divendres, 11 de gener del 2008

Veig, penso i sento.



[I.]


Entrava a casa a les 8 del vespre amb la mateixa parsimònia que arrossegava des de que vivia en aquell cau.

Ja era fosc i les faroles feien hores que cremaven. Les recordava amb la lluminària molt pura, blanca, i avui en dia s’havien tornat més tènues i grogues. El pas dels anys es deixava caure per els seus carrers.

Quan va haver pujat els cinc esglaons per arribar al seu entresol, no s’imaginava pas que si hagués tardat 2 minuts més a baixar del vehicle hagués trobat a un personatge de cabell ros i engominat, ulls de color indeterminat (quin fàstic d’ulleres de sol!) i d’un somriure vergonyós; el qual es trobaria dos dies més tard a la parada del bus.

Efectivament dos dies més tard mentre esperava que l’autobús passés per la seva parada, el noi de gomina enganxifosa al cap es va assentar al seu costat fent tremolar el banc de ferro. Lluïa unes Rayban i el llavi inferior dret estava decorat per una ferralla en forma d’aro.

Era blanc de pell, si s’hagués exposat al sol en comptes de cremar-se, s’hagués esfumat sense deixar rastre.

El va mirar, i la va mirar. Segur. Pura intuïció. Va girar el cap cap a l’altra banda. Notava els seus ulls clavats en ella. I un escalfred.

Va sentir el soroll del motor del autobús de lluny,va treure automàticament el tiquet de la butxaca petita del moneder tota arrugada, la va aplanar amb els dits i es va posar dreta just en el moment en que el transport públic obria les seves portes.

Va saludar al conductor i va validar el tiquet, es va quedar al mig del passadís dreta, esperant que el noi la seguís. No ho va fer, i es va decepcionar.

Hagués jurat per un moment que el noi li parlava per dintre. No sabia si li demanava que és quedés amb ell o si li explicava que no tenia suficients motius per pujar i canviar la seva destinació.

L’autobús va tancar les portes, el conductor va posar la primera marxa, va jugar amb l’embrage,fre i accelerador i va anar circulant, aleshores va assentar-se al primer seient lliure i no va gosar ni mirar enrere ni per la finestra.

Quan va tornar a casa, cansada, va estirar-se damunt del llit tot tancant els ulls i fins l’endemà al matí no es va despertar. El despertador no havia sonat, però el seu cos n’era un. Va llevar-se a l’hora d’esmorzar.. Quan la tassa de cafè estava mig buida, va recordar haver comprat un cupó “del niño” a una llibreria de dos carrers més amunt.

Va obrir el moneder de pana i li va caure al terra un tiquet de compra, es va ajupir per plegar-lo i va veure una gota de cafè en forma taca just al mig del pijama, més o menys ubicat en la zona dels genolls.

Deixant de tindre en compte la taca, va plegar el tiquet i va poder llegir que el total marcava 13’00 €, la tinta que indicava el nom de la botiga s’havia esborrat, i no es podia llegir res, probablement per la quantitat de temps que portava guardat dins del moneder. Va fer el gest d’arrugar-lo i el va estampar contra la paret, que aquest va rebotar caient en picat directament a la paperera.

I va buscar el cupó. S’amagava entre una targeta de visita d’un oculista i entre una 6/49 que mai havia arribat a mirar i que a hores d’ara ja devia estar caducada.

El número que havia comprat era el 17.022. Acabat amb el seu número preferit.

A la llibreria on l’havia comprat havia llegit a la Regió7 que es feia pública una notícia que anunciava que un vident de Sort havia previst el número el qual tocaria la grossa. El lloc d’ubicació del número resultava ser a Igualada, i concretament a la llibreria Paper Maché. A hores d’ara s’havien acabat totes les tires de cupons, i ella tenia l’últim.

En la notícia hi havia com a complementació la foto del vident: un noi alt, prim i ros, amb gomina, ulleres de sol i de pell com la llet i un pírcing que era pronunciat quan somreia. Però ella la foto se l’havia passada per alt amb la rapidesa que feia passar de pàgina tots els diaris periòdics, setmanals i mensuals.

Encara que era negada en temes de sort, va decidir creure una mica en la fe del vident.

I sense adonar-se’n el dia de l’oportunitat de la seva vida per fer-se milionària va passar. Érem a l’endemà. No havia guanyat ni peles de patata,;si hagués sigut el contrari el seu veïnat li hagués fet saber entre cridòries,cava i cartells amb lletres escrites amb rotuladors negres: Ha tocat aquí!

Es va posar a riure al imaginar-s’ho.

I més quan va dir-se : I si el vident va preveure el número d’anys que tardaria en arribar el gordo a Igualada?

17.022 anys.

diumenge, 6 de gener del 2008

Esclar que som superiors


Un jove ha denunciat, amb prova de so inclosa, que un policia de la policia espanyola es negà a atendre'l en català i després el va fer callar quan li demanava un full de reclamacions.
El policia li digué entre d'altres coses que no li donava la gana de parlar en català perquè "estamos en España". Tot això passà a Sant Feliu de Llobregat.
La llei de l'estatut bàsic de l'empleat públic estableix, en el seu article 54.11, que els empleats públics han de garantir l'atenció al ciutadà en la llengua en què ho sol.liciti sempre que sigui oficial al territori.
Bé, però en el fons no es tracta tant d'una qüestió legal sinó de concepte, de mentalitat.
Espanya segueix sent aquest policia.
Mentre nosaltres tenim amb els mossos una policia modèlica, Espanya segueix sent aquest cop de roc al cap del qual és metàfora exacta aquest desgraciat que es nega a parlar en català.
Han passat els anys, les lleis, els governs i Espanya continua instal.lada al franquisme moral, que de fet no és res més que el resum de la cova i la brutalitat d'on el país que ens té ocupats no ha sortit mai.
No sóc espanyol, això per descomptat.Però és que no voldria ser-ho ni regalat.
Són una colla de bàrbars. Només cal sentir el to de veu del policia, aquest dring prealfabet, negador de tot progrés. Espanya és el tercer món sense remei, la cabra eterna,la misèria que ha arribat a tots els tics del seu costumisme, a tots els escenaris de la seva vida pública i a tots els racons de la seva ànima.
De vegades algun espanyol em retreu que em senti superior per ser català. Esclar que em sento superior als espanyols, estem diversos graons per sobre en l'escala evolutiva. Hem sortit de la cova i tenim altres arguments que els d'afirmació genital i el cop de pedra. No vivim de robar els altres pobles, ni d'exterminar-los. Som superiors. La llibertat és la nostra esperança i el vostre pitjor malson.



Salvador Sostres

dimecres, 2 de gener del 2008

La vida és aburrida



El Pau i la Maria es van conèixer a la boca del metro, fa 5 anys.

Tothom sap que sona a típic i tòpic conèixer a algú i justament la teva futura parella en un lloc tan especial com ho fan els protagonistes de les sèries d'antena3 o tele5, o les pel·lícules americanes xorres per entretindre a un públic xorra i sense criteri de saber què és una pel·lícula bona i quina no, però a ells aquest fet els enorgullia.

[Quan he fet referència a lloc i l’he adjectivat com a "especial" feia una gran mofa a tots aquelles parelles que somien truites pensant que conèixer a algú al metro és molt més "especial" que conèixer-lo a un bar, a un tanatori, a un cinema,a un teatre o pis d’estudiants, burlant-se de manera indirecta a tots aquells que s’han conegut "no guayment".]

El que va passar aquell dia són fets explícits que no cal esmentar ni explicar, i que passarem per alt [no per la pudor sinó per la mandra].

Els següents dies els retrobaments eren del mateix gènere que el primer,sempre s’acabava percebent en una abraçada aquell bony generós que demanava a crits una erecció completa.

La Maria amb galtes vermelles, somreia i en un parpelleig es trobava al seu pis d’estudiants tota nua, i ell al costat amb una pluma passejant-se desorientadament i sense fer cap va i vé per la seva pell bruna i de lluna.

El comiat es feia dins la manta (zona golfa) i consistia en resseguir amb els dits de la mà els llavis superiors i inferiors de l’altre,sempre acabant amb un petó al nas i un altre al front a canvi de...

De mica en mica les quedades ja no es feien al metro (com a lloc de referència) i afterhour al llit, sinó que havien optat per estalviar-se l’intercanviï de paraules que un cop sortien de la boca eren les justes per fer bulto, i es resignaven a dir l’hora que els hi anava bé per intercanviar altres fluids, i no justament els : vols una cervesa?

Els comiats al cap dels mesos havien quedat censurats per ser monòtons i no creatius, i el pis d’estudiants s’havia convertit en el punt d’objectes deixats.

El Pau va decidir marxar de casa i anar-se’n a viure amb la Maria, la mandra que li provocava passar-se 40 minuts amb metro,fent transbord 2 vegades, l’havia fet decantar-se per quedar-s’hi permanentment, així el fet de l’acte sexual el tenia a plat, dia a dia i sense transbords ni metros. Només pagant a preu industrial preservatius de tots gustos i colors.

I entre triar de si llimona o maduixa, si la de missioner o de papallona, havien passat 5 anys i només 2.345 paraules parlades.