Si truca ell/a.

[I.]

S’ha tret les arracades d’una estrebada, fent-se sang a les orelles,les ha llençades contra la tauleta de nit des del llit estant i ha tancat la llum de l’escriptori.

No s’ha preocupat per curar-se la ferida, una més no passa res, mussita.

S’estira al llit,recolza el cap al coixí conscient de saber que l’endemà estarà ple de taques resseques de sang però no s’atabala : ara vol dormir i no té temps per tonteries.

Tanca els ulls intuint que aquella nit serà molt llarga i que segurament no podrà dormir.

Després d’unes quantes regirades dins del llit, d’hipòtesis esdevé certa: una altra nit en vetlla.

Obre la llum sense fer ganyotes molestes contra la llum, obra el primer calaix de la tauleta i remena fins a trobar-hi un paquet de tabac semi nou. L’obre i s’entafora un cigarret a la comissura dels llavis, l’altre mà l’utilitza per encendre’l amb un encenedor on hi ha estampada una imatge del que abans havia sigut un ídol.

Mentre fuma camina direcció a la finestra pujant la persiana fins a quedar-li a l’altura de la seva cintura. S’acosta la cadira, s’hi asseu i s’hi veu reflectida.

És fosc i el rellotge del seu canell indica que són les tres passades. No sap si quedar-se mirant o enrabiar-se contra la nit que no la deixa dormir.

Decideix fer mitja volta i tornar-se’n al llit però al fer-la veu l’inalàmbric allà,mut.

S’asseu a la cadira de nou tot apagant el poc que queda de vici en un cendrer de publicitat d’automòbils i tot seguit despenja el telèfon.

Marca els número amb la fi de que per l’altra banda hi aparegui ell amb aquella veu de serenor, tan tendra i subtil que el feia...

-Si?- l’onomatopeia de la marcació es transforma en veu humana.

- Hola buenas noches, perdone las molestias para llamarle en estas horas, pero se ha producido un pequeño percance en las líneas telefónicas en su urbanización. Solo llamaba para infamarle que su línea será dado de baja los properos dos días para ejecutar mejoras telefónicas. Cobrara una indemnización más adelante, gracias por su atención y otra vez, perdone las molestias. – i va penjar amb un cop sec.

Va respirar ben fons i es va posar a plorar. Encara no s’acabava de creure la manera en la que havia reaccionat davant l’estímul del “si?”.

Li semblava la cosa més absurda que havia pogut fer i se’n penedia sense perdonar-se’n.

Va arribar de treballar i va deixar les claus dins la caixa vermella que es trobava al rebedor, just al costat de la figura en forma geomètrica que li havia regalat una amiga seva com a record del viatge a Grècia; va decidir jaure una bona estona al sofà del menjador,tot fent anar el comandament de distància sense esma.

No feien res que li captés l’atenció i la va apagar automàticament. Es va aixecar i va anar directament a on es trobava el telèfon, el va despenjar i va marcar de memòria els dígits corresponents.

-Si?- la veu de l’Iu tornava a fer-la trontollar de cap a peus i fent-la quedar en blanc.

- Ivan? Que hi és l’Ivan?

- Perdoni però s’equivoca.

I va penjar. L’Iria tota frustrada va decidir que el trucaria l’endemà, aquest cop li hauria de dir tot el que pensava i sense entrebancs i mentides.

L’endemà la Iria va passejar-se per tota la casa, amunt i avall, repetint-se mentalment totes les frases , fil per randa que tenia pensat dir-li.

Aquest cop va utilitzar el seu telèfon mòbil i va buscar l’agenda el seu nom; i tot seguit va prémer el botó pintat a l’esquerra de color verd.

A l’altra banda la mateixa veu de fa tres dies responia altra vegada amb aquell sí?

No sé quan de temps realment portava però les trucades s’havien acabat fent rutinàries i obligatòries, mentir s’havia convertit en una afició.

La dentista, l’operadora d’una companyia, publicitat, enquestadora, bibliotecària de la seva ciutat, venedora de matalassos, testimoni de religions que ni recordes d’haver escoltat... ja no li quedava cap ofici més per enredar-lo i entretindre’l una estona al telèfon, el joc s’havia acabat i en ell totes les converses inútils parlant de tot i de res. De tot i de res, de tot i de res, de tot i de res.

[II.]

Es va treure el pijama quedant-se només en calçotets i amb uns mitjons negres foradats.

Va deixar la roba a la cadira de l’escriptori, va sentir el grinyol que feia al fer-la ballar. Era una amb rodes.

Va encendre la llum del dormitori, i va badallar. La nit era massa calorosa i el feia desvetllar contínuament. Es va posar les sabatilles i va anar a la cuina, va obrir la nevera i d’ella en va treure una cervesa fresca mig buida; amb un glop se l’ha va acabar.

Just en el moment en que es fixava en l’hora el telèfon va sonar.

Tot estranyat i pensant qui podia trucar en aquelles hores, va respondre.

A l’altra banda del telèfon l’hi parlava l’Iria,( aquella veu de carreter però alhora tan tendre la feia inconfundible)fent-se passar per una operadora de telefònica. Va penjar desconcertat, potser anava borratxa. Últimament des de que ho havien deixat L’Iria ho havia passat malament, i la única solució que hi trobava era la beguda. No va donar més mínim importància a la trucada, al cap i a la fi ell feia el mateix, oblidar era cosa de dos, i la solució era la mateixa. Es va posar a plorar i es va adormir assecant-se les llàgrimes al coixí: l’endemà sabia que no hi quedaria cap marca d’elles.

L’endemà en el moment que s’afeitava per poder estar decent en una cita el telèfon va sonar de nou. Li va vindre al cap l’Iria i es va sorprendre d’ell mateix quan per l’altra banda del fil va escoltar de nou la seva veu. Aquest cop preguntava per un Ivan, va dir-li que no i va penjar. El so del interfon va fer-li despistar i no va tornar-hi a pensar més fins la nit.

Va arribar a casa esgotat, es va dutxar i va encendre un cigarret, ho va fer amb un encenedor on hi havia estampada una imatge del que abans havia sigut un ídol, el mateix encenador que s’havia comprat l’Iria en aquella botiga de moda del raval.

Aquí es quan hi va pensar,en ella, en les seves trucades i en el perquè de tot plegat. La trobava a faltar, molt.

Els dies van anar passant i les trucades de l’Iria es van fer rutinàries, s’havia fet passar de metgessa d’un fill equivocat, de secretaria d’un director d’una sucursal anglesa, de viatjant de Copassa, un advocat,..

Sentir la seva veu per l’altra banda del fil, sabent què era ella, li feia crear una addicció a les trucades, cada dia en volia més, cada dia volia més excuses, més mentides, més enganys, més Iria.

A la mateixa nit el telèfon va sonar, aquesta vegada però no era l’Iria, era l’Ivet , va respondre a no a totes les seves preguntes i va penjar conscient de que no en volia tornar a saber res més d’ella. Va somriure i es va tornar a mirar el telèfon, pendent de si tornava a sonar, agafar-lo amb cura per tornar a sentir un altre cop la seva veu.

Realment no s’havia la quantitat de temps que portava seguint el joc a l’Iria, fent-la creure que no reconeixia la seva veu, però era genial.

Aquell dia el telèfon no va sonar i l’Iu es va repensar de si l’havia de trucar ell i dir-li tot el que pensava i sense tornades de pilota i sense enganys.Ho faria l’endemà.

Quan l’Iu va despenjar el telèfon en forma de hamburgesa, va teclejar els números del telèfon de l’Iria, esperava que amb ansia el seu:

-Si?

I dir-li tota la veritat: que volia estar amb ella, que bevia cada nit quan la trobava a faltar perquè no hi veia cap més solució, que quedava amb una noia per sexe fàcil per aconseguir oblidar-la, que feia veure que no sabia qui trucava cada dia, que..

-Hola buenos días, perdone las molestias para, pero se ha producido un pequeño percance en las líneas telefónicas en su urbanización. Solo llamaba para infamarle que su línea será dado de baja los properos dos días para ejecutar mejoras telefónicas. Cobrara una indemnización más adelante, gracias por su atención y otra vez, perdone las molestias. – i va penjar amb un cop sec.