Sense disolvents. No tòxic.

Vaig caure en la temptació; vaig allargar la mà i a les palpentes vaig agafar l’objecte, aquell, el que havia sigut el nostre joc i que va marxar amb ella, agafat de la mà de la sort.

Quan ho vaig fer, vaig notar que era fred i estava ple de pols: vaig guardar-me’l a la butxaca.

Com un invident caminava lentament per el passadís, descalç, deixant al terra petjades humides que amb només l’intenció de girar-me per mirar si encara hi eren ja havien desaparegut.

A cada pas descartava la idea de què després de tant de temps l’acció de rescatar l’objecte enterrat en aquella caixa fosca on hi havia estat tants anys tancat pogués retornar l’alegria que havia portat just fa cinc anys.

Vaig aprofitar per recordar com n’havia estat d’important.

Quan tractava d’oblidar-me’n vaig percebre’l, seguia a la butxaca dels pantalons, potser esperant que algú li donés una oportunitat.O potser no.

Amb tanta mala sort l’objecte va caure al terra quan vaig ensopegar amb una torreta plena de geranis, i va desaparèixer.

Frustat per la pèrdua, vaig voler buscar-lo però sense gaires expectatives la recerca va esdevenir envà. No el vaig saber trobar.

Els propers dies després de l’accident fortuït em vaig deixar. Vaig deixar de creure en la màgia, en l’alegria i començar a odiar els matins, les tardes i les nits. Es podria dir que vaig deixar de viure.

Al cap d’uns dies vaig rebre una trucada; vaig despenjar el telèfon ( encara no sé ben bé perquè ho vaig fer) i vaig sentir la meva veu, parlant:

-Laia! Endivina que m’ha passat? He trobat el que feia temps que he estat buscant. La vida Laia, la vida.

-I com t’ho has fet per trobar-la?

- Has sigut tu, has sigut tu qui me l‘ha regalada i fins ara no m’he n’he sabut adonar!

Piiiiiiiiiiiiiiiiip.

La conversa es va tallar.

Ho recordava, ho recordava perfectament aquella conversació. L’havia fet amb la Laia feia cinc anys, sí, quan n’estava enamorat.

Però qui havia aconseguit recuperar aquell diàleg de nou i fer-me-la arribar?

Desconcertat vaig voler seguir, i de la millor forma va ser adormir-me per poder recordar aquell passat.

“ Vaig arribar a casa i la vaig abraçar, em va tornar el somriure i tot callant va preguntar:

- On és? On la portes amagada?

Vaig fer el gest de treure’m una cosa de la butxaca, vaig fer veure que la guaradava entre les dues mans , omplint-les al buit.

Vaig obrir-les, buides i vaig somriure:

- Aquí.

- Pesa molt?

-Molt. Des de que estàs amb mi no ha parat de crèixer.

- Me la deixes agafar?

- Amb la condició que no se’t caigui al terra.

Va preferir no agafar-la per por a què desapareixes; va decidir continuar vivint.”

I després d’una llarga discussió, la Laia va marxar per no tornar més. A partir d’aquí vaig decidir guardar el joc ( el nostre) dins d’una caixa de cartró.

La mateixa caixa on inconscientment vaig deixar-hi també el que fa poc em va caure de les mans , i que no vaig saber trobar; potser perquè fins que a hores d’ara ( igual que tu) no m’he adonat de que el què hi guardava era la vida.