dilluns, 29 de març del 2010

La noia que no surt a les cançons


Se l’hi acosta i amb un fil de veu dolça li demana si té foc (tot fent mímica amb la mà). Ell diu que “sí, és clar” i amb la mà palpa les dues butxaques dels pantalons. D’una en treu l’encenedor. Ell pensa “però si segur que no fumes, mossa!”. Es toquen amb les mans tot intercanviant l’objecte i el silenci. És verd amb sanefes de color groc. Petit. El silenci és llarg.
Amb el cigar als llavis l’encèn. La flama ilumina el blanc de les dents i de la seva mirada. La cara es torna doblement pàlida. “Fa bastanta por però no deixa de ser bonica” pensa ell. De sobte la noia li para al davant l’encenedor, encara obert, i en veu alta diu: “ Demana un desig i bufa, va”.
Ha tardat en pensar-s’ho. No sap si per l’impacte de l’acció o per si l’hi ha costat pensar quin desig demanar. El cas és que li torna l’encenedor, encara verd amb sanefes grogues i encara petit i tot clicant-li l’ullet li fa adéu amb el cap i gira carrer avall.
Ell expectant encara amb l'encenador a la mà, ara calent, es mira la noia d’esquenes. Cada vegada està més lluny per atrapar-la i dir-li alguna cosa. “Però no sabria què”.
L’ha deixat de veure ja. “Avui és un dia extrany. No ha fet sol ni la mare ha trucat”. Avui anirà a dormir tard, ningú l’espera al llit.

dissabte, 20 de març del 2010

Algú com tu o com jo



No deixes mai els plats bruts a la pica, no prens cafè ni al matí ni al migdia i aguantes el plasta del teu jefe cabrejat. I com es pot viure sense algú com jo que et digui que t’estimarà i que a partir d’avui o demà et farà els canelons casolans?
Saludes al veí del costat que està mig enamorat de tu, t’aproximes a olorar al forn del costat de casa teva el pa i esclates a riure si algú et diu: bonica!
I com es pot viure sense algú com jo que no tigués horaris per poder abraçar-te i que a partir d’avui o demà et farà la vora dels pantalons a mà?
No regues mai les plantes, cada setmana escombres el passadís a batzegades i et lleves tard per poder escoltar el silenci del pis quan es queda sol.
I com es pot viure sense algú com jo que et digui que t’ajudarà a recollir la roba bruta i que a partir d’avui o demà et prepararà l’esmorzar amb un bon suc i torrada de pa?
No deixes que fumin davant teu, beus cerveses sentada a la terrassa i espies amb ullets el noi jove que viu al teu costat.
I com es pot viure sense algú com jo que t’arroparà totes les nits i que a partir d’avui o demà t’escriurà una carta breu o llarga que tu trobaràs a la terrassa, de nit, i que la llegiràs fumant, i que dirà això?: Jo no solia deixar els plats bruts a la pica ni aguantar masses dies sense fumar, ni comprar pa cada matí i deixar-te’l a l’habitació perquè et despertis amb la seva bona olor. Ni regar cada matí les plantes. Ni escombrar el pis amb tu i a batzegades, tampoc llevar-me dora per deixar-te escoltar el silenci del pis quan està sol ni escriure una carta dient que potser sóc jo el que no podria viure sense algú com tu que em deixa fer-li els canelons, fer-li un bon suc, fer vores de pantalons i dir-te sense parar ni ser cursi que avui t’estimo, a algú com tu.


(L’avi Manel ha trucat per dir: Bones Festes Maria i Joan! Amb aquella veu d’eufòric, saps? Ja te l’ha imagines oi? Truca’l més tard i diga-li que es passi per casa que l’hi hem de tornar la màquina d’afeitar i el recipient per a fer aquells bons flams.)