dissabte, 5 de desembre del 2009



Viatjaré al desert amb el propòsit d'enfonsar-me sota la seva sorra. Esperaré el temps que faci falta fins que el color de la meva pell s'esborri del tot i canviï per esdevenir del mateix to de l'element que em cobreix.

dijous, 12 de novembre del 2009

c (L) r



Hem de ser suïcides quan pensem amb el cor, sinó no val la pena res.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Corazón


Corazón

Tal vez fue una horrible pesadilla,
tal vez fue la luna llena,
tal vez fue la primavera,
desperté de un sobresalto
con el angustioso sentimiento
que tenía el cuerpo hueco,
yo tenía un gran boquete en el esternón
metí la mano dentro de mi pecho
y descubrí con gran horror

que sí..., que no... que es que yo no,
que yo no tenía corazón,
que es que no veis que no,
que yo no tenía corazón.

Mi corazón se me escapaba,
saltaba de mi cama
salía de mi casa
se iba por ahí de farra
sería que estaba deprimido
sería que estaba resentido
yo no sé por qué había sido
pero mi corazón se había ido...
y andando, andando,
se desplazan los humanos
pero los corazones se desplazan
palpitando, palpitando, palpitando....

que es que no veis que no...
que yo no tenía corazón.
que es que no veis que no,
que yo no tenía corazón.

Brillaba el cielo, había luna llena
brillaba la luna, clara
como el sol por la mañana
yo iba siguiendo el corazón calle arriba
y no sé por qué,
empecé a romper retrovisores
de los coches aparcados
¡Fuego al Clero!
Incendié una catedral
y destrocé una sucursal
del Banco de Santander...

¿por qué?, ¿por qué?, ¿por qué?
porque no tengo corazón,
que es que no veis que no,
que yo no tenía corazón.
Desvalijando ancianos,
asesinando perros
atropellando niños,
maldiciendo y escupiendo...
me estaba envileciendo...,
me estaba envileciendo...
destrozándolo todo
lo que me encontraba al paso
Y eso pasa si pierdes el corazón
que te vas poniendo malo...
me estaba sintiendo raro...
¿me estaría volviendo malo?
Es que no veis que no,
que yo no tenía corazón.
es que no veis que no, que yo no tenía corazón.

Bueno, evitaré explicaros las escenas más escabrosas y macabras de un servidor
persiguiendo a su propio corazón, sin su corazón... La cuestión es que mi corazón
se me iba..., pero se me iba mucho, Se fue de la casa, salió del barrio, de la ciudad,
se metió por el viejo cementerio, luego pasó por un chatarrero, luego otro sendero
que se internaba dentro de un bosque i luego llegó a un recodo del río donde
estaba el Puente de los Suspiros y ahí, mi corazón pues se encontraba... con otro
corazón y los dos corazones se recostaban en la baranda del Puente de los
Suspiros a palpitar, a palpitar... No, claro, eso está muy bien, claro... pero en fin...
hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse...
Porque, claro, te desorganizas y... primero se te va el corazón, pero luego se te van
los riñones, o el hígado, o cualquier otro órgano... bueno, yo ya estaba a punto de
organizarme cuando, detrás de un árbol, apareció un señor con una gabardina gris y un sombrero gris y
un cazamariposas, se subió al Puente de los Suspiros y...¡Zas!,
cazó a los dos corazones... Yo, ya daba a mi corazón por perdido, pero de pronto,
salió una chica de detrás de unos matorrales, y le tiró una piedra a la cabeza del
señor de la gabardina y el sombrero gris y se cayó al suelo desvanecido.
Entonces la chica se acercó y se presentó... ¡Hola!, yo soy la dueña del otro corazón, que
también se me escapa mucho por las noches... últimamente, ya se sabe, que hay
mucha gente que se le escapa el corazón y pues hay otras gentes malas, que los
caza para hacer tráfico de órganos y estas cosas y yo, como tenía una piedra, pues he pensado, tírasela, sí... sí... hay que organizarse...,
claro, hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse... hay que organizarse...
hay que organizarse...
Bueno sí, y en eso, que pasaba por debajo del Puente de los Suspiros una caravana de esclavos, y pensamos... ¡Ya esta!
vendemos el cazacorazones al jefe de la caravana de esclavos y col el dinero que nos den, nos da de sobra para
organizarnos.
hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse



Albert Pla

dissabte, 4 de juliol del 2009

(des)colorits




Mentre dius que m'odies mires furiosament els meus llavis que repliquen a les teves paraules, però un cop més ha quedat inacabada la frase, t'has avançat i no t'has pogut estar d'estampar-me un dels teus millors petons que poden restar vius en tot el planeta.

Mai havia tingut els llavis tan descolorits.
Mai havies tingut els llavis tan vermells.

dimecres, 24 de juny del 2009

Salto al vacío (1ª parte)


És com si m’estimessis tant que m’arribessis a odiar.
És com si m'odiessis tant que m'aribessis a estimar.







Però sense el com.

divendres, 19 de juny del 2009

La insportable levedad del ser




Recupero una entrada breu, d'aquelles que et transporten i et provoquen nostàlgia sense necessitat d'escoltar cap cançó:


Vaig inclinar-me per abraçar-te però vaig parar-me a l’altura dels teus ulls que s’ofegaven en un mar de dubtes.
Resseguint el contorn dels teus llavis vaig mussitar alguna cosa semblant a un –t’estimo- i vaig llançar-me a les teves espatlles per plorar en silenci tot allò que em contenia.

divendres, 12 de juny del 2009

Pequeñeces



Es una pena no tener fotografías. De esas que tienen todas las parejas, que salen juntos, besándose o abrazándose. Sonriéndose. Todas esas cosas que se hacen cuando uno esta enamorado. Mejor dicho, cuando dos están enamorados. Es una pena. Porque ahora las estaría mirando. Sin aliento. Sonriéndole a la foto pensando justo en el momento en que nos la sacábamos. ¡Sí! Y entonces te llamaría por teléfono y nos reiríamos al recordar ese momento. Pero solo me quedan de las otras, y sin embargo las mejores. Las que tienes en tu mente. Siempre ahí, clavadas como si fuesen algo imprescindible en tu vida. Además las tienes clasificadas por meses y por estados de ánimo. Un lujo. ¡Hasta se pueden apreciar los movimientos e incluso los diálogos borrosos que mantuviste! Que lastima que el mejor adjetivo que define el tiempo sea borrosidad. Al fin y al cabo solo te acordarás de esas pequeñeces que la mente quiere acordarse y punto. El gana siempre. Tú pierdes a tu manera. Pero y de las otras palabras, ¿Dónde van? ¿Dónde se quedan? ¿Como recuperarlas y no olvidarlas? Me hubiera gustado que los seres humanos hubiéramos nacido con una grabadora de diálogos en la mente. Y así como las fotografías, las clasificaría, esta vez por álbumes de personas y con fecha. Seria la bomba, ¿no crees? Imagínate: recordarlo todo, verlo todo, escucharlo todo exactamente igual. Igual. Igual. ¿No te fascina la idea? Creo que me moriría. Moriría de obsesión. ¿Se puede morir uno de tanto amor fotográfico?
Yo de pequeña tenía una grabadora. ¿Y tú, la tuviste?

dimarts, 9 de juny del 2009

happy pills +




Composició:

5,2% groc blat, 3,05 % negre carbó, 2,85% La vida és bella, 1% cors vermells, 4,95% mossegades, 7% Z, 1,75% dents trencades, 3,5% sol, la sal als teus llavis, 2% agulletes de riure, 4% diumenges astronàutics, 3,8% olor a coco, 8,5% de Los Amantes del Círculo Polar, 4,2% verbs contaminats, 7,5% Annie hall, 4% Extremoduro, 9,45% cultura catalana, 7,5% llits oxidats, 2,5% nostàlgia, 5,5% mirar pel•lícules acompanyat, 2,5% casualitats, 5,8% reflexions, 3,2% riure descontrolat, 2% superglue, 3,45% festes majors, 1,2% viatges, 4,1% estiu, 3,22% estar sota la pluja, 2,7% matar monstres per tu, 2% respiracions contingudes, 10% a ELL, 1,1% cicatrius i 3,4% petons al front.

dimarts, 2 de juny del 2009

Donde diablos estés



Per fi em veig amb el cor ( inflat ) de resumir tots els batecs viscuts en tots aquests anys. No he perdut el compte. Tampoc m’he desesperat. O sí? Només sé que són molts i alhora tan pocs per els què ens queden per viure. Separats. Junts amb la distància. Amb treves pel mig. Amb lleis inútils que no deixen de ser una excusa per seguir passant. T’admiro perquè ets mous tant que no et puc preveure. Odio i m’encanta la sensació que em produeix. No saps quan t’estimo. No ho havia fet abans? Massa? Poc, ara? Suficient?
Flota la xifra per carrers sense sortida ni entrada de les vegades que t’he imaginat esvaint-te per sempre més, de perdre’t de vista i de veure’t sempre. D’odiar-te i al cap de quatre passes, tornar-me boja. Ets com ets i sóc com sóc i som com som per les petites ( o gegants) coses que ens han marcat i no deixen de marcar. Per les coses que sumen i mai resten. Per les nits. Dies i llàgrimes. Per queixalades i dents trencades. Com és possible que tingui els llavis tan vermells?
On estàs? Et busco però tu ja (no) em vols. El temps passa de pressa i jo et segueixo. En el fons hi ha alguna cosa?
Va! Salta per la finestra, valent que jo t’estimaré sempre i si s’acaben les ganes( la gasolina) jo em moro ( et pregunto: Fins quan?).

divendres, 29 de maig del 2009

Nos(altres i la nostalgia)

A- Sóc una nostàlgica
B- I què importa?
A- Que no m'estima
B- Creus que no t'estima perquè ets així?
A- Així, com?
B- Diferent
A- He dit nostàlgica
B- El què tu diguis
A- La meva meitat és ella, rotundament
B- Doncs, fes-la baixar
A- No, sóc diferent gràcies a ella
B- Què vols dir-me?
A- Joder
B- Joder!
A- Merda!
B- Què passa?
A- Doncs que abans no era així..
B- Diferent o de nostàlgica?
A- Abans tocava de peus a terra i ara frego la subnormalitat
B- Doncs saps què?
A- Què em diràs ara?
B- No és culpa teva
A- De qui sinó?
B- Ja saps...
A- Ell?
B- Sí, que hagués arribat abans!

dimecres, 20 de maig del 2009

Domingos astrománticos..


No quiero hipotecarme a mi misma a tu destino, no quiero ser otro de tus tantos capritchos, ni tu tal vez ni otra vez un quizás..
Quiero ser el mismo verbo de siempre, para ti, a nadie más se lo regalo. Y.. y también quiero ser Anna en tus ojos, la mitad de tu círculo polar, un papelito escrito a mano con mi nombre entero dentro,subrallado,que no soy alguien a quién olvidar! Quiero ser tu llamada o tu mensaje preferido, un zero a la derecha, que ya sé lo que se siente serlo al otro lado.

Quiero ser tus domingos astrománticos,con su luna y sus estrellas y esas cosas que te hacen soñar.

A donde se queda el tiempo muerto?

diumenge, 26 d’abril del 2009

Punt i coma


Tot el què ens mou és el temps, un temps personificat en forma de rellotge amb dotze números i dues agulles que amb complicitat avancen sense retrocedir, sense anticipar-se precipitadament ni sense aturar-se mai del tot que no sigui màxim un minut. El temps pot ser lent o ràpid (un temps psicològic) però mai deixa de ser puntual.

La claror de l’exterior es cola dins del cotxe a través de les finestres obertes mentre el fum de la meva cigarreta fa l’efecte contrari, hi surt tambalejant i va dibuixant siluetes discretes a l’aire que com una processó aniran direcció amunt fins a tocar el blau del cel, difuminant-se entremig de nuvoloses.
Miro el rellotge que marquen les quatre passades,intento no alterar el meu estat anímic ni mossegar-me les ungles,em concentro en la lletra de la música que han posat a la ràdio i vaig fent copets al volant tot imitant el ritme. Han tallat la cançó i ha sortit de nou el locutor que amb veu trencada i aspra ha anunciat el títol de la següent i no m’he n’he pogut estar d’imaginar-me el seu aspecte, ros engominat amb clenxa al costat, somriure borni i una mica pigat de cara. Acte seguit he alçat la vista per mirar-me al mirall retrovisor de l’interior del cotxe i observar-me un poc, només per fer temps,el mateix que he trigat en buscar el meu telèfon mòbil dins del calaix on hi ha escampats tots els paquets de tabac buits, cd’s i llaunes de cervesa. T’he trucat i impacient he esperat resposta a l’altra banda del fil telefònic però el contestador automàtic ha rebotat després dels sis tocs de trucada absent. 8 trucades perdudes.
Engego el motor i m’enfado amb tu encara que no hi siguis present, em maleeixo haver corregut tant abans per por a no fer-te esperar, et conec i sé que odies la inpuntualitat com la col i flor o el puré de patates, l’olor a cafè, les mans brutes, les cançons romàntiques,les malalties, la llet,l’olor a tabac, els viatges amb avió, la mirada pessimista, els hospitals,l’alcohol, dormir sola, la sal en excés, que les nits es quedin curtes, les drogues, els best-sellers i els accidents. Recordo que t’haig de dir una cosa important i això fa irritar-me, poso primera, segona, tercera, quarta i embalat em disposo a arribar a casa per ficar-me el llit i fer una d’aquelles migdiades que duren fins l’endemà al matí. M’oblido de tu.

El meu cos s’ha afeblit i les parpelles han caigut, m’he submergit en un son profund on tot era calma i somnis estranys, un d’aquests m’ha fet transportar a la tarda d’avui, visualitzant-me jo, accelerant enmig d’una carretera plena de revolts. El meu cap ple de revolts també, marejat, ebri ( unes quantes copes de més) s’ha saltat un stop,tot ignorant que el cotxe el qual m’havia creuat era el teu amb tu a dins i he causat un accident, el teu, el retard justificat.

Al mateix temps que he despertat cridant, tot suat, l’Alícia ha entrat en coma deixant enrere tantes coses que sempre li han agradat: la puntualitat, la patata i mongeta tendra, el puré de carbassó, l’olor a humitat,les mans netes,les cançons indie,els museus,els iogurts, l’olor a vell, els viatges amb vaixell,la mirada positiva, els museus,els refrescos,dormir acompanyada, el sucre, els dies llargs, les ametlles,la literatura i un munt de temps.

dissabte, 25 d’abril del 2009

Quiéreme si te atreves-Jeux d'enfants




-¿Sales con alguien?
-¿Que?
-¿Hay alguien en tu vida?
-Querrás decir en mi cama, ¿por que lo preguntas?
-Por nada, sólo es un intercambio dialéctico sobre el estado de tu corazón
-Intercambio dialectico ¿eh? Osea, una conversación
-Dime, ¿estás enamorada?No tienes que contestar, sólo es una pregunta
-No hay nadie en mi cama si es lo que quieres saber, nadie que no pueda cambiar con las sábanas.


Recomanada.



Tot està per fer i tot és possible?

divendres, 17 d’abril del 2009

Deu raons per estar amb tu


1.- M'insultes
2.- Em tractes malament
3.- M'ignores
4.- No vols estar amb mi
5.- No tens temps
6.- T'agrada filtrejar amb altres
7.- Et fas esperar
8.- Fas ràbia
9.- Critiques
10.- M'estimes

divendres, 3 d’abril del 2009

Noia de vidre


Avui, ja no creus amb la gent , tampoc en mi, ni banyar-te en el teu propi mar de dubtes, has deixat anar de la mà tots els silencis que en conjunt definien la teva manera de ser i amb ulls clucs, t’acomiades. Dius. Dius que fins demà.

Avui plou. El cel ha vist plorar els passatgers que incerts no han pogut obstaculitzar el seu pas. Temorosos es cerquen a través de les mirades,furiosos es frustren d’ells mateixos i volen fugir, a qualsevol altra part. Tu al mig de la fotografia, estesa al terra.

T’he vist tantes vegades passar davant meu que podria dibuixar-te . Quan tinc temps ho provo, et visualitzo, sempre somrient, amb un vestit de seda, transparent, al cap una diadema que destaca per el color de cabell que l’acompanya. M’agradaria dir-te que et vares deixar un dia al metro un paraigües al terra, xop,d’un color blau asfixiant i que sempre he volgut tornar-te però mai he pogut fer-ho. Mai he estat capaç de ser més valent que els meus temors, l’incapacitat és un desavantatge. Avui el porto, obert, per recordar-te millor, per si algun dia deixo de fer-ho, per no caure en l’absurditat de portar un paraigües d’un simple esbós mental del què havia estat un esser humà. Tu . Tu i els teus cabells daurats. Tu de pell pàl•lida, tu noia de vidre. Noia de barri. Noia de nostàlgia. Noia de misèria. Noia sense pares. Noia d’orfenat. Recorda’m noia de metro.
Ens hem vist cada dia de les nostres vides,ni un dia més ni un dia menys. Ha estat genial quan restàvem sols en el vagó. Sols entre tanta gent. Mai he estimat tant a través de paraules mudes, crits sords i mirades cegues.
Fregant la teva pell,cada dia et deixo una moneda de dos euros al palmell de la mà. Els acceptes de bon grat i plores. Dius. Dius que gràcies. Dius. Dius que fins demà.

Cada dia se’m fa més feixuc el caminar de la vida, algú sap el què jo no sé. Algú ha de saber el meu futur, ara present. Algú ha de moure els fils de l’atzar, d’un destí estranyament incert, algú ha de saber de tothom. Parla’m. Diguem què passarà en un demà, en un endemà del demà.

Desitjo tornar-te a veure, despentinada, sense dutxar-te, res resulta més interessant que adorar algú que no coneixes, algú que saps que mai podràs tenir al teu abast, ni entre els llençols del teu llit en un matí plujós, ni dins la dutxa amb la seva nuesa corresponent, ni sense fer-li l’amor a la impotència continguda.Com deia, cada dia se’m fa més feixuc el caminar de la vida. Cada dia se’m fa més feixuc no tenir-te. Noi de nostàlgia.

Avui no ens hem vist. Una moneda de dos euros s’ofega dins del meu palmell. Tinc por. Et visualitzo de nou. Noia de misèria. T’estimo.

El metro renega a cada parada, m’assec i recullo el diari gratuït que esbufega al terra, tot mirant de reüll, observo que avui no gaudeixo de la teva presència. A l’altre vagó s’escolten crits i plors.

L’alcohol s’instal•la en el cos del nou passatger, descrimina la sang. Embogit i alterat ha estat capaç d’agafar una navalla. Està furiós amb la vida. Noi de pell pàl•lida. Noi de barri. Noi de nostàlgia. Noi de misèria. Noi sense pares. Noi d’orfenat.

A la primera noia que passa, li clava.


Avui plou. El cel ha vist plorar i cridar els passatgers que incerts no han pogut obstaculitzar el seu pas. Temorosos es cerquen a través de les mirades, furiosos es frustren d’ells mateixos i volen fugir, a qualsevol altra part. Tu al mig de la fotografia, estesa al terra. Noia de vidre.

dissabte, 31 de gener del 2009

La vida bipolar


(Recupero un relat de fa casi gairebé un any que em porta : bons records,un diploma de Finalista del Concurs,una casualitat i una molt bona nostàlgia).



No va ser fins al cap de disset dies que la seva absència es va fer present. El veia a tot arreu, i sinó l’imaginava, el podia sentir respirar assegut al sofà, el seu, gastat per la tossuderia, que encara conservava la seva olor. Després va ser la casa, nous racons van aparèixer i les parets s’eixamplaven al meu pas, habitacions petites que ara eren grans i habitacions grans que ara eren deserts sense oasis. El llit també va créixer, però els llençols es van quedar quiets, ja ningú em destapava o em bufava l’orella abans d’anar a dormir. Els llavis buscaven petons de primera vegada entre els coixins, on feia res descansaven les seves pestanyes. Amb ell també havia marxat l’olor a cafè de primera hora del matí, la persiana apujada, el barnús als peus freds del llit, i la delicadesa en que tancava la porta per no despertar-me. On eren els pèls de la dutxa, amagats dissimuladament per tornar-me a veure enfadada, sabent que en pocs minuts amb un simple somriure ho esvairia tot. On restaven les seves ambicions, l’afany per superar-se i la ganduleria per fer-se l’esmorzar els diumenges. Ja no quedaven supersticions bones, la por a les set, o tretze, peces trencades d’un mirall, la mania de mossegar-se les ungles i descuidar-se el paraigües marró els vespres de pluja. Al cap de divuit dies va ser la música, la cançó set del disc nou, comprat després d’un concert que encara guardo les entrades en el primer calaix. Aquelles copes de vi mig buides que em feien recordar tantes nits. Les tardes a la terrassa, ell fumant i jo llegint, mirant-lo a cua d’ull per sobre la revista, compartint a tot hora un gelat de llimona sempre obert.
Al dinovè dia em va faltar que m’estrenyés la mà, m’omplís de paraules a través dels seus ulls plens de futur. I ara tot és passat.
L’accident també va matar el t-e-m-p-s. Els minuts eren hores,i els dies caducaven, com les fulles, les d’una tardor de 365 dies. La més llarga.
Una foto seva va fer-me recordar que no tornarien les pel•lícules per acabar, ni les presses per sortir a la feina. Promeses que van quedar curtes. Tampoc sentiria des del llindar de la porta les seves passes pujant les escales amb un tarannà tan habitual, suplicant-me en silenci una abraçada.
Durant aquest temps no vaig deixar d’enyorar la macedònia, després les cartes al seu nom van fer-lo present,les trucades preguntant per ell, el xampú, la roba, el televisor, la manta, les ulleres, la pizza, els missatges de veu, les nits, la ploma, la por, l’abril, l’àlbum, el rellotge, la sorra, el fum, el cel, el quadre, els vídeos, les estrelles, el diari, els avantatges, els llibres, la col•lecció, les fotos, les claus, l’ascensor, l’espelma cremada, la jaqueta, el sucre, el cendrer, la roba estesa, les braves, la planta, la tovallola, el pastís cremat, i...el cotxe. Sense ell, tot era ell.

I ara, després de sis mesos el meu cos em recorda a ell. No ha estat fàcil, però sé que tornarà en forma de nen. I sé que serà ell qui em parlarà per dins, i el nostre fill per fora. Amb l’esperança que quan creixi sigui ell qui amagui els pèls a la dutxa, qui tanqui la porta amb silenci per no despertar-me. A la nevera hi ha un gelat de llimona sempre obert.

dilluns, 19 de gener del 2009

Llavis tallats


Quan tornaves a casa després d’una temporada absent per tal d’allunyar-te de mi, ho feies amb cara de mel i llavis tallats.
Trucaves a la porta esperant que t’obrís mentre m’observaves la cara que m’anava canviant d’expressió a mesura que anava obrint la porta molt lentament.
Jo em quedava dreta i tu em passaves sempre pel costat dret, fregant les teves mans amb el meu fràgil cos i t’ajeies al sofà i et dibuixaves un somriure borni a l’espera de la son.
I t’adormies.
L’endemà t’havies cansat de mi i vares marxar, sense notes. Ni tornada.

diumenge, 11 de gener del 2009

Set tota la vida



M’esperava a prop de casa.
Amb les claus del cotxe a la mà em va saludar cordialment oblidant-se del comportament que havia tingut amb mi la nit anterior.
Li vaig somriure tímidament no esperant res a canvi, només silenci i em va concebre un ball entre les seves mans i el radiocasset engegat.
De forma instintiva vaig voler demanar-te que em regalessis una anhelada de la teva fragància i aspirant tan fort com quan ho feia davant les muntanyes gèlides d’un hivern ple de nostàlgia ho vaig fer sense permís.
Camí a l’incertesa vaig descobrir-te una piga al coll,que amagaves dèbilment sota un mocador de ralles negres i blanques, que feien joc amb el meu paraigües.
Vaig suposar que viatjaves mil anys llum per la teva cara inescrutable.
La lluna era un personatge afegit a totes les nits què havíem passat junts, però la d’ahir era diferent i els dos ho sabíem per culpa de l’olor què feien les meves mans. Em vaig sentir culpable.
Quan va estacionar l’automòbil,no va donar temps a què uns quants segons respiressin atemorits per el què podia passar després quan vas untar el teu dit a l’entelat del vidre i vas passejar-te per totes les meves faccions de la cara escrivint amb lletra lligada "qui n’ha begut...".