Veig, penso i sento.

[I.]

Entrava a casa a les 8 del vespre amb la mateixa parsimònia que arrossegava des de que vivia en aquell cau.

Ja era fosc i les faroles feien hores que cremaven. Les recordava amb la lluminària molt pura, blanca, i avui en dia s’havien tornat més tènues i grogues. El pas dels anys es deixava caure per els seus carrers.

Quan va haver pujat els cinc esglaons per arribar al seu entresol, no s’imaginava pas que si hagués tardat 2 minuts més a baixar del vehicle hagués trobat a un personatge de cabell ros i engominat, ulls de color indeterminat (quin fàstic d’ulleres de sol!) i d’un somriure vergonyós; el qual es trobaria dos dies més tard a la parada del bus.

Efectivament dos dies més tard mentre esperava que l’autobús passés per la seva parada, el noi de gomina enganxifosa al cap es va assentar al seu costat fent tremolar el banc de ferro. Lluïa unes Rayban i el llavi inferior dret estava decorat per una ferralla en forma d’aro.

Era blanc de pell, si s’hagués exposat al sol en comptes de cremar-se, s’hagués esfumat sense deixar rastre.

El va mirar, i la va mirar. Segur. Pura intuïció. Va girar el cap cap a l’altra banda. Notava els seus ulls clavats en ella. I un escalfred.

Va sentir el soroll del motor del autobús de lluny,va treure automàticament el tiquet de la butxaca petita del moneder tota arrugada, la va aplanar amb els dits i es va posar dreta just en el moment en que el transport públic obria les seves portes.

Va saludar al conductor i va validar el tiquet, es va quedar al mig del passadís dreta, esperant que el noi la seguís. No ho va fer, i es va decepcionar.

Hagués jurat per un moment que el noi li parlava per dintre. No sabia si li demanava que és quedés amb ell o si li explicava que no tenia suficients motius per pujar i canviar la seva destinació.

L’autobús va tancar les portes, el conductor va posar la primera marxa, va jugar amb l’embrage,fre i accelerador i va anar circulant, aleshores va assentar-se al primer seient lliure i no va gosar ni mirar enrere ni per la finestra.

Quan va tornar a casa, cansada, va estirar-se damunt del llit tot tancant els ulls i fins l’endemà al matí no es va despertar. El despertador no havia sonat, però el seu cos n’era un. Va llevar-se a l’hora d’esmorzar.. Quan la tassa de cafè estava mig buida, va recordar haver comprat un cupó “del niño” a una llibreria de dos carrers més amunt.

Va obrir el moneder de pana i li va caure al terra un tiquet de compra, es va ajupir per plegar-lo i va veure una gota de cafè en forma taca just al mig del pijama, més o menys ubicat en la zona dels genolls.

Deixant de tindre en compte la taca, va plegar el tiquet i va poder llegir que el total marcava 13’00 €, la tinta que indicava el nom de la botiga s’havia esborrat, i no es podia llegir res, probablement per la quantitat de temps que portava guardat dins del moneder. Va fer el gest d’arrugar-lo i el va estampar contra la paret, que aquest va rebotar caient en picat directament a la paperera.

I va buscar el cupó. S’amagava entre una targeta de visita d’un oculista i entre una 6/49 que mai havia arribat a mirar i que a hores d’ara ja devia estar caducada.

El número que havia comprat era el 17.022. Acabat amb el seu número preferit.

A la llibreria on l’havia comprat havia llegit a la Regió7 que es feia pública una notícia que anunciava que un vident de Sort havia previst el número el qual tocaria la grossa. El lloc d’ubicació del número resultava ser a Igualada, i concretament a la llibreria Paper Maché. A hores d’ara s’havien acabat totes les tires de cupons, i ella tenia l’últim.

En la notícia hi havia com a complementació la foto del vident: un noi alt, prim i ros, amb gomina, ulleres de sol i de pell com la llet i un pírcing que era pronunciat quan somreia. Però ella la foto se l’havia passada per alt amb la rapidesa que feia passar de pàgina tots els diaris periòdics, setmanals i mensuals.

Encara que era negada en temes de sort, va decidir creure una mica en la fe del vident.

I sense adonar-se’n el dia de l’oportunitat de la seva vida per fer-se milionària va passar. Érem a l’endemà. No havia guanyat ni peles de patata,;si hagués sigut el contrari el seu veïnat li hagués fet saber entre cridòries,cava i cartells amb lletres escrites amb rotuladors negres: Ha tocat aquí!

Es va posar a riure al imaginar-s’ho.

I més quan va dir-se : I si el vident va preveure el número d’anys que tardaria en arribar el gordo a Igualada?

17.022 anys.