La paradoxa de l'amor

Va enredar les cames nues entre els llençols de seda que restaven al capdavall del llit, va somiquejar una bona estona i va palpar amb la mà freda el seu costat esquerra estant ella bocaterrosa. Aquest cop sabia que durant la nit havia estat ocupat, encara hi podia notar passant la mà els plecs del llençol que havien quedat arrugats en restar-hi tota una nit un cos.

Ja havia marxat, no l’havia escoltat vestir-se, tampoc acomiadar-se amb un petó als llavis amb baf de cansament, ni de marxar de puntetes per no despertar-la.

Ell ja no hi era, allà. El munt de vegades que havia desitjat despertar-se i trobar-se’l adormit encara, amb el coixí ple de pestanyes i l’esquena descoberta.

Va grunyir com aquell qui mira l’hora en un rellotge matiner. Va buscar a les palpentes el mòbil, desitjava trobar-s’hi un missatge de veu, alguna trucada perduda o quelcom senyal que la fes mantenir durant tot el dia amb un somriure entre els llavis.

Els veïns de dalt taral·lejaven cançons prop de la finestra que donava al pati interior, la roba s’anava secant i les flors morien cremades. L’estiu arribava i en ell les vacances.

Va aixecar-se i es va vestir a mida que anava avançant, va fer-se una cua amb una goma daurada i va dirigir-se cap al rebost on agafaria una magdalena.

A cada passa s’adonava que estava més baldada i que la nit anterior li regalava un cruiximent d’ossos. Va obrir la boca per emportar-se d’una queixalada un tros de magdalena però li va venir un badall. En el fons necessitava dormir més i recuperar les hores de son que acumulava de tota la setmana.

Va arrossegar la cadira de fusta que guardava plena de pols a l’habitació de convidats i la va desplegar al mig del passadís, allà on el sol hi tocava. S’hi va assentar i va deixar caure el cap sense reposador que l’hi aguantés, i amb la mirada que apuntava directe al sostre notava com la magdalena li relliscava de la mà i queia al terra amb un cop sec. Si li haguessin preguntat què pensava, hagués contestat que no ho sabia. Bé, en el fons sí.

Els ulls començaven a decaure i sentia la son al seu costat, abraçant-la acollidorament, tan tendrament que la feia perdre el control dels cinc sentits, entrant en un coma de son profund.

Tenia els braços despreocupats i queien cadira avall. Dormia asseguda en aquella cadira de fusta fosca, vella, potser més que ella. No es movia, només una petita melodia en forma de respiració silenciosa conjuntava amb les cançons que encara taral·lejaven els veïns. La mà que instants abans havia aguantat una magdalena restava oberta, no tenia anells, mai els havia suportat.

En aquell precís moment dos ocells volaven plegats i reposaven a la copa d’una olivera jove. Cinc carrers més amunt un nen descobria per primer cop el sabor de maduixa d’un gelat de bola, el seu primer gelat d’aquell estiu.

Ella encara dormia, i somiava. De fet, sempre havia somiat, sobretot en el futur, però quasi mai recordava els somnis. Però aquell dia es despertaria i seria capaç de reviure cada segon d’aquell somni on es veia sense ell, sense esperes eternes a la seva arribada, sense el desig constant de despertar-se entre la seva esquena, sense pors, sense la mancança d’un petó. Es veia amb llibertat, duent un somriure, i el millor, és veia feliç. Llavors ho va entendre tot, ho va veure clar: el problema no era ella, era ell.

Va agafar aire i recollint la magdalena que havia recorregut alguns metres va sortir al carrer. Va veure com dos ocells cantaven junts, sobre una olivera, entonaven notes alegres i piulaven amb força. Va veure un nen feliç, sa i alegre amb un simple gelat de bola rosa entre les mans. Una sensació de ganes de viure es va expandir per tots els recons dels seu cos, es va veure capacitada per sé qui era.

Va entrar a casa amb agilitat, saltant els graons de dos en dos. Es va dutxar, va sopar i va estirar-se al llit. Inspirant aire lentament va somriure amb els ulls closos. No va ser un somriure qualsevol, ni molt menys, venia de dins.

L’endemà al matí va enredar les cames nues entre els llençols de seda que restaven al capdavall del llit, va somiquejar una bona estona i va tocar amb la mà freda el seu costat esquerra estant ella bocaterrosa. De seguida va notar que aquell matí seria diferent, ho va saber al descobrir tot de pestanyes enganxades al coixí i al palpar una esquena robusta i descoberta.

Va llevar-se sense despertar-lo i un calfred va recorre el seu cos al posar el peu contra el fred del terra. De puntetes va fer les primeres passes i va anar a buscar una magdalena o quelcom que la fes mantenir durant tot el dia amb un somriure entre els llavis.

Anna i David