Noia de vidre

(Torno a recuperar un breu relat que vaig escriure en una etapa de vida que ara ja no fa mal. Ara ja no fa mal, ara ja no fa mal, ara ja no fa mal, ja no tornarà a fer més mal).

Avui, ja no creus amb la gent, tampoc en mi, ni banyar-te en el teu propi mar de dubtes, has deixat anar de la mà tots els silencis que en conjunt definien la teva manera de ser i amb ulls clucs, t’acomiades.Dius.Dius que fins demà.
Avui plou. El cel ha vist plorar els passatgers que incerts no han pogut obstaculitzar el seu pas. Temorosos es cerquen a través de les mirades, furiosos es frustren d’ells mateixos i volen fugir, a qualsevol altra part. Tu al mig de la fotografia, estesa al terra.

T’he vist tantes vegades passar davant meu que podria dibuixar-te . Quan tinc temps ho provo, et visualitzo, sempre somrient, amb un vestit de seda, transparent, al cap una diadema que destaca per el color de cabell que l’acompanya. M’agradaria dir-te que et vares deixar un dia al metro un paraigües al terra, xop,d’un color blau asfixiant i que sempre he volgut tornar-te però mai he pogut fer-ho. Mai he estat capaç de ser més valent que els meus temors, l’incapacitat és un desavantatge.
Avui el porto, obert, per recordar-te millor, per si algun dia deixo de fer-ho, per no caure en l’absurditat de portar un paraigües d’un simple esbós mental del què havia estat un esser humà. Tu.Tu i els teus cabells daurats. Tu de pell pàl•lida, tu noia de vidre. Noia de barri. Noia de nostàlgia. Noia de misèria. Noia sense pares. Noia d’orfenat. Recorda’m noia de metro.
Ens hem vist cada dia de les nostres vides,ni un dia més ni un dia menys. Ha estat genial quan restàvem sols en el vagó. Sols entre tanta gent. Mai he estimat tant a través de paraules mudes, crits sords i mirades cegues.
Fregant la teva pell,cada dia et deixo una moneda de dos euros al palmell de la mà. Els acceptes de bon grat i plores. Dius. Dius que gràcies. Dius. Dius que fins demà.

Cada dia se’m fa més feixuc el caminar de la vida, algú sap el què jo no sé. Algú ha de saber el meu futur, ara present. Algú ha de moure els fils de l’atzar, d’un destí estranyament incert, algú ha de saber de tothom. Parla’m. Diguem què passarà en un demà, en un endemà del demà.
Desitjo tornar-te a veure, despentinada, sense dutxar-te, res resulta més interessant que adorar algú que no coneixes, algú que saps que mai podràs tenir al teu abast, ni entre els llençols del teu llit en un matí plujós, ni dins la dutxa amb la seva nuesa corresponent, ni sense fer-li l’amor a la impotència continguda.Com deia, cada dia se’m fa més feixuc el caminar de la vida. Cada dia se’m fa més feixuc no tenir-te. Noi de nostàlgia.

Avui no ens hem vist. Una moneda de dos euros s’ofega dins del meu palmell. Tinc por. Et visualitzo de nou. Noia de misèria. T’estimo.

El metro renega a cada parada, m’assec i recullo el diari gratuït que esbufega al terra, tot mirant de reüll, observo que avui no gaudeixo de la teva presència. A l’altre vagó s’escolten crits i plors.

L’alcohol s’instal•la en el cos del nou passatger, descrimina la sang. Embogit i alterat ha estat capaç d’agafar una navalla. Està furiós amb la vida. Noi de pell pàl•lida. Noi de barri. Noi de nostàlgia. Noi de misèria. Noi sense pares. Noi d’orfenat.
A la primera noia que passa, li clava.


Avui plou. El cel ha vist plorar i cridar els passatgers que incerts no han pogut obstaculitzar el seu pas. Temorosos es cerquen a través de les mirades, furiosos es frustren d’ells mateixos i volen fugir, a qualsevol altra part. Tu al mig de la fotografia, estesa al terra. Noia de vidre.

La noia que no surt a les cançons

Se l’hi acosta i amb un fil de veu dolça li demana si té foc (tot fent mímica amb la mà). Ell diu que “sí, és clar” i amb la mà palpa les dues butxaques dels pantalons. D’una en treu l’encenedor. Ell pensa “però si segur que no fumes, mossa!”. Es toquen amb les mans tot intercanviant l’objecte i el silenci. És verd amb sanefes de color groc. Petit. El silenci és llarg.
Amb el cigar als llavis l’encèn. La flama ilumina el blanc de les dents i de la seva mirada. La cara es torna doblement pàlida. “Fa bastanta por però no deixa de ser bonica” pensa ell. De sobte la noia li para al davant l’encenedor, encara obert, i en veu alta diu: “ Demana un desig i bufa, va”.
Ha tardat en pensar-s’ho. No sap si per l’impacte de l’acció o per si l’hi ha costat pensar quin desig demanar. El cas és que li torna l’encenedor, encara verd amb sanefes grogues i encara petit i tot clicant-li l’ullet li fa adéu amb el cap i gira carrer avall.
Ell expectant encara amb l'encenador a la mà, ara calent, es mira la noia d’esquenes. Cada vegada està més lluny per atrapar-la i dir-li alguna cosa. “Però no sabria què”.
L’ha deixat de veure ja. “Avui és un dia extrany. No ha fet sol ni la mare ha trucat”. Avui anirà a dormir tard, ningú l’espera al llit.

Algú com tu o com jo

No deixes mai els plats bruts a la pica, no prens cafè ni al matí ni al migdia i aguantes el plasta del teu jefe cabrejat. I com es pot viure sense algú com jo que et digui que t’estimarà i que a partir d’avui o demà et farà els canelons casolans?
Saludes al veí del costat que està mig enamorat de tu, t’aproximes a olorar al forn del costat de casa teva el pa i esclates a riure si algú et diu: bonica!
I com es pot viure sense algú com jo que no tigués horaris per poder abraçar-te i que a partir d’avui o demà et farà la vora dels pantalons a mà?
No regues mai les plantes, cada setmana escombres el passadís a batzegades i et lleves tard per poder escoltar el silenci del pis quan es queda sol.
I com es pot viure sense algú com jo que et digui que t’ajudarà a recollir la roba bruta i que a partir d’avui o demà et prepararà l’esmorzar amb un bon suc i torrada de pa?
No deixes que fumin davant teu, beus cerveses sentada a la terrassa i espies amb ullets el noi jove que viu al teu costat.
I com es pot viure sense algú com jo que t’arroparà totes les nits i que a partir d’avui o demà t’escriurà una carta breu o llarga que tu trobaràs a la terrassa, de nit, i que la llegiràs fumant, i que dirà això?: Jo no solia deixar els plats bruts a la pica ni aguantar masses dies sense fumar, ni comprar pa cada matí i deixar-te’l a l’habitació perquè et despertis amb la seva bona olor. Ni regar cada matí les plantes. Ni escombrar el pis amb tu i a batzegades, tampoc llevar-me dora per deixar-te escoltar el silenci del pis quan està sol ni escriure una carta dient que potser sóc jo el que no podria viure sense algú com tu que em deixa fer-li els canelons, fer-li un bon suc, fer vores de pantalons i dir-te sense parar ni ser cursi que avui t’estimo, a algú com tu.


(L’avi Manel ha trucat per dir: Bones Festes Maria i Joan! Amb aquella veu d’eufòric, saps? Ja te l’ha imagines oi? Truca’l més tard i diga-li que es passi per casa que l’hi hem de tornar la màquina d’afeitar i el recipient per a fer aquells bons flams.)

E

l dia s’ha fos com la bombeta de l’entresol del pis, i els dos s’han trobat a mitges escales després d’un altre dia al qual restar al calendari i sumar a la vida. El petó ha durat mig esglaó i la nit s’ha despertat.

Des de la terrassa estant la lluna plena ha guarnit la foscor del cel i ha omplert tots els buits de la nit. La respiració continguda ha passat d’esquitllentes entre els dos. S'han difuminat les mirades vidrioses i les paraules han caigut com la nit, amb el seu propi pes.
Amb ells al llit i amb la llum apagada les paraules s’han arrossegat i amb placidesa s’han escrit sobre la terra. Han format un breu bona nit.
B o n a n i t . . .

Myriad Harbour

Avui l’observo i sé que les seves mirades són totes les respostes que algú voldria haver tingut. Pensa en que mai no és tard per cridar si et callen amb un petó ni tard per anar a dormir si sempre és amb “aquella” bona companyia.
Si mira enrere significa que troba a faltar les llargues abraçades amb olors que ara li resulten distants. No vol ser capaç d’odiar-te i desitja que mai no li volin les paraules.
No vol hipotecar-se a una vida a gust a que tenen les coses que s’acaben. En somnis vol ser la meitat d’un cercle polar, l’imatge en uns ulls i paraules escrites dins d’un avió de paper. No vol deixar mai d’imaginar-te.
La torna a observar i sorpresa reconeix que a qui estava observant només era ella invertida en un mirall.

Viatjaré al desert amb el propòsit d'enfonsar-me sota la seva sorra. Esperaré el temps que faci falta fins que el color de la meva pell s'esborri del tot i canviï per esdevenir del mateix to de l'element que em cobreix.

c (L) r

Hem de ser suïcides quan pensem amb el cor, sinó no val la pena res.