dimecres, 24 de juny del 2009

Salto al vacío (1ª parte)


És com si m’estimessis tant que m’arribessis a odiar.
És com si m'odiessis tant que m'aribessis a estimar.







Però sense el com.

divendres, 19 de juny del 2009

La insportable levedad del ser




Recupero una entrada breu, d'aquelles que et transporten i et provoquen nostàlgia sense necessitat d'escoltar cap cançó:


Vaig inclinar-me per abraçar-te però vaig parar-me a l’altura dels teus ulls que s’ofegaven en un mar de dubtes.
Resseguint el contorn dels teus llavis vaig mussitar alguna cosa semblant a un –t’estimo- i vaig llançar-me a les teves espatlles per plorar en silenci tot allò que em contenia.

divendres, 12 de juny del 2009

Pequeñeces



Es una pena no tener fotografías. De esas que tienen todas las parejas, que salen juntos, besándose o abrazándose. Sonriéndose. Todas esas cosas que se hacen cuando uno esta enamorado. Mejor dicho, cuando dos están enamorados. Es una pena. Porque ahora las estaría mirando. Sin aliento. Sonriéndole a la foto pensando justo en el momento en que nos la sacábamos. ¡Sí! Y entonces te llamaría por teléfono y nos reiríamos al recordar ese momento. Pero solo me quedan de las otras, y sin embargo las mejores. Las que tienes en tu mente. Siempre ahí, clavadas como si fuesen algo imprescindible en tu vida. Además las tienes clasificadas por meses y por estados de ánimo. Un lujo. ¡Hasta se pueden apreciar los movimientos e incluso los diálogos borrosos que mantuviste! Que lastima que el mejor adjetivo que define el tiempo sea borrosidad. Al fin y al cabo solo te acordarás de esas pequeñeces que la mente quiere acordarse y punto. El gana siempre. Tú pierdes a tu manera. Pero y de las otras palabras, ¿Dónde van? ¿Dónde se quedan? ¿Como recuperarlas y no olvidarlas? Me hubiera gustado que los seres humanos hubiéramos nacido con una grabadora de diálogos en la mente. Y así como las fotografías, las clasificaría, esta vez por álbumes de personas y con fecha. Seria la bomba, ¿no crees? Imagínate: recordarlo todo, verlo todo, escucharlo todo exactamente igual. Igual. Igual. ¿No te fascina la idea? Creo que me moriría. Moriría de obsesión. ¿Se puede morir uno de tanto amor fotográfico?
Yo de pequeña tenía una grabadora. ¿Y tú, la tuviste?

dimarts, 9 de juny del 2009

happy pills +




Composició:

5,2% groc blat, 3,05 % negre carbó, 2,85% La vida és bella, 1% cors vermells, 4,95% mossegades, 7% Z, 1,75% dents trencades, 3,5% sol, la sal als teus llavis, 2% agulletes de riure, 4% diumenges astronàutics, 3,8% olor a coco, 8,5% de Los Amantes del Círculo Polar, 4,2% verbs contaminats, 7,5% Annie hall, 4% Extremoduro, 9,45% cultura catalana, 7,5% llits oxidats, 2,5% nostàlgia, 5,5% mirar pel•lícules acompanyat, 2,5% casualitats, 5,8% reflexions, 3,2% riure descontrolat, 2% superglue, 3,45% festes majors, 1,2% viatges, 4,1% estiu, 3,22% estar sota la pluja, 2,7% matar monstres per tu, 2% respiracions contingudes, 10% a ELL, 1,1% cicatrius i 3,4% petons al front.

dimarts, 2 de juny del 2009

Donde diablos estés



Per fi em veig amb el cor ( inflat ) de resumir tots els batecs viscuts en tots aquests anys. No he perdut el compte. Tampoc m’he desesperat. O sí? Només sé que són molts i alhora tan pocs per els què ens queden per viure. Separats. Junts amb la distància. Amb treves pel mig. Amb lleis inútils que no deixen de ser una excusa per seguir passant. T’admiro perquè ets mous tant que no et puc preveure. Odio i m’encanta la sensació que em produeix. No saps quan t’estimo. No ho havia fet abans? Massa? Poc, ara? Suficient?
Flota la xifra per carrers sense sortida ni entrada de les vegades que t’he imaginat esvaint-te per sempre més, de perdre’t de vista i de veure’t sempre. D’odiar-te i al cap de quatre passes, tornar-me boja. Ets com ets i sóc com sóc i som com som per les petites ( o gegants) coses que ens han marcat i no deixen de marcar. Per les coses que sumen i mai resten. Per les nits. Dies i llàgrimes. Per queixalades i dents trencades. Com és possible que tingui els llavis tan vermells?
On estàs? Et busco però tu ja (no) em vols. El temps passa de pressa i jo et segueixo. En el fons hi ha alguna cosa?
Va! Salta per la finestra, valent que jo t’estimaré sempre i si s’acaben les ganes( la gasolina) jo em moro ( et pregunto: Fins quan?).