dijous, 20 de desembre del 2007

A l'Hispano Igualadina li sobren pisos

HISPANO'S RELATS

Avui dijous 20 de Desembre he pogut pujar a una Hispano (sí! Ahir per la ràdio vaig escoltar que deixaven ( per fi, encara que només hagi estat 2 dies) de fer vaga i que a partir d’avui els horaris tornarien a ser els habituals.

Avui he pujat en una de dos pisos, m’ha fet gràcia, normalment les Hispanos solen ser d’un sol pis i aquestes es poden dividir en dos grups: les Hispanos normals i les Hispanos cuc (o així les anomeno jo, ja que són les quilomètriques, i al mig tenen uns plecs que fan que és pugi moure millor i hi poden cabre més Igualadins), dintre d’aquestes Hispanos trobem dos subgrups: les Hispanos que a les 6 del matí( hivern) el conductor encara no ha engegat la calefacció,i has d’anar amb la bufanda i l’anorac posat, que et podràs treure passat el Bruc ( el conductor no portava mai el postick: Engegar la calefacció abans que pugi la gent; i et passes tot el trajecte tremolant i remugant com mai has remugat del conductor (radio teletassiii), la calefacció (si són tan llestos els japonesos, que inventin calefaccions automàtiques, sisplau!), la gent que emet aquells sorolls que per molt insignificants que semblin molesten, les típiques paves amb un quilo de base de maquille, gloss als llavis i un munt de monòlegs a explicar a la seva amiga (també amb un quilo de maquillatge, i gloss als llavis de olor a maduixa), la gent que escolta música en format Repeat ( yo te quiero con limón y sal, yo te quiero tal y como estás, no hace falta canviarte nada, yo te quiero con limón y sal, yo te quiero tal y como estás, no hace falta canviarte nada; yo te quiero con limón y sal, yo te quiero tal y como estás, no hace falta canviarte nada,...); també trobem les Hispanos que fa fred (fa fred a seques), encara que la calefacció estigui encesa, PERÒ quan arribes a la teva destinació t’adones (desgraciadament) que l’aire condicionat de la persona que s’ha assentat avui al teu costat ( típica persona antipàtica que mai saluda) el tenia obert.

Deixant de banda els grups i subgrups de classes d’Hispano, he pujat i sense pensar-m’ho m’he encaminat a validar el tiquet del meu viatge i anar-me a la zona de primer pis ( no s’ha de pujar escales) i m’he assentat allà on m’ha dictat l’orientació que tinc jo a les set del matí (una hora menys en Canàries).

He deixat el bolso al meu costat ( a veure si estic de sort i no s’hi assenta ningú) i no m’he tret l’abric (en aquest mateix moment he ampliat les classes d’Hispano que hi ha: TAMBÉ tenim les de dos pisos i amb el postick oblidat per el senyor conductor), m’he assentat d’esquena la direcció del bus, de cul al conductor i de cara a tots aquells que en un moment o altre del trajecte miraran la meva cara mentre dormo (SEGUR).

Mentre treia dos llibres (no de butxaca) la meva visió s’ha adonat que davant meu hi havia una taula amb quatre forats mitjanament fondos,he intuït (no sé si bé o malament) que servien per poder posar un vas, alguna beguda,.. I he pensat: quina paradoxa, el bus indica amb un cartell ben gran i clarivident: NO ES POT MENJAR NI BEURE EN AQUEST AUTOBÚS; com era que incitaven a que la gent begués havent-hi taules amb forats mitjanament fondos per poder-hi aguantar tot tipus de begudes? M’han entrat ganes de treure el meu suc de (Granini, envàs tetrabrick) pinya i beure-me’l amb total naturalitat, però m’he estat de deixar-lo allà on era, no fos cas que els forats mitjanament fondos servissin (en realitat) per posar fitxes , daus, figures de jocs com l’Oca, Parxís, Dominó o Escacs.

Quan totes les cabòries (Montilla’s power) se m’han esborrat de la ment, la primera fulla del llibre havia estat oberta per impuls de la meva mà, les llums s’han tancat, i he hagut de reservar la lectura per un altre moment.

He tancat els ulls i la visió que tenia davant meu s’ha esfumat. De cop una sotragada ( pas elevat de vianants), i com un flashback m’he preguntat que passaria si el pis de dalt caigués sobre el primer?

No m’he arribat a imaginar ni el número de morts ni de ferits, però el que si que m’he preguntat és que quan he entrat a l’Hispano perquè no m’he fet la qüestió (mentalment) de : Anna a quin pis vols anar?

Quin ha sigut l’impuls de no pensar-m’ho ni una vegada i d’anar directe als seients del primer pis (planta baixa)?

La mandra? Les escales? El fred?

Tot i així, mentre pensava que passaria si..., el segon pis podria estar patint un incident, un cargol podria estar descargolant-se , això comportaria recaure el pes a un altre cargol, aquest amb el pas dels dies aniria aguantant doble pes( el seu i el del cargol ja descargolat completament) i acabaria també descargolant-se,tot seguit, la peça que aguantava els dos cargols no s’aguantaria i cauria.(faria un efecte dominó i el terra acabaria desplomant-se cap avall). El que podria estar passant també és que l’autobús si anés ( sense pèls a la llengua) follat xocaria contra una senyal de tràfic, aquesta trencaria el vidre de la part superior del l’autobús formant una trencadissa de vidres, els quals la persona que viatgés en aquell sector es tombaria i cauria per el seu propi pes i impuls al passadís, els altres passatgers amb perill de vida farien la mateixa acció i formarien un batibull, alhora un cercle al mig d’un passadís, amb la desgràcia que totes les persones sumessin un total de 1289 quilos, i que desgraciadament el terra no estigués preparat per tant pes en un mateix epicentre que acabaria esquerdant-se i trencant-se tot el terra amb totes els passatgers i asseients del segon pis influïts, fent-los caure com la llei de la gravetat indica, al primer pis (no pot caure més a baix).

I que jo, per culpa del meu immadur impuls i de no qüestionar-me :Anna estàs segura que vols anar al primer pis en comptes del segon?, en aquell mateix moment podria haver estat una de les víctimes, o ferides (supervivents) d’un tràgic accident el qual encara no se saben el nombre de ferits ni de víctimes.

El conductor està atrapat sota les ruïnes del segon pis, i el autobús ha quedat destrossat, ja que al desplomar-se el segon pis el conductor ha quedat atrapat sota d’aquest i ha perdut el control del volant fent que provoqués varis accidents a l’autovia direcció Barcelona. De moment encara no es sap el motiu del desprendiment del pis superior- s’imaginava com explicava amb una veu seria i tràgica una locutora de ràdio de Icat Fm.

De cop, una sotregada.

De cop, va obrir els ulls.

De cop, s’havia adonat que s’havia quedat adormida.

De cop es trobava l’endemà a l’estació de busos.Avui també tocava l’Igualadina de dos pisos, i sabent perquè, aquest cop va validar el tiquet i va pujar les escales direcció al segon pis.

diumenge, 16 de desembre del 2007

Desenllaç II


Com si d’una pel·lícula d’aquelles en blanc i negre que fan tots els dissabtes per la tarda a tv3 (em refereixo a aquelles tan aburrides) és tractés, la Júlia es lleva com cada matí, fa el seu ritual de cada dia,sense saltar-se res del seu horari pre-matinal ( com li sol dir ella) : para l’alarma del mòbil que sona amb una melodia odiosa que mai sap com canviar i que mai recorda d ‘intentar-ho fer; obre el llum que es troba al costat dret del seu tamboret , que ja fa precisament 5 mesos que fa la funció de tauleta de nit[ se sent orgullosa, el va comprar al Carrefur per només cinc euros!], fa una de les seves mueques de : oh que bé he dormit,avui.;s’aixeca del llit tot mirant al terra i comprovant que es lleva sempre amb el peu dret, ( quan per descuit seu es lleva amb el peu esquerra, instintivament creu que el dia li anirà d’allò més dissort); i es treu d’una revolada aquell pijama gris ensopit de fa 3 anys que la seva mare li va regalar per reis, es pentina amb les mans, menja les quatre galetes que es troba al rebost i marxa a corre-cuita per agafar el metro.

Com cada dia, la seva companya d’Uni mai l’espera o mai arriba a temps,i decideix ja no esperar-la, puja el metro i s’assenta just al costat d’un home de mirada perduda i d’indiferència,barbut i amb un somriure d’aquells com sap fer la Mona Lisa, que des de que ha entrat no la ha parat de mirar.

Mentre l’home segueix observant-la ,ella obra el llibre : Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, s’endinsa en la lectura de la història de : El desenllaç, per cinquena vegada ( li encanta) i s’oblida de tot allò que en aquell moment és mou al seu entorn.

De cop i amb una estrebada de mà, fa que el llibre li caigui al terra i perdi el punt de la lectura, s’ajup per recollir-lo i quan alça la mirada es troba amb el somriure d’orella a orella d’aquella companya d’Uni que mai apareix quan ha d’aparèixer. Esbufega i pensa que és capulla (sense motius,evidentment); es fa la falsa i li dedica un dels seus somriures de bon dia.

Després de passar tot un matí capficada amb els exercicis de llatí volia deslliurar-se dels nominatius, dels ablatius, dels qui quae quae, i dels rosa rosae.

Tornava a casa de la mateixa manera que hi havia marxat al matí, el metro pujava d’esgaló i ocupava un lloc primordial en la seva vida, sense ell no hi havia estona de Pàmies.

Sense adonar-se’n la seva vida anava desmoronant-se al pas del dia a dia. La seva casa s’havia convertit només en un lloc de pas, la casa d’hormitori, una bona part (o quasi)el dia se l’ha passava al metro, a la Uni, o ve asseguda a un banc prop de la parada de l’Hispano de Maria Cristina o ve dins dels llibres del Pàmies .

La seva família era la més estúpida que es podia trobar, arrogant era l’adjectiu que li quedava perfecte, batien el record de persones insolents dins d’un mateix pis.

No volia formar part d’aquest record guinees ni que l’associessin amb ells, ella era tot el contrari. Gràcies a ells va aprendre erròniament que els crits serveixen per imposar, i que els insults formaven part d’un maltractament psicològic.

Poc després la seva professora de Pscicologia citava a classe: Qui fa servir els crits per imposar s’està guanyant la ignorància i la no autoritat.

Així que sovint per les nits se les passava plorant d’amagat dins de la manta , i cada dia decidia que l’endemà seria l’hora del desenllaç.

Així que com l’escriptor narrava a la història, deixaria la finestra oberta per si la mort algun dia la volgués vindre a buscar involuntàriament mentre ella somiava.

Resava que fos quan més aviat possible, però quan aquell endemà la Júlia es llevava tot parant aquella alarma del mòbil que sonava amb una melodia odiosa que mai sabia com canviar i que mai recordava d ‘intentar-ho fer; obria el llum que es trobava al costat dret del seu tamboret , que ja feia precisament 5 mesos i un dia que feia la funció de tauleta de nit[ se sentia encara orgullosa, el va comprar al Carrefur per només cinc euros!], feia una de les seves mueques de : oh que bé he dormit,avui.;s’aixecava del llit tot mirant al terra i comprovava com sempre que es llevava sempre amb el peu dret, i es treia d’una revolada aquell pijama gris ensopit i humit de feia 3 anys que la seva mare li va regalar per reis, es pentinava amb les mans, menjava les quatre galetes que es troba al rebost i marxava a corre-cuita per agafar el metro, pensava amb anhel que potser avui si que la seva companya d’uni l’esperaria puntual al metro. Potser era això el que la feia seguir endavant.