c (L) r

Hem de ser suïcides quan pensem amb el cor, sinó no val la pena res.

Set i vint-i-dos minuts

Set i vint-i- dos minuts

És com escoltar la teva cançó preferida ressonant pels teus timpans, sense pausa..

Em va tornar a bategar el cor i a circular la sang entre les meves venes.
A les set i vint-i-dos minuts d’una tarda qualsevol del que havia de ser l’últim novembre de la meva vida vaig alçar la vista i em vaig topar amb els teus ulls que un cop més vaig tornar a veure d’un color nostàlgic poc optimista. Crec que cridaves un nom però no sé quin ni tampoc si era el meu, tampoc recordava el temps que feia que eren les set i vint-i-dos minuts ni què havia estat fent el llarg de la tarda. En aquell moment no recordava absolutament res, ni quants anys tenia.

Vaig quedar-me immòbil, paralitzat, no podia moure cap de les meves quatre extremitats ni tan sols per acariciar-te els teus cabells que aleshores es reclinaven delicadament al meu rostre possiblement pàl•lid i sense expressió. Sabia que t’havia estimat, però desconeixia amb quina mesura però intuïa no haver-ho fet suficient i em lamentava. Sóc un egoista.

Em vares acostar la teva cara,sense identificar si realment m’estaves tocant. El teu rostre era d’esglai però a la vegada estaves preciosa,com quan t’enfadaves, sovint, perquè no et feia cas, perquè no tirava la brossa o perquè no escombrava el menjar del gat en acabar d’entrebancar-m’hi sense voler. Tu t’argumentaves dient que eren un feix de coses i, que si no canviava, tot podria empitjorar, però jo no m’hi capficava i tu continuaves jugant amb els peus dins del llit, gèlids, com els matins, com aquest terra de ceràmica. Mai t’havia sentit tan a prop de mi com ara, era un sentiment comú de feblesa, encara que jo no sé ben bé el perquè. Vaig notar de cop que m’afeblia, que les forces m’oprimien i queia avall, en un escenari negre sense fi, que tot era fosc i que et buscava perquè tenia por. De petit sovint solia tenir aquest malson quan els meus pares partien a sopar a fora i m’havia de quedar sol a casa. M’evadia per moments però m’aferrava a la teva imatge estàtica.

T’has aixecat bruscament del meu costat,m’has deixat de prestar-me l’atenció que possiblement en aquell moment necessitava i no has dubtat de posar-te les mans a la boca, tot tapant els crits sonors que has propinat a la gran escala de veïns. Cap hi ha donat la menor importància al fet, ja que no han sortit del habitatge, tot el bloc ha restat en silenci,i tot ha resultat estrany.

Has agafat empenta prop del meu cos inert i has pujat les escales d’esquena,amb tanta rapidesa com quan ho feies amb la bicicleta estàtica del gimnàs prop de casa,que sovint t’hi passaves i que ara havies oblidat,de manera que els genolls t’han anat a la viceversa del moviment de pedaleig. Les escales eren d’argila vermella,d’una altura màxima als 18 centímetres i mig i una estesa mínima de 28 centímetres,requisit mínim d’habilitat que exigeixen per habitatges, o això era el què havia llegit feia molt de temps en una revista de construccions que restava avorrida sobre una tauleta d’una sala d’espera d’un dentista amb poc prestigi. Eren brutes i fredes, velles, incòmodes i tu portaves un vestit blau cel cenyit a la cintura, que deixaven al descobert les teves llargues cames blanques que tant sovint havia vist plenes de sorra, a la platja.

M’he vist mort, i envoltat d’un bassal de sang que no parava de brollar, aquesta es confonia entre el roig dels meus llavis i l’argila de les escales, que ara destacaven per el seu color i no per la seva qualitat. L’olor era desagradable, com la dels hospitals que només entrar em provocava un sentiment d’angúnia i patiment. De mica en mica, el curs de la sang ha anat afluixant i s’ha parat del tot fins a produir-se l’efecte contrari, el vessament de sang s’ha anat escorrent fins a tornar al seu punt d’origen: la meva boca. He estossegat de dolor, i he sentit que el cap m’anava a explotar, com una bomba de rellotgeria, que a cada minut que resta se’m fa més feixuga la vida. Les fiblades de dolor intenses al cap se m’han clavat com agulles a mans de doctors gens sensibles i com tambors en dies de festa. El dolor s’ha fet tan gran que per moments he preferit evadir-me amb el desig de que quan tornés a obrir els ulls,a causa de la claror proveïda del gran astre, podria tocar-lo sense cremar-me i abaixar la vista per poder sentir que flotava en l’espai, com quan sempre havia somiat,que en definitiva era lliure i que havia traspassat la línia divisòria.

A mesura que les al•lucinacions s’han anat esborrant del meu pensament el dolor ha anat disminuint també, amb molta lentitud però agraïda. La sensació ha estat comparable amb l’acció d’un nen que plora perquè no té el que vol, plora amb tanta intensitat que per un moment no s’escolta els sorolls dels cotxes al carrer ni el soroll de la rentadora, i decideix disminuir el volum del plor per fer més lleugera la càrrega,fins al punt que s’esgota i que es poden tornar a sentir de nou els bords dels gossos del veí, la màquina d’afaitar del pare,..

He notat un cop molt fort, i tot seguit un moviment m’ha fet elevar-me, arrossegar-me i empenyent-me d’una manera brusca direcció les escales,i m’ha espetegat l’esquena de dolor. He sabut que a fora ja és primavera per la claror que ha entrat des de l’escletxa de la porta del carrer, que tot i tenir trenta anys es conserva prou bé. M’ha vingut ganes d’airejar-me perquè sé que en aquesta estació del any els carrers es vesteixen de calma i tranquil•litat,de poesia i de cançons, d’epidèmies d’amor. Ho he associat en l’estiu en que ens varem conèixer, tu a la vora del foc i jo vora la mar, en una nit de Sant Joan.

M’he recuperat de cop, com si m’haguessin tornat tots els anys que només en cinc minuts se’m havien acumulat, i he anat tornant a la realitat amb una mica més de seny que el segon anterior, m’he reafirma’t i mig perdent l’equilibri que sobtadament després una inèrcia m’ha empès cap on eres tu, on finalment m’he estabilitzat i he topat amb el teu palmell obert.
Els teus ulls espurnegen ràbia i dolor, els meus busquen la seguretat d’acabar bé la discussió i la tarda. T’estic intentant calmar amb un repertori de frases pocs convincents sense tenir a l’abast cap ventall de possibilitats de fer-te reaccionar a temps i solucionar el lleu problema que a mesura que s’allarga es va complicant cada vegada més. Demano a crits a través del meu pensament que el món es pari,excepte jo, que, entusiasmat aniria a canviar l’hora del rellotge, que cada nit canta tic-tac tic-tac per fer-nos més plàcida la nit, i retornar al mateix instant però amb un hora diferent, i que passi per davant meu tot el succeït en les hores absents i veure’m a mi mateix,com en una historia relatada en tercera persona i gaudir de l’estona.
T’abraço amb la fi de recuperar-te però em rebutges,em parles amb crits i jo et contesto amb murmuris i silencis amb la fi d’aconseguir calmar la situació però això et fa posar cada vegada més alterada i encara que em lamenti per la mala noticia dita i t’implori el perdó, tu plores desconsoladament, sense esma em mires i m’insultes. Poso cara de nostàlgia i et miro els ulls: Imma, no puc casar-me. Busco la cervesa sobre la taula,l’agafo amb les mans i m’encamino d’esquena,surto de la nostra habitació amb aire penós,trist,desconsolat. Segueixo recorrent tot el passadís de la casa en sentit contrari,amb seguretat i amb sentiment d’impotència, fins arribar a la cuina on tanco la llauna i també la nevera ,deixo la cervesa plena al segon calaix.
Continuo caminant enredera fins arribar al rebedor, on em poso la jaqueta i trec les claus de la butxaca, obro la porta de casa amb suavitat i un cop fora al portal tanco amb claus. Torno a posar-me-les a la butxaca on porto remenant una bona estona. Tot seguit llegeixo el rètol Tercer Pis i penso en l’afortunat que sóc de tenir un dúplex i baixo les escales de dues en dues, mentre ho faig repeteixo mentalment les paraules a emprar per donar-li la mala noticia a la meva parella, he assajat tant que sé que quan arribi el moment de fer-ho em sortirà tot del reves.

El matí en general ha anat bé, l’oficina sempre s’omple de clients malhumorats i amb atacs d’ansietat, però tots amb un objectiu comú : programar les seves vacances d’estiu. Avui però el dia ha esdevingut tranquil, tant, que m’he pogut permetre el luxe de feinejar. Sovint quan tinc temps penso en l’Imma, en el nostre futur i de com serà la nostra carrera professional al cap d’uns anys, avui no és un bon moment per pensar-hi. Decideixo que a mi també em fan faltes unes vacances, i ben llargues. Unes vacances ben lluny d`on sóc, un lloc imprecís on qui em volgués trobar, mai ho fes, un lloc on qui no busca troba, un lloc on poder tancar els ulls i imaginar-me que toco el sol i abaixar la mirada i veure que estic flotant, que sóc lliure, que no hi ha cap sentiment que m’oprimeixi,que tinc ales i que puc volar, que passo la línia divisòria i veig la meva vida en imatges, i me’n adono de les coses que podia haver canviat,millorat o no haver fet. Malgrat això em sento lliure, i sense preocupacions excepte una, ser feliç.
La felicitat és la sensació de l’autorealització i la plenitud d’un mateix, i això és el que busco jo, es igual com ni a on, sinó ser-ho, ser-ho per sempre.

M’he preguntat tantes vegades quina és la sensació que un té abans de morir, que a vegades m’aferro tant a ella que tinc ganes de provar-ho. Inútil de mi! Espero que la curiositat mai em guanyi la batalla.

I per molt que passin els dies, considero amb més força que la única sensació que tenim és exactament la mateixa sensació que tens quan acabes de néixer:
Escoltar la meva cançó preferida,des de la panxa de la mare, ressonant pels teus timpans, sense pausa..


Les deu i trenta-tres minuts.

Corazón

Corazón

Tal vez fue una horrible pesadilla,
tal vez fue la luna llena,
tal vez fue la primavera,
desperté de un sobresalto
con el angustioso sentimiento
que tenía el cuerpo hueco,
yo tenía un gran boquete en el esternón
metí la mano dentro de mi pecho
y descubrí con gran horror

que sí..., que no... que es que yo no,
que yo no tenía corazón,
que es que no veis que no,
que yo no tenía corazón.

Mi corazón se me escapaba,
saltaba de mi cama
salía de mi casa
se iba por ahí de farra
sería que estaba deprimido
sería que estaba resentido
yo no sé por qué había sido
pero mi corazón se había ido...
y andando, andando,
se desplazan los humanos
pero los corazones se desplazan
palpitando, palpitando, palpitando....

que es que no veis que no...
que yo no tenía corazón.
que es que no veis que no,
que yo no tenía corazón.

Brillaba el cielo, había luna llena
brillaba la luna, clara
como el sol por la mañana
yo iba siguiendo el corazón calle arriba
y no sé por qué,
empecé a romper retrovisores
de los coches aparcados
¡Fuego al Clero!
Incendié una catedral
y destrocé una sucursal
del Banco de Santander...

¿por qué?, ¿por qué?, ¿por qué?
porque no tengo corazón,
que es que no veis que no,
que yo no tenía corazón.
Desvalijando ancianos,
asesinando perros
atropellando niños,
maldiciendo y escupiendo...
me estaba envileciendo...,
me estaba envileciendo...
destrozándolo todo
lo que me encontraba al paso
Y eso pasa si pierdes el corazón
que te vas poniendo malo...
me estaba sintiendo raro...
¿me estaría volviendo malo?
Es que no veis que no,
que yo no tenía corazón.
es que no veis que no, que yo no tenía corazón.

Bueno, evitaré explicaros las escenas más escabrosas y macabras de un servidor
persiguiendo a su propio corazón, sin su corazón... La cuestión es que mi corazón
se me iba..., pero se me iba mucho, Se fue de la casa, salió del barrio, de la ciudad,
se metió por el viejo cementerio, luego pasó por un chatarrero, luego otro sendero
que se internaba dentro de un bosque i luego llegó a un recodo del río donde
estaba el Puente de los Suspiros y ahí, mi corazón pues se encontraba... con otro
corazón y los dos corazones se recostaban en la baranda del Puente de los
Suspiros a palpitar, a palpitar... No, claro, eso está muy bien, claro... pero en fin...
hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse...
Porque, claro, te desorganizas y... primero se te va el corazón, pero luego se te van
los riñones, o el hígado, o cualquier otro órgano... bueno, yo ya estaba a punto de
organizarme cuando, detrás de un árbol, apareció un señor con una gabardina gris y un sombrero gris y
un cazamariposas, se subió al Puente de los Suspiros y...¡Zas!,
cazó a los dos corazones... Yo, ya daba a mi corazón por perdido, pero de pronto,
salió una chica de detrás de unos matorrales, y le tiró una piedra a la cabeza del
señor de la gabardina y el sombrero gris y se cayó al suelo desvanecido.
Entonces la chica se acercó y se presentó... ¡Hola!, yo soy la dueña del otro corazón, que
también se me escapa mucho por las noches... últimamente, ya se sabe, que hay
mucha gente que se le escapa el corazón y pues hay otras gentes malas, que los
caza para hacer tráfico de órganos y estas cosas y yo, como tenía una piedra, pues he pensado, tírasela, sí... sí... hay que organizarse...,
claro, hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse... hay que organizarse...
hay que organizarse...
Bueno sí, y en eso, que pasaba por debajo del Puente de los Suspiros una caravana de esclavos, y pensamos... ¡Ya esta!
vendemos el cazacorazones al jefe de la caravana de esclavos y col el dinero que nos den, nos da de sobra para
organizarnos.
hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse...
hay que organizarse



Albert Pla

(des)colorits

Mentre dius que m'odies mires furiosament els meus llavis que repliquen a les teves paraules, però un cop més ha quedat inacabada la frase, t'has avançat i no t'has pogut estar d'estampar-me un dels teus millors petons que poden restar vius en tot el planeta.

Mai havia tingut els llavis tan descolorits.
Mai havies tingut els llavis tan vermells.

Salto al vacío (1ª parte)

És com si m’estimessis tant que m’arribessis a odiar.
És com si m'odiessis tant que m'aribessis a estimar.







Però sense el com.

La insportable levedad del ser

Recupero una entrada breu, d'aquelles que et transporten i et provoquen nostàlgia sense necessitat d'escoltar cap cançó:


Vaig inclinar-me per abraçar-te però vaig parar-me a l’altura dels teus ulls que s’ofegaven en un mar de dubtes.
Resseguint el contorn dels teus llavis vaig mussitar alguna cosa semblant a un –t’estimo- i vaig llançar-me a les teves espatlles per plorar en silenci tot allò que em contenia.

Pequeñeces

Es una pena no tener fotografías. De esas que tienen todas las parejas, que salen juntos, besándose o abrazándose. Sonriéndose. Todas esas cosas que se hacen cuando uno esta enamorado. Mejor dicho, cuando dos están enamorados. Es una pena. Porque ahora las estaría mirando. Sin aliento. Sonriéndole a la foto pensando justo en el momento en que nos la sacábamos. ¡Sí! Y entonces te llamaría por teléfono y nos reiríamos al recordar ese momento. Pero solo me quedan de las otras, y sin embargo las mejores. Las que tienes en tu mente. Siempre ahí, clavadas como si fuesen algo imprescindible en tu vida. Además las tienes clasificadas por meses y por estados de ánimo. Un lujo. ¡Hasta se pueden apreciar los movimientos e incluso los diálogos borrosos que mantuviste! Que lastima que el mejor adjetivo que define el tiempo sea borrosidad. Al fin y al cabo solo te acordarás de esas pequeñeces que la mente quiere acordarse y punto. El gana siempre. Tú pierdes a tu manera. Pero y de las otras palabras, ¿Dónde van? ¿Dónde se quedan? ¿Como recuperarlas y no olvidarlas? Me hubiera gustado que los seres humanos hubiéramos nacido con una grabadora de diálogos en la mente. Y así como las fotografías, las clasificaría, esta vez por álbumes de personas y con fecha. Seria la bomba, ¿no crees? Imagínate: recordarlo todo, verlo todo, escucharlo todo exactamente igual. Igual. Igual. ¿No te fascina la idea? Creo que me moriría. Moriría de obsesión. ¿Se puede morir uno de tanto amor fotográfico?
Yo de pequeña tenía una grabadora. ¿Y tú, la tuviste?