra i comprovava com sempre que es llevava sempre amb el peu dret, i es treia d’una revolada aquell pijama gris ensopit i humit de feia 3 anys que la seva mare li va regalar per reis, es pentinava amb les mans, menjava les quatre galetes que es troba al rebost i marxava a corre-cuita per agafar el metro, pensava amb anhel que potser avui si que la seva companya d’uni l’esperaria puntual al metro. Potser era això el que la feia seguir endavant.

Converse

2007-11-26T17:55:00.000+01:00

Va deixar caure el seu cos com un objecte mort damunt del llit. Recordava haver entrat a l’habitació i haver topat amb les Converse, i tan sols el fet de veure-les la seva ment va recordar desesperada la primera vegada que se les havia ficat, seguidament, una imatge: ell.
Recordava no vagament haver pujat al bus 75 de Barcelona, amb la mandra com a motxilla,lleganyes verdes semblants a mocs i un gust d’apatia entre els llavis.La saliva però, feia gust a maduixa.I negre.
L’Abatiment de la noia va guanyar a la ment desesperada fent-la callar de pensaments.
L’endemà però aquesta perduraria, la senyora ressaca guanyaria punts i la vindria a visitar com tots els diumenges (rutina) amb mala cara, desganada i perfumant la casa de mal humor, i no de coco.
Quan es va despertar el rellotge de paret assenyalava agressivament l’agulla gran a les 12 i la petita a les 3. D’una sotragada es va llevar,i automàticament va mirar al terra buscant-les,a veure si encara desistien allà on s’hi havia ensopegat. Es va cagar amb la llei de Murphy, no hi eren.
No podia recordar. Va decidir sortosament llegir i endinsar-se amb L’Ombra del vent i el seu cementiri de llibres oblidats. Va pensar que això dels cementiris no estava del tot tan malament .
A ella però, la paraula cementiri li feia venir nàusees,pel simple fet que totes les persones que hi viuen ho fan eternament sent devorades per cucs que necessiten sobreviure.
No li agradava oblidar i no recordar. On eren les Converse? On s’havien quedat els seus pensaments?On havia guanyat la partida de dominó el Cansament, la nit anterior?

Va deixar d’estar L’ombra en pau, i va mirar-se al mirall.

A l’altra cara hi havia algú de cabells rossos, llavis tallats, bosses als ulls,rimel escampat i un munt de ràbia que ballava la dansa del ventre en la seva ment. Es va girar per no veure’s més.
Va encetar la crema de cacauet i la va escampar per la llesca de pa torrat, tot seguit un nestea baixava per el seu intestí. Feia tard a la cita de Miralles. Tots els diumenges hi anava,amb una depressió de cavall ,es posava l’mp3 a l’orella amb el volum de 30 i anava plorant.
No sabia si per el cementiri, si per el bus 75, per les Converse, per l’altra cara del mirall o per ell.

El cap i a la fi, tot era el mateix.

Ningú és perfecte.

2007-11-13T22:32:00.000+01:00

Es va girar enrere per cinquena vegada. Es mirava el camí sorrenc i dificultós com si aquest li hagués de respondre tots els dubtes que es plantejava.

Emprendre aquell camí resultava gratificant,era com si estigués fent de nou un dels seus canvis d’aires. Assaboria cada pas com si fos aquell caramel de llimona que comprava a la botiga del costat d’allà on vivia que tan li agradava. Àcid però estimulant.

Li agradava jugar amb les pedres curioses que es trobava pel camí, massa llarg i massa poc lluny, pensava. Com els dies d’estiu, estirat sol a l’herba fronda i fresca amb un sol que li somreia i li ballava damunt el cap, i mirava al cel amb els ulls mig aclucats pensant que els llocs més tendres, subtils i bonics només els veu aquell qui no busca.

Ell feia temps que no buscava, és limitava a caminar, respirar una glopada d’aire fresc per ingerir en aquell instant tot el paisatge i sensacions que percebia a través dels seu cinc sentits.

Qui deia cinc, deia precipitadament sis. A ell jugar amb les paraules era com si experimentés un doble orgasme. Sempre s’havia dit a ell mateix que tenia aquest do. El de sorprendre o estafar a la gent amb paraules que tenien missatges subliminals o rerefons perversos. Es creia que no existien les musses però que si existia ell. És clar només per sorprendre a la humanitat amb els seus trucs de seducció mitjançant la bruixeria, tot i que això de la bruixeria ell mai ho havia fet públic.

Deixant de banda el seu egocentrisme i el seu “jo” ( ningú és perfecte), ell es creia poma, aquella que si mossegaves no t’enganxava, gens ni mica.

Desafortunat al joc i desafortunat al amor.

All these things..

2007-11-04T21:08:00.000+01:00

Estirat damunt el llit, revisava documents del portàtil. Després de tancar-lo,quan la son ocupava ja lloc a les seves pestanyes,es va empassar saliva i va deixar que els seus llavis prenguessin la iniciativa d’aquell bonanitambpetóincluit,

Es va treure’s les ulleres com aquell qui vol no semblar interessant , ho feia involuntàriament.

Es mirava primer l’hamatite, després l’objecte que la lluia,ara l’hamatite, ara ella,… Típic tarannà que feia temps que intentava inculcar-se ell mateix: observar tot allò que veia, empassar-sho retenint imatges, seleccionant les apassiguadament i assaborint-les a gust de xiclet de menta.

No sabia com però de forma indirecta xuclava (a l’objecte que lluia l’hamatite) la seva part negativa contaminant-la de positivisme amb nous pelades pel mig.

Necessitava contaminar-se més sovint del atontament d’aquella nit-dia o diga-licomvulguis ,pensava quan tancava la porta sigilosament, topant, amb un comany de pis que dormia al sofà amb la tele com a banda sonora del seus somnis,i emportant-se entre la seva saliva gens de gust a moc.

Seguia ell però ensobra’t fins a la punta de la seva cicatriu invisible,mentre que la seva ment automàticament taralejava :Save the population, i veia en forma de diapositives imatges com : una moneda de cinquanta cèntims, metro, bitllet, redhot i satisfacció.

Inevitable relació

2007-10-09T17:00:00.000+02:00

Deixava endur-me per la brisa suau que entrava des de aquella finestra rovellada i plena d’aranyes, mentre ell parlava sobre l’existència dels àngels.

Van portar el tallat descafeïnat de màquina i el seu cafè carregat de llet amb una bosseta de sacarina al costat.

L’observava. Era curiós.

Remenava el cafè després d’haver abocat tot la sacarina, amb una cullera menuda que semblava que es tenia que trencar per la meitat.

Remenava amb tanta delicadesa, i fent donar voltes a la cullereta en direcció dretana com ho fan unes agulles d’un rellotge mandroses i arrossegant-se lentament..

Feia veure que l’escoltava.

M’agradava observar-lo i veure com s’acostava la tassa de cafè a aquells diminuts llavis que semblaven porcellana .Aquells llavis tan rojos i delicats, que t’agradaria donar tan sols un petó per notar si tenen gust a cirera o no.

Va deixar de parlar i els seus ulls es van dirigir als meus.

Els seus eren inevitablement preciosos. Els meus no deixaven de mirar-lo.

Em va dedicar una mirada, d’aquelles que maten i em va recórrer un escalfred per tot el cos.

En aquell moment vaig comprendre que el passat podria tornar a néixer, sempre i quan els dos volguessin~