La noia que no surt a les cançons

Se l’hi acosta i amb un fil de veu dolça li demana si té foc (tot fent mímica amb la mà). Ell diu que “sí, és clar” i amb la mà palpa les dues butxaques dels pantalons. D’una en treu l’encenedor. Ell pensa “però si segur que no fumes, mossa!”. Es toquen amb les mans tot intercanviant l’objecte i el silenci. És verd amb sanefes de color groc. Petit. El silenci és llarg.
Amb el cigar als llavis l’encèn. La flama ilumina el blanc de les dents i de la seva mirada. La cara es torna doblement pàlida. “Fa bastanta por però no deixa de ser bonica” pensa ell. De sobte la noia li para al davant l’encenedor, encara obert, i en veu alta diu: “ Demana un desig i bufa, va”.
Ha tardat en pensar-s’ho. No sap si per l’impacte de l’acció o per si l’hi ha costat pensar quin desig demanar. El cas és que li torna l’encenedor, encara verd amb sanefes grogues i encara petit i tot clicant-li l’ullet li fa adéu amb el cap i gira carrer avall.
Ell expectant encara amb l'encenador a la mà, ara calent, es mira la noia d’esquenes. Cada vegada està més lluny per atrapar-la i dir-li alguna cosa. “Però no sabria què”.
L’ha deixat de veure ja. “Avui és un dia extrany. No ha fet sol ni la mare ha trucat”. Avui anirà a dormir tard, ningú l’espera al llit.