diumenge, 26 d’abril de 2009

Punt i coma


Tot el què ens mou és el temps, un temps personificat en forma de rellotge amb dotze números i dues agulles que amb complicitat avancen sense retrocedir, sense anticipar-se precipitadament ni sense aturar-se mai del tot que no sigui màxim un minut. El temps pot ser lent o ràpid (un temps psicològic) però mai deixa de ser puntual.

La claror de l’exterior es cola dins del cotxe a través de les finestres obertes mentre el fum de la meva cigarreta fa l’efecte contrari, hi surt tambalejant i va dibuixant siluetes discretes a l’aire que com una processó aniran direcció amunt fins a tocar el blau del cel, difuminant-se entremig de nuvoloses.
Miro el rellotge que marquen les quatre passades,intento no alterar el meu estat anímic ni mossegar-me les ungles,em concentro en la lletra de la música que han posat a la ràdio i vaig fent copets al volant tot imitant el ritme. Han tallat la cançó i ha sortit de nou el locutor que amb veu trencada i aspra ha anunciat el títol de la següent i no m’he n’he pogut estar d’imaginar-me el seu aspecte, ros engominat amb clenxa al costat, somriure borni i una mica pigat de cara. Acte seguit he alçat la vista per mirar-me al mirall retrovisor de l’interior del cotxe i observar-me un poc, només per fer temps,el mateix que he trigat en buscar el meu telèfon mòbil dins del calaix on hi ha escampats tots els paquets de tabac buits, cd’s i llaunes de cervesa. T’he trucat i impacient he esperat resposta a l’altra banda del fil telefònic però el contestador automàtic ha rebotat després dels sis tocs de trucada absent. 8 trucades perdudes.
Engego el motor i m’enfado amb tu encara que no hi siguis present, em maleeixo haver corregut tant abans per por a no fer-te esperar, et conec i sé que odies la inpuntualitat com la col i flor o el puré de patates, l’olor a cafè, les mans brutes, les cançons romàntiques,les malalties, la llet,l’olor a tabac, els viatges amb avió, la mirada pessimista, els hospitals,l’alcohol, dormir sola, la sal en excés, que les nits es quedin curtes, les drogues, els best-sellers i els accidents. Recordo que t’haig de dir una cosa important i això fa irritar-me, poso primera, segona, tercera, quarta i embalat em disposo a arribar a casa per ficar-me el llit i fer una d’aquelles migdiades que duren fins l’endemà al matí. M’oblido de tu.

El meu cos s’ha afeblit i les parpelles han caigut, m’he submergit en un son profund on tot era calma i somnis estranys, un d’aquests m’ha fet transportar a la tarda d’avui, visualitzant-me jo, accelerant enmig d’una carretera plena de revolts. El meu cap ple de revolts també, marejat, ebri ( unes quantes copes de més) s’ha saltat un stop,tot ignorant que el cotxe el qual m’havia creuat era el teu amb tu a dins i he causat un accident, el teu, el retard justificat.

Al mateix temps que he despertat cridant, tot suat, l’Alícia ha entrat en coma deixant enrere tantes coses que sempre li han agradat: la puntualitat, la patata i mongeta tendra, el puré de carbassó, l’olor a humitat,les mans netes,les cançons indie,els museus,els iogurts, l’olor a vell, els viatges amb vaixell,la mirada positiva, els museus,els refrescos,dormir acompanyada, el sucre, els dies llargs, les ametlles,la literatura i un munt de temps.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Quiéreme si te atreves-Jeux d'enfants




-¿Sales con alguien?
-¿Que?
-¿Hay alguien en tu vida?
-Querrás decir en mi cama, ¿por que lo preguntas?
-Por nada, sólo es un intercambio dialéctico sobre el estado de tu corazón
-Intercambio dialectico ¿eh? Osea, una conversación
-Dime, ¿estás enamorada?No tienes que contestar, sólo es una pregunta
-No hay nadie en mi cama si es lo que quieres saber, nadie que no pueda cambiar con las sábanas.


Recomanada.



Tot està per fer i tot és possible?

divendres, 17 d’abril de 2009

Deu raons per estar amb tu


1.- M'insultes
2.- Em tractes malament
3.- M'ignores
4.- No vols estar amb mi
5.- No tens temps
6.- T'agrada filtrejar amb altres
7.- Et fas esperar
8.- Fas ràbia
9.- Critiques
10.- M'estimes

divendres, 3 d’abril de 2009

Noia de vidre


Avui, ja no creus amb la gent , tampoc en mi, ni banyar-te en el teu propi mar de dubtes, has deixat anar de la mà tots els silencis que en conjunt definien la teva manera de ser i amb ulls clucs, t’acomiades. Dius. Dius que fins demà.

Avui plou. El cel ha vist plorar els passatgers que incerts no han pogut obstaculitzar el seu pas. Temorosos es cerquen a través de les mirades,furiosos es frustren d’ells mateixos i volen fugir, a qualsevol altra part. Tu al mig de la fotografia, estesa al terra.

T’he vist tantes vegades passar davant meu que podria dibuixar-te . Quan tinc temps ho provo, et visualitzo, sempre somrient, amb un vestit de seda, transparent, al cap una diadema que destaca per el color de cabell que l’acompanya. M’agradaria dir-te que et vares deixar un dia al metro un paraigües al terra, xop,d’un color blau asfixiant i que sempre he volgut tornar-te però mai he pogut fer-ho. Mai he estat capaç de ser més valent que els meus temors, l’incapacitat és un desavantatge. Avui el porto, obert, per recordar-te millor, per si algun dia deixo de fer-ho, per no caure en l’absurditat de portar un paraigües d’un simple esbós mental del què havia estat un esser humà. Tu . Tu i els teus cabells daurats. Tu de pell pàl•lida, tu noia de vidre. Noia de barri. Noia de nostàlgia. Noia de misèria. Noia sense pares. Noia d’orfenat. Recorda’m noia de metro.
Ens hem vist cada dia de les nostres vides,ni un dia més ni un dia menys. Ha estat genial quan restàvem sols en el vagó. Sols entre tanta gent. Mai he estimat tant a través de paraules mudes, crits sords i mirades cegues.
Fregant la teva pell,cada dia et deixo una moneda de dos euros al palmell de la mà. Els acceptes de bon grat i plores. Dius. Dius que gràcies. Dius. Dius que fins demà.

Cada dia se’m fa més feixuc el caminar de la vida, algú sap el què jo no sé. Algú ha de saber el meu futur, ara present. Algú ha de moure els fils de l’atzar, d’un destí estranyament incert, algú ha de saber de tothom. Parla’m. Diguem què passarà en un demà, en un endemà del demà.

Desitjo tornar-te a veure, despentinada, sense dutxar-te, res resulta més interessant que adorar algú que no coneixes, algú que saps que mai podràs tenir al teu abast, ni entre els llençols del teu llit en un matí plujós, ni dins la dutxa amb la seva nuesa corresponent, ni sense fer-li l’amor a la impotència continguda.Com deia, cada dia se’m fa més feixuc el caminar de la vida. Cada dia se’m fa més feixuc no tenir-te. Noi de nostàlgia.

Avui no ens hem vist. Una moneda de dos euros s’ofega dins del meu palmell. Tinc por. Et visualitzo de nou. Noia de misèria. T’estimo.

El metro renega a cada parada, m’assec i recullo el diari gratuït que esbufega al terra, tot mirant de reüll, observo que avui no gaudeixo de la teva presència. A l’altre vagó s’escolten crits i plors.

L’alcohol s’instal•la en el cos del nou passatger, descrimina la sang. Embogit i alterat ha estat capaç d’agafar una navalla. Està furiós amb la vida. Noi de pell pàl•lida. Noi de barri. Noi de nostàlgia. Noi de misèria. Noi sense pares. Noi d’orfenat.

A la primera noia que passa, li clava.


Avui plou. El cel ha vist plorar i cridar els passatgers que incerts no han pogut obstaculitzar el seu pas. Temorosos es cerquen a través de les mirades, furiosos es frustren d’ells mateixos i volen fugir, a qualsevol altra part. Tu al mig de la fotografia, estesa al terra. Noia de vidre.