dimarts, 30 de desembre de 2008

Tot.


[...]
L'endemà serà diferent, penses.
I resulta cert, tot es veu diferent. Incluida la vida se't planetja d'una altra perspectiva de com t'he l'havies estat planejant. Però planejar la vida és una bestiessa, oi? Ja, i tots ho sabem, però jo em refereixo a aquells plans a curt termini ( menjar-me un gelat a l'estiu, anar al concert del "Periquito" o viatgar moooooooolt).

Quan t'aixeques encara no ets conscient de que estàs en un any nou,on la nit anterior t'he la vas passar emorrat als vasos de litrones i ballant amb aquells amics que podries dir un cop més " de tota la vida".
Però quan hi penses, t'hi pares, i molta estona, o això almenys passa a les persones que tenen lligams del passat i que no gosen ni volen deixar.

Crec que no he pensat mai tant com el primer dia de l'any. Els sentiments se'm remouen i tots els flash backs retomben en el meu cap dient-me tantes coses a la vegada que m'entristeixo només de pensar que potser mai tornaran, o mai millor dit: segur que no tornaran.

I recupero forces autocumplint-me les espectatives a realitzar en aquest any, i m'auto-em-faig-mal dient-me: tot torna.

I tot torna.
Tot.

diumenge, 28 de desembre de 2008

Conte curt per un dia massa llarg


Just al adormir-se es va despreocupar de que la mort aquell dia dormia amb ella.

dilluns, 24 de novembre de 2008

La textura de les paraules


Vaig inclinar-me per abraçar-te però vaig parar-me a l’altura dels teus ulls que s’ofegaven en un mar de dubtes.
Resseguint el contorn dels teus llavis vaig mussitar alguna cosa semblant a un – t’estimo- i vaig llançar-me a les teves espatlles per plorar en silenci tot allò que em contenia.






anna(rquia) als sentiments!

dissabte, 22 de novembre de 2008

Ens estem tornant bojos?


Notícia del Periódico de Catalunya amb la data de 22/11/2008 : La justícia podrà controlar els maltractadors amb un GPS.

"El Govern va concedir ahir cinc milions d'euros perquè es pugui saber en tot moment el parador dels maltractadors. Els que hagin estat condemnats o simplement imputats per un delicte de violència masclista podran portar, si així ho decideix el jutge, una polsera electrònica amb un dispositiu GPS que permetrà controlar els seus moviments. La finalitat d'aquesta mesura, segons expliquen al Ministeri d'Igualtat, és triple: per un costat, serveix per intimidar l'agressor, que s'ho pensarà més de dues vegades a l'hora de fer una visita a la seva parella o exparella si sap que és vigilat; per un altre, donar més tranquil.litat i seguretat a la víctima de maltractaments, i, en tercer lloc, quan el maltractador trenqui l'ordre d'allunyament que li ha imposat el magistrat, el GPS servirà com a prova que s'ha produït aquest desplaçament prohibit"

Per si no fos poc la violència a Catalunya ( centrant-me en la meva Comunitat Autònoma) no para d'incrementar-se, el Govern decideix posar una polsera GPS per controlar tots els maltracatdors que volten per la nostra ciutat.
Per moltes persones els hi resultarà una noticia d'allò més satisfactoria i d'allò més lògica i coherent, cosa que jo n'estic totalment en desacord.

Sembla mentida que en aquestes altures que estem en la nostra societat els matractadors segueixin encara sent un tema encara per discutir.
Res de "polseretes de merda" i una mica més de justícia coherent en aquest coi de pais. Estem parlant de persones que han maltractat a les seves parelles o exparelles (inclós amb pensaments d'assessinat), persones que tenen per valor moral el masclisme ( em sembla imperdonable que avui en dia encara hi pugi haver gent amb aquests pensaments i amb aquestes idees) i que per alleugerar a les victimes maltractades sigui que posaran una polsera GPS ja em sembla d'allò més còmic.

A totes aquestes persones l'únic que és mereixen és tancar-los a la presó (sense expecions) perquè no es mereixen cap segona oportunitat com els hi estàn deixant. La vida és viu només una vegada i tu ets el que determina COM viure-la; si decideixes malgastar maltractant no hi ha volta de fulla,allà tu amb les teves consequències. Presó i pensaments de culpa per sempre.


"Però al mateix temps que l'Executiu va fer un pas endavant en la lluita contra el maltractament, també va oficialitzar un retard. La vicepresidenta del Govern, María Teresa Fernández de la Vega, va anunciar que no es convocarà la conferència de presidents autonò- mics sobre violència masclista fins d'aquí a, com a mínim, quatre mesos [..].
En plena campanya de les generals, el cap de l'Executiu, José Luis Rodríguez Zapatero, es va comprometre a convocar la reunió de forma "urgent i extraordinària", i ho va confirmar després de guanyar els comicis"

I per acabar-ho d'adobar ens trobem amb el "pastís" de que la reunió que era tan urgent i extaordinària s'ajorna d'aquí 4 mesos, com aquell qui vol..

Imperdonable i indignant.
Em sembla el més nefast que se't pot tirar a la cara.

dijous, 13 de novembre de 2008

Què em queda?


M'enbargen la fortalesa,
m'enbargen la soledat,
m'enbargen la nostàlgia,
m'enbargen el cor
i els batecs.



anna#

dijous, 6 de novembre de 2008

Buuuuuuuufa!



Báilame el agua
Úntame de amor y otras fragancias de tu jardín secreto
Sácame de quicio, hazme sufrir…
Ponme a secar como un trapo mojado.
Lléname de vida
líbrame de mi estigma
Llámame tonto.
Olvida todo lo que haya podido decirte hasta ahora.
No me arrastres
No me asustes
Vete lejos…pero no sueltes mi mano.
Empecemos de nuevo.
Toca mis ojos
Nota la textura del calor
¿Por cuánto te vendes?
Píllate los dedos
Y deja que te invite a un café.
Caliente claro
Y sin azucar… sin aliento.



abufffffffff :)

dimarts, 28 d’octubre de 2008

L'incredulitat

La mare i el pare es van casar a l’any 1970 amb una espècie de cerimònia íntima, on només qui va poder assistir-hi van ser els meus propis avis. Segons m’explica la meva mare la resta d’¡invitats els va sorgir uns imprevistos tan urgents que fins data d’avui encara no han acabat d’enllestir.

Jo vaig néixer tres anys més tard, entre llençols de punta brodada i peücs fets de ganxet. Mai vaig arribar a conèixer els meus tiets ni cosins, ni oncles ni padrins. Malgrat el buit familiar vaig créixer en un entorn agradable i vaig tenir una bona infància.

La mare cada dia em portava a l’escola i el pare cada nit em llegia un conte.

De caputxetes vermelles, llops desganats, porquets paletes, Blancaneus restretes i ratolins que escombraven l’escaleta vaig passar a un altre estil menys popular:

-Pare perquè no m’expliques un conte nou?

Al cap d’uns mesos vaig quedar-ne tip, els contes eren totalment incoherents,massa inversemblants i cursis,vaig optar per sopar sense entrebancs i anar al llit ràpid, molt abans que arribés el pare de la feina amb l’esperança de que quan ho fes jo ja estigués ben adormit.

Va ser llavors quan a les nits abans de dormir me les passava en blanc, pensant. Certament hi havia una cosa que em ballava al cap i que mai havia gosat a preguntar, potser perquè no me’n havia adonat fins llavors.

Una nit en que la mare em va fer el petó al front i em va desitjar bona nit, vaig treure la mà de sota el llençol i vaig fer-li la senyal de que s’assentés,donant copets amb la mà al llit.

Quan li vaig preguntar perquè no tenia família apart d’ells i els avis va emmudir de cop i es va tornar tan pàl·lida com una fulla de paper.

Va sospirar i em va explicar que feia molts anys eren una família molt unida, tan que s’ho explicaven tot, fins i tot les coses més íntimes (coses que potser no caldria haver explicat). Una d’elles va ser que la casa que es van comprar abans de casar-se ( el pare i la mare) hi havia unes golfes enormes. Les golfes no era el problema, sinó que el problema estava en què hi passava en elles: hi vivia un gnom.

Quan els familiars van sentir aquells disbarats l’única cosa que van saber fer va ser riure i no creure-s’ho.

La mare neguitosa i el pare suant van invitar-los a que ho veguessin en pròpia persona. Tan com tiets, cosins,oncles i padrins (començant per el més petit fins al més gran) van pujar les escales de cargol que els conduïa a les famoses golfes. L’única condició que van demanar els pares va ser que no fessin soroll per no alarmar el resident. Quan la clau va arribar al punt màxim, la porta s’obrí amb un grinyol ensordidor i l’habitació va quedar en primer pla.

Era una habitació gran, fosca i sense mobles. Els familiars van callar de cop i amb la certesa en que havien pujat les escales les van baixar.

La mare i el pare no se’n s’havien avenir,no quedava rastre del gnom Faust. Els familiars van prendre-s’ho com una broma i després del dinar familiar van marxar tips i amb un tema de conversa entre boques. El pares van aprofitar per tornar a pujar a les golfes i comprovar de nou si realment el gnom no hi era o s’havia amagat. Quan la porta tornà a grinyolar el gnom va aparèixer per l’escletxa i els va aclucar l’ullet.

La broma durà anys, cada dinar familiar els feien pujar a les golfes per demostral-s’hi una vegada més que era del tot cert que el gnom vivia allà. De tants anys que van passar ni un va aparèixer el gnom; fins que es van cansar. Van perdre totalment la credibilitat i als dinars familiars ja no s’hi apuntava ningú. A partir d’aquí tothom els va fer el buit i els van esborrar de la seva vida.

Jo perplex per tot el què m’havia explicat la mare la primera cosa que se’m va acudir va ser creure-la.

L’endemà encuriosit com qualsevol nen de la meva edat vaig aventurar-me a preguntar a la mare si m’hi podia portar.

El primer cop no hi va haver sort, ni el segon, ni el desè. La mare no es rendia i jo tampoc.

A la setantena vegada que pujava aquelles escales ho feia amb la mateixa passivitat que la quinzena vegada: ficava la plau al pany, obria la porta, veia la sala buida i tornava a tancar. Baixant les escales em preguntava quans cops més havia de pujar a les golfes per acabar-me de creure que els meus antics familiars tenien raó.

Amb el temps el pare i la mare van anar desesperant i jo vaig viure en pròpia carn la meva incredulitat envers als meus pares. Vaig quedar-ne tan marcat que quan em deien que anaven a comprar,que anaven al teatre o marxaven de vacances, jo me’ls mirava amb cara d’escepticisme, no em creia res del què em deien.

Els anys van passar en aquella casa i jo em vaig fer gran, tan que vaig decidir independitzar-me, i vaig perdre tot el contacte que em quedava amb els meus pares. Encara que no ho semblés, em va afectar.

Una nit com qualsevol altra, em van despertar amb una trucada. Vaig respondre sense alè i em van informar que els meus pares (a l’edat de 50 anys) havien tingut un accident amb cotxe i que el seu trajecte de vida havia acabat allà, a la carretera.

L’endemà es va celebrar el seu trist enterrament. El primer que va entrar a l’església vaig ser jo, i sobtadament vaig percebre que els següents que entraven eren els familiars que havien recaigut sempre en l’anonimat. L’església va acabar d’omplir-se.

Just quan el capellà inicià la missa es van obrir les portes i l’últim ha entrar va ser un gnom.

dimarts, 26 d’agost de 2008

Novembrestiu


Quan les primeres gotes de pluja van caure en aquella tarda d’estiu, una mosca s’aturava al llindar d’una finestra per imaginar com seria la seva vida si fos un humà, un gos pensava per primera vegada i dos persones al atzar es topaven casualment per començar una nova vida junts.

Al mateix temps jo no deixava de teclejar furiosament en aquella màquina que vaig trobar fa anys enterrada i plena de pols al final del armari, allà on s’acumulen les coses que mai has fet servir i les has canviat per unes altres de més rentables i innovadores.

Sentia les gotes repicar sense fúria ni ressentiment, només queien i lliscaven per les infinitats de cares de persones que en aquell mateix moment alçaven els ulls

al cel, tenyit, com mai s’havia vist en aquella ciutat, de colors púrpures, i com mai podria haver descrit.

Vaig arrencar el full on feia mitja hora havia començat a escriure les meves primeres línies, i el vaig arrugar fins a quedar-se en una bola de paper on només s’hi podria veure la silueta de lletres il·legibles, d’una màquina antiga i d’una ment poc inspirada.

Pocs minuts més tard vaig endur-me les mans al cap quan vaig veure la roba estesa al terrat, mullant-se.

Vaig encendre la ràdio, i quan feia estona que sonava don't wake me I plan on sleeping in , vaig decidir sortir fora el carrer sense paraigües ni sense gaires expectatives.Al girar la cantonada del carrer, la primera cosa que vaig fer va ser fixar-me en l’aparador d’una botiga ,que atansant-hi i mirant amb un cop d’ull l’interior ,semblava acollidora i poc banal. No vaig gosar-hi entrar sinó que vaig seguir la meva ruta de cada dijous i vaig alegrar-me de no haver-me aturat com feia sempre, en l’estanc de la cantonada de dos carrers més avall, per comprar Smint de llimona que molt de tant en tant tenint sort m’atenia el noi de les ulleres carbasses, somriure trencat i mans de seda. I quan ho pensava mirava de seguir endavant sense cap excusa que em fes recular.

Arribada a la meva destinació parava el mòbil i em perdia per aquelles portes de vidre opac, aguantant-les per no haver de fer lleig a la persona que hi seguia darrere meu.

Vaig entrar taral·lejant i la bibliotecària va mussitar un shhhttt que si no hagués estat també perquè el seu dit apuntava cap a un cartell on hi posava: ES ROGA SILENCI, no m’hagués adonat que potser molestava .

Pujant les escales i obrint la porta de la segona planta vaig topar-me amb un imprevist: un munt d’adolescents amb ganes de poc estudiar i molt xerrar abusaven agosaradament de la meva taula i de la meva cadira on jo feia anys m’hi asseia per llegir la lectura recomanada del Club de lectors. No em va faltar temps per cridar-los-hi l’atenció i que marxessin per on havien vingut, però l’esforç va resultar envà. Sense remordiments vaig baixar a la primera planta per assegurar-me de que allà segur que hi havia lloc.

En vaig trobar un, just davant d’un home alt i robust que per sobre les ulleres de pasta mirava a tot ésser que es mogués i que per sota llegia un llibre de Quim Monzó. No em vaig molestar a saludar-lo.

Vaig treure els llibres que carregava en una motxilla amb la intenció d’acabar-ne un, però em vaig decantar per fer el tafaner entre una pila de llibres que s’amuntegaven sobre uns prestatges que ningú gosava tocar; vaig agafar el primer que em va semblar que podria ser interessant només guiant-me per el títol : L’edat de la tragèdia.

Quan vaig seure l’home del davant va repetir els mateixos gestos que la primera vegada de quan m’hi havia assegut, però aquest cop la seva expressió de la cara era totalment diferent, somreia afablement i sospirava cansat, esperant alguna resposta per part meva a les seves preguntes mentals. Retornà la vista a les pàgines del llibre seguidament. No sé perquè però aquell home em feia l’efecte que li acabaven de trencar el cor faria només qüestió de tres setmanes, i per culpa de la seva dona ,amb qui havia abocat tota la seva devoció i dedicació en fer-la feliç malgrat la seva malaltia. La dona però després de dos anys i mig de veure’s a l’hospital amb un pacient de les mateixes característiques que ella, s’havia enamorat bojament i volia emprendre una nova vida amb ell, a un poble de la Cerdanya. Li va comunicar al seu marit per telèfon, només objectant que no tornaria més, que ho deixava tot per un altre home i que gràcies per la paciència que havia tingut tots aquells anys.

-I així és com m’ho paga? Em devia voler dir amb totes aquelles mirades que em feia quan arribava a un punt i apart de la seva lectura.

Durant molta estona vaig fer veure que llegia L’edat de la tragèdia, però l’únic que feia era fer un esborrany de la vida del home cortrencat.

Em vaig imaginar que la seva casa devia estar semblant al que seria un galliner,i que la decoració de la casa eren els calçotets bruts de cada dia llençats al terra, esperant que un dia recobressin vida i anessin sols a la rentadora, cerveses buides per a totes les tauletes i capses amb restes de pizza, que calculant malament, no trigarien a criar mosquits, mosques i corbs.

A la mà esquerra de l’home criacorbs vaig poder veure encara l’aliança de casats que segurament no s’havia volgut treure per no alarmar la veïna del tercer primera, que sempre havia esperat la més petita senyal per poder tirar-li la canya. I amb certesa sabia que amb la bona vista que tenia la senyora Paloma, no dubtaria ni dos segons en pujar a casa seva per preguntar-li com estava.Vaig mirar el rellotge del canell i marcaven les 8 en punt, vaig suposar que faltava només mitja hora perquè posessin cançons de la Pastora Soler.

L’home em va mirar, i li vaig contestar:

-Falta mitja hora per tancar Senyor...

- Tomàs.

Vam encaixar les mans.

-Em preguntava que ha fet tota aquesta hora, senyora...

- Carla. Em pot parlar de tu, m’incomoda que tenint 30 anys em parlin de vostè.

- D’això Carla, em preguntava que has estat fent.

- Llegir.

- I sense passar pàgina?

No vaig saber que contestar. La retòrica hauria d’haver sigut una assignatura obligatòria.

Va marxar de la biblioteca sense acomiadar-se, i em vaig imaginar que no havia sigut prou valent, mai, per iniciar una conversa ni tampoc acabar-la.

L’endemà em vaig saltar l’horari previst i vaig aventurar-me a tornar a la biblioteca per torbar-m’hi de nou l’home sense rellotge.

Aquest cop vaig anar directament a la primera planta i el vaig trobar al mateix lloc, amb el mateix llibre i la mateixa expressió d’ahir.

Al saludar-lo em va venir el pressentiment que havia esmorzat cafè i torrades de melmelada de maduixa perquè la de poma se l’hi havia acabat. Em va tornar la salutació i em va assenyalar el seu braç al descobert, que sense passar desapercebut vaig poder-hi veure un rellotge Guess ( que havia comprat segurament quan estava de vacances a Andorra amb la seva ex-dona al 1989) i em va dir:

-Avui ja no caldrà preguntar-te l’hora.

- Cada dia ve aquí?

- Sovint. Ara tinc més temps lliure del que voldria. I tu?

- Jo cada dijous de cada setmana. Sóc del club de lectors, i no puc fallar-hi.

- Avui som divendres.

-Avui he fet una excepció.

- Què llegeix?

- Q.Monzó.

- Gran elecció.

- Vostè també li agrada?

-Perquè no m’hauria d’agradar?

Segurament que la seva ex no li agradava llegir i encara menys passar-se hores tancada a la biblioteca, perquè segons ella : Hi ha moltes altres coses millors ha fer.

El que li va fer més mal de tot no va ser que la seva dona el deixés, sinó la manera de com ho havia deixat i l’engany de saber que feia almenys 7 mesos que s’havia curat.

Dia rere dia ens trobaven sempre a la biblioteca, ell amb el propòsit de passar el temps amb bona companyia; jo de continuar l’esborrany de hipotètica vida del senyor Tomàs, i cada dia amb L’edat de la tragèdia a la primera pàgina.

Com que al capdavall em feia pena, vaig decidir endur-me’l a casa per poder iniciar d’una vegada la lectura i poder fardar que la meva elecció havia estat d’allò més encertada.

L’endemà amb propòsit de convidar-lo a un cafè, vaig trobar-me amb la sorpresa que ell no hi era. Em vaig entristir però malgrat no haver-lo trobat vaig tenir la sort de poder endinsar-me profundament ( per fi) amb el llibre que havia escollit recentment.

Quan el primer llamp va il·luminar el cel que per segona vegada és tenyia de color púrpura, van trucar a la porta. En obrir-la em vaig trobar l’estanquer xop amb una pizza a les mans, balbucejant em va demanar si podia entrar.

Assentats de cara la finestra mirant com queien les gotes i com s’estampaven erròniament al vidre em parlava amb silencis . Fins llavors no vaig adonar-me’n, teníem les mans agafades, fortes, molt fortes.

A les dues de la nit bevíem vodka i rèiem a contracor. Quan se’m va acostar per donar-me un petó a la galta, el flash d’en Tomàs va aparèixer de cop i em va inundar d’imaginació: d’aquí res seria ell qui trucaria la porta, xop i amb un llibre entre les mans.

Però ningú va trucar a la porta i el petó va esclatar als llavis i no a la galta. I vaig saber reaccionar. M’hi vaig endinsar i vaig voler matar el temps.

Quan les primeres persianes vagaroses s’arrossegaven amunt direcció al cel la Mireia assaboria la tassa de cafè que la faria estar desperta tota la resta de la vida.

L’ester va anar a l’oficina de correus a recollir un sobre que havia arribat d’un destinatari anònim. Quan el va obrir s’hi va trobar els tràmits de la separació, en Raúl volia separar-se d’ella i de la nena, per sempre.

La bibliotecària no va rogar més silenci, i l’edifici es va ensorrar el mateix dia.

La mosca que es va aturar aquell dia al llindar de la meva finestra, sé amb certesa que no tornarà a imaginar-se com seria ser humà ni tampoc a ser-ho, el gos no pensarà cap més cop i la parella dormirà separada per sempre com ho van fer aquell dia.

I jo, seguiré arrosegant-me per el terra, fent tombarelles, rient a contracor, esclatant petons al home d’ulleres carbasses, somriure trencat i mans de seda.

També seguiré oblidant que m’espera per acabar l’Edat de la Tragèdia, continuaré tenint flashos d’ell amb un llibre entre les mans, i hagués plorat si hagués sabut que si aquell dia no hagués convertit l’acte de voler en fer realitat, l’endemà m’hagués despertat amb un llibre al replà, mig yogurt obert i una nota sota la porta que hagués dit: Vaig trucar a la porta però no em vas obrir, t’he deixat el meu llibre preferit, espero que quan et llevis encara te’l trobis al replà de casa. L’altre dia no vaig poder venir a la biblioteca perquè vaig anar al funeral de la meva ex dona, que va morir en un accident de cotxe prop de Cerdanya ,amb la seva actual parella i vaig aprofitar per desfer-me dels mals pensaments Vaig decidir endreçar la casa que estava com una lleonera d’ençà que la meva dona m’enganyés (és una llarga historia que un dia t’explicaré) amb la idea de invitar-te un dia a fer un cafè o el què sigui per coneixer-nos millor. També he comprat un anell per si la cosa va bé en el futur.Demà ens trobem com cada dia, a la mateixa hora i al mateix lloc amor?,Un petó. Tomàs.

Aleshores vaig saber que no entendria mai més res tot el què em quedava de vida.

dilluns, 16 de juny de 2008

Sense disolvents. No tòxic.


Vaig caure en la temptació; vaig allargar la mà i a les palpentes vaig agafar l’objecte, aquell, el que havia sigut el nostre joc i que va marxar amb ella, agafat de la mà de la sort.

Quan ho vaig fer, vaig notar que era fred i estava ple de pols: vaig guardar-me’l a la butxaca.

Com un invident caminava lentament per el passadís, descalç, deixant al terra petjades humides que amb només l’intenció de girar-me per mirar si encara hi eren ja havien desaparegut.

A cada pas descartava la idea de què després de tant de temps l’acció de rescatar l’objecte enterrat en aquella caixa fosca on hi havia estat tants anys tancat pogués retornar l’alegria que havia portat just fa cinc anys.

Vaig aprofitar per recordar com n’havia estat d’important.

Quan tractava d’oblidar-me’n vaig percebre’l, seguia a la butxaca dels pantalons, potser esperant que algú li donés una oportunitat.O potser no.

Amb tanta mala sort l’objecte va caure al terra quan vaig ensopegar amb una torreta plena de geranis, i va desaparèixer.

Frustat per la pèrdua, vaig voler buscar-lo però sense gaires expectatives la recerca va esdevenir envà. No el vaig saber trobar.

Els propers dies després de l’accident fortuït em vaig deixar. Vaig deixar de creure en la màgia, en l’alegria i començar a odiar els matins, les tardes i les nits. Es podria dir que vaig deixar de viure.

Al cap d’uns dies vaig rebre una trucada; vaig despenjar el telèfon ( encara no sé ben bé perquè ho vaig fer) i vaig sentir la meva veu, parlant:

-Laia! Endivina que m’ha passat? He trobat el que feia temps que he estat buscant. La vida Laia, la vida.

-I com t’ho has fet per trobar-la?

- Has sigut tu, has sigut tu qui me l‘ha regalada i fins ara no m’he n’he sabut adonar!

Piiiiiiiiiiiiiiiiip.

La conversa es va tallar.

Ho recordava, ho recordava perfectament aquella conversació. L’havia fet amb la Laia feia cinc anys, sí, quan n’estava enamorat.

Però qui havia aconseguit recuperar aquell diàleg de nou i fer-me-la arribar?

Desconcertat vaig voler seguir, i de la millor forma va ser adormir-me per poder recordar aquell passat.

“ Vaig arribar a casa i la vaig abraçar, em va tornar el somriure i tot callant va preguntar:

- On és? On la portes amagada?

Vaig fer el gest de treure’m una cosa de la butxaca, vaig fer veure que la guaradava entre les dues mans , omplint-les al buit.

Vaig obrir-les, buides i vaig somriure:

- Aquí.

- Pesa molt?

-Molt. Des de que estàs amb mi no ha parat de crèixer.

- Me la deixes agafar?

- Amb la condició que no se’t caigui al terra.

Va preferir no agafar-la per por a què desapareixes; va decidir continuar vivint.”

I després d’una llarga discussió, la Laia va marxar per no tornar més. A partir d’aquí vaig decidir guardar el joc ( el nostre) dins d’una caixa de cartró.

La mateixa caixa on inconscientment vaig deixar-hi també el que fa poc em va caure de les mans , i que no vaig saber trobar; potser perquè fins que a hores d’ara ( igual que tu) no m’he adonat de que el què hi guardava era la vida.


dijous, 15 de maig de 2008

La vida bipolar


No va ser fins al cap de disset dies que la seva absència es va fer present. El veia a tot arreu, i sinó l’imaginava, el podia sentir respirar assegut al sofà, el seu, gastat per la tossuderia, que encara conservava la seva olor. Després va ser la casa, nous racons van aparèixer i les parets s’eixamplaven al meu pas, habitacions petites que ara eren grans i habitacions grans que ara eren deserts sense oasis. El llit també va créixer, però els llençols es van quedar quiets, ja ningú em destapava o em bufava l’orella abans d’anar a dormir. Els llavis buscaven petons de primera vegada entre els coixins, on feia res descansaven les seves pestanyes. Amb ell també havia marxat l’olor a cafè de primera hora del matí, la persiana apujada, el barnús als peus freds del llit, i la delicadesa en que tancava la porta per no despertar-me. On eren els pèls de la dutxa, amagats dissimuladament per tornar-me a veure enfadada, sabent que en pocs minuts amb un simple somriure ho esvairia tot. On restaven les seves ambicions, l’afany per superar-se i la ganduleria per fer-se l’esmorzar els diumenges. Ja no quedaven supersticions bones, la por a les set, o tretze, peces trencades d’un mirall, la mania de mossegar-se les ungles i descuidar-se el paraigües marró els vespres de pluja. Al cap de divuit dies va ser la música, la cançó set del disc nou, comprat després d’un concert que encara guardo les entrades en el primer calaix. Aquelles copes de vi mig buides que em feien recordar tantes nits. Les tardes a la terrassa, ell fumant i jo llegint, mirant-lo a cua d’ull per sobre la revista, compartint a tot hora un gelat de llimona sempre obert.

Al dinovè dia em va faltar que m’estrenyés la mà, m’omplís de paraules a través dels seus ulls plens de futur. I ara tot és passat.

L’accident també va matar el t-e-m-p-s. Els minuts eren hores,i els dies caducaven, com les fulles, les d’una tardor de 365 dies. La més llarga.

Una foto seva va fer-me recordar que no tornarien les pel·lícules per acabar, ni les presses per sortir a la feina. Promeses que van quedar curtes. Tampoc sentiria des del llindar de la porta les seves passes pujant les escales amb un tarannà tan habitual, suplicant-me en silenci una abraçada.

Durant aquest temps no vaig deixar d’enyorar la macedònia, després les cartes al seu nom van fer-lo present,les trucades preguntant per ell, el xampú, la roba, el televisor, la manta, les ulleres, la pizza, els missatges de veu, les nits, la ploma, la por, l’abril, l’àlbum, el rellotge, la sorra, el fum, el cel, el quadre, els vídeos, les estrelles, el diari, els avantatges, els llibres, la col·lecció, les fotos, les claus, l’ascensor, l’espelma cremada, la jaqueta, el sucre, el cendrer, la roba estesa, les braves, la planta, la tovallola, el pastís cremat, i...el cotxe. Sense ell, tot era ell.

I ara, després de sis mesos el meu cos em recorda a ell. No ha estat fàcil, però sé que tornarà en forma de nen. I sé que serà ell qui em parlarà per dins, i el nostre fill per fora. Amb l’esperança que quan creixi sigui ell qui amagui els pèls a la dutxa, qui tanqui la porta amb silenci per no despertar-me. A la nevera hi ha un gelat de llimona sempre obert.

David i Anna.


divendres, 11 d’abril de 2008

Si truca ell/a.


[I.]

S’ha tret les arracades d’una estrebada, fent-se sang a les orelles,les ha llençades contra la tauleta de nit des del llit estant i ha tancat la llum de l’escriptori.

No s’ha preocupat per curar-se la ferida, una més no passa res, mussita.

S’estira al llit,recolza el cap al coixí conscient de saber que l’endemà estarà ple de taques resseques de sang però no s’atabala : ara vol dormir i no té temps per tonteries.

Tanca els ulls intuint que aquella nit serà molt llarga i que segurament no podrà dormir.

Després d’unes quantes regirades dins del llit, d’hipòtesis esdevé certa: una altra nit en vetlla.

Obre la llum sense fer ganyotes molestes contra la llum, obra el primer calaix de la tauleta i remena fins a trobar-hi un paquet de tabac semi nou. L’obre i s’entafora un cigarret a la comissura dels llavis, l’altre mà l’utilitza per encendre’l amb un encenedor on hi ha estampada una imatge del que abans havia sigut un ídol.

Mentre fuma camina direcció a la finestra pujant la persiana fins a quedar-li a l’altura de la seva cintura. S’acosta la cadira, s’hi asseu i s’hi veu reflectida.

És fosc i el rellotge del seu canell indica que són les tres passades. No sap si quedar-se mirant o enrabiar-se contra la nit que no la deixa dormir.

Decideix fer mitja volta i tornar-se’n al llit però al fer-la veu l’inalàmbric allà,mut.

S’asseu a la cadira de nou tot apagant el poc que queda de vici en un cendrer de publicitat d’automòbils i tot seguit despenja el telèfon.

Marca els número amb la fi de que per l’altra banda hi aparegui ell amb aquella veu de serenor, tan tendra i subtil que el feia...

-Si?- l’onomatopeia de la marcació es transforma en veu humana.

- Hola buenas noches, perdone las molestias para llamarle en estas horas, pero se ha producido un pequeño percance en las líneas telefónicas en su urbanización. Solo llamaba para infamarle que su línea será dado de baja los properos dos días para ejecutar mejoras telefónicas. Cobrara una indemnización más adelante, gracias por su atención y otra vez, perdone las molestias. – i va penjar amb un cop sec.

Va respirar ben fons i es va posar a plorar. Encara no s’acabava de creure la manera en la que havia reaccionat davant l’estímul del “si?”.

Li semblava la cosa més absurda que havia pogut fer i se’n penedia sense perdonar-se’n.

Va arribar de treballar i va deixar les claus dins la caixa vermella que es trobava al rebedor, just al costat de la figura en forma geomètrica que li havia regalat una amiga seva com a record del viatge a Grècia; va decidir jaure una bona estona al sofà del menjador,tot fent anar el comandament de distància sense esma.

No feien res que li captés l’atenció i la va apagar automàticament. Es va aixecar i va anar directament a on es trobava el telèfon, el va despenjar i va marcar de memòria els dígits corresponents.

-Si?- la veu de l’Iu tornava a fer-la trontollar de cap a peus i fent-la quedar en blanc.

- Ivan? Que hi és l’Ivan?

- Perdoni però s’equivoca.

I va penjar. L’Iria tota frustrada va decidir que el trucaria l’endemà, aquest cop li hauria de dir tot el que pensava i sense entrebancs i mentides.

L’endemà la Iria va passejar-se per tota la casa, amunt i avall, repetint-se mentalment totes les frases , fil per randa que tenia pensat dir-li.

Aquest cop va utilitzar el seu telèfon mòbil i va buscar l’agenda el seu nom; i tot seguit va prémer el botó pintat a l’esquerra de color verd.

A l’altra banda la mateixa veu de fa tres dies responia altra vegada amb aquell sí?

No sé quan de temps realment portava però les trucades s’havien acabat fent rutinàries i obligatòries, mentir s’havia convertit en una afició.

La dentista, l’operadora d’una companyia, publicitat, enquestadora, bibliotecària de la seva ciutat, venedora de matalassos, testimoni de religions que ni recordes d’haver escoltat... ja no li quedava cap ofici més per enredar-lo i entretindre’l una estona al telèfon, el joc s’havia acabat i en ell totes les converses inútils parlant de tot i de res. De tot i de res, de tot i de res, de tot i de res.

[II.]

Es va treure el pijama quedant-se només en calçotets i amb uns mitjons negres foradats.

Va deixar la roba a la cadira de l’escriptori, va sentir el grinyol que feia al fer-la ballar. Era una amb rodes.

Va encendre la llum del dormitori, i va badallar. La nit era massa calorosa i el feia desvetllar contínuament. Es va posar les sabatilles i va anar a la cuina, va obrir la nevera i d’ella en va treure una cervesa fresca mig buida; amb un glop se l’ha va acabar.

Just en el moment en que es fixava en l’hora el telèfon va sonar.

Tot estranyat i pensant qui podia trucar en aquelles hores, va respondre.

A l’altra banda del telèfon l’hi parlava l’Iria,( aquella veu de carreter però alhora tan tendre la feia inconfundible)fent-se passar per una operadora de telefònica. Va penjar desconcertat, potser anava borratxa. Últimament des de que ho havien deixat L’Iria ho havia passat malament, i la única solució que hi trobava era la beguda. No va donar més mínim importància a la trucada, al cap i a la fi ell feia el mateix, oblidar era cosa de dos, i la solució era la mateixa. Es va posar a plorar i es va adormir assecant-se les llàgrimes al coixí: l’endemà sabia que no hi quedaria cap marca d’elles.

L’endemà en el moment que s’afeitava per poder estar decent en una cita el telèfon va sonar de nou. Li va vindre al cap l’Iria i es va sorprendre d’ell mateix quan per l’altra banda del fil va escoltar de nou la seva veu. Aquest cop preguntava per un Ivan, va dir-li que no i va penjar. El so del interfon va fer-li despistar i no va tornar-hi a pensar més fins la nit.

Va arribar a casa esgotat, es va dutxar i va encendre un cigarret, ho va fer amb un encenedor on hi havia estampada una imatge del que abans havia sigut un ídol, el mateix encenador que s’havia comprat l’Iria en aquella botiga de moda del raval.

Aquí es quan hi va pensar,en ella, en les seves trucades i en el perquè de tot plegat. La trobava a faltar, molt.

Els dies van anar passant i les trucades de l’Iria es van fer rutinàries, s’havia fet passar de metgessa d’un fill equivocat, de secretaria d’un director d’una sucursal anglesa, de viatjant de Copassa, un advocat,..

Sentir la seva veu per l’altra banda del fil, sabent què era ella, li feia crear una addicció a les trucades, cada dia en volia més, cada dia volia més excuses, més mentides, més enganys, més Iria.

A la mateixa nit el telèfon va sonar, aquesta vegada però no era l’Iria, era l’Ivet , va respondre a no a totes les seves preguntes i va penjar conscient de que no en volia tornar a saber res més d’ella. Va somriure i es va tornar a mirar el telèfon, pendent de si tornava a sonar, agafar-lo amb cura per tornar a sentir un altre cop la seva veu.

Realment no s’havia la quantitat de temps que portava seguint el joc a l’Iria, fent-la creure que no reconeixia la seva veu, però era genial.

Aquell dia el telèfon no va sonar i l’Iu es va repensar de si l’havia de trucar ell i dir-li tot el que pensava i sense tornades de pilota i sense enganys.Ho faria l’endemà.

Quan l’Iu va despenjar el telèfon en forma de hamburgesa, va teclejar els números del telèfon de l’Iria, esperava que amb ansia el seu:

-Si?

I dir-li tota la veritat: que volia estar amb ella, que bevia cada nit quan la trobava a faltar perquè no hi veia cap més solució, que quedava amb una noia per sexe fàcil per aconseguir oblidar-la, que feia veure que no sabia qui trucava cada dia, que..

-Hola buenos días, perdone las molestias para, pero se ha producido un pequeño percance en las líneas telefónicas en su urbanización. Solo llamaba para infamarle que su línea será dado de baja los properos dos días para ejecutar mejoras telefónicas. Cobrara una indemnización más adelante, gracias por su atención y otra vez, perdone las molestias. – i va penjar amb un cop sec.

dissabte, 15 de març de 2008

La paradoxa de l'amor


Va enredar les cames nues entre els llençols de seda que restaven al capdavall del llit, va somiquejar una bona estona i va palpar amb la mà freda el seu costat esquerra estant ella bocaterrosa. Aquest cop sabia que durant la nit havia estat ocupat, encara hi podia notar passant la mà els plecs del llençol que havien quedat arrugats en restar-hi tota una nit un cos.

Ja havia marxat, no l’havia escoltat vestir-se, tampoc acomiadar-se amb un petó als llavis amb baf de cansament, ni de marxar de puntetes per no despertar-la.

Ell ja no hi era, allà. El munt de vegades que havia desitjat despertar-se i trobar-se’l adormit encara, amb el coixí ple de pestanyes i l’esquena descoberta.

Va grunyir com aquell qui mira l’hora en un rellotge matiner. Va buscar a les palpentes el mòbil, desitjava trobar-s’hi un missatge de veu, alguna trucada perduda o quelcom senyal que la fes mantenir durant tot el dia amb un somriure entre els llavis.

Els veïns de dalt taral·lejaven cançons prop de la finestra que donava al pati interior, la roba s’anava secant i les flors morien cremades. L’estiu arribava i en ell les vacances.

Va aixecar-se i es va vestir a mida que anava avançant, va fer-se una cua amb una goma daurada i va dirigir-se cap al rebost on agafaria una magdalena.

A cada passa s’adonava que estava més baldada i que la nit anterior li regalava un cruiximent d’ossos. Va obrir la boca per emportar-se d’una queixalada un tros de magdalena però li va venir un badall. En el fons necessitava dormir més i recuperar les hores de son que acumulava de tota la setmana.

Va arrossegar la cadira de fusta que guardava plena de pols a l’habitació de convidats i la va desplegar al mig del passadís, allà on el sol hi tocava. S’hi va assentar i va deixar caure el cap sense reposador que l’hi aguantés, i amb la mirada que apuntava directe al sostre notava com la magdalena li relliscava de la mà i queia al terra amb un cop sec. Si li haguessin preguntat què pensava, hagués contestat que no ho sabia. Bé, en el fons sí.

Els ulls començaven a decaure i sentia la son al seu costat, abraçant-la acollidorament, tan tendrament que la feia perdre el control dels cinc sentits, entrant en un coma de son profund.

Tenia els braços despreocupats i queien cadira avall. Dormia asseguda en aquella cadira de fusta fosca, vella, potser més que ella. No es movia, només una petita melodia en forma de respiració silenciosa conjuntava amb les cançons que encara taral·lejaven els veïns. La mà que instants abans havia aguantat una magdalena restava oberta, no tenia anells, mai els havia suportat.

En aquell precís moment dos ocells volaven plegats i reposaven a la copa d’una olivera jove. Cinc carrers més amunt un nen descobria per primer cop el sabor de maduixa d’un gelat de bola, el seu primer gelat d’aquell estiu.

Ella encara dormia, i somiava. De fet, sempre havia somiat, sobretot en el futur, però quasi mai recordava els somnis. Però aquell dia es despertaria i seria capaç de reviure cada segon d’aquell somni on es veia sense ell, sense esperes eternes a la seva arribada, sense el desig constant de despertar-se entre la seva esquena, sense pors, sense la mancança d’un petó. Es veia amb llibertat, duent un somriure, i el millor, és veia feliç. Llavors ho va entendre tot, ho va veure clar: el problema no era ella, era ell.

Va agafar aire i recollint la magdalena que havia recorregut alguns metres va sortir al carrer. Va veure com dos ocells cantaven junts, sobre una olivera, entonaven notes alegres i piulaven amb força. Va veure un nen feliç, sa i alegre amb un simple gelat de bola rosa entre les mans. Una sensació de ganes de viure es va expandir per tots els recons dels seu cos, es va veure capacitada per sé qui era.

Va entrar a casa amb agilitat, saltant els graons de dos en dos. Es va dutxar, va sopar i va estirar-se al llit. Inspirant aire lentament va somriure amb els ulls closos. No va ser un somriure qualsevol, ni molt menys, venia de dins.

L’endemà al matí va enredar les cames nues entre els llençols de seda que restaven al capdavall del llit, va somiquejar una bona estona i va tocar amb la mà freda el seu costat esquerra estant ella bocaterrosa. De seguida va notar que aquell matí seria diferent, ho va saber al descobrir tot de pestanyes enganxades al coixí i al palpar una esquena robusta i descoberta.

Va llevar-se sense despertar-lo i un calfred va recorre el seu cos al posar el peu contra el fred del terra. De puntetes va fer les primeres passes i va anar a buscar una magdalena o quelcom que la fes mantenir durant tot el dia amb un somriure entre els llavis.



Anna i David

divendres, 11 de gener de 2008

Veig, penso i sento.



[I.]


Entrava a casa a les 8 del vespre amb la mateixa parsimònia que arrossegava des de que vivia en aquell cau.

Ja era fosc i les faroles feien hores que cremaven. Les recordava amb la lluminària molt pura, blanca, i avui en dia s’havien tornat més tènues i grogues. El pas dels anys es deixava caure per els seus carrers.

Quan va haver pujat els cinc esglaons per arribar al seu entresol, no s’imaginava pas que si hagués tardat 2 minuts més a baixar del vehicle hagués trobat a un personatge de cabell ros i engominat, ulls de color indeterminat (quin fàstic d’ulleres de sol!) i d’un somriure vergonyós; el qual es trobaria dos dies més tard a la parada del bus.

Efectivament dos dies més tard mentre esperava que l’autobús passés per la seva parada, el noi de gomina enganxifosa al cap es va assentar al seu costat fent tremolar el banc de ferro. Lluïa unes Rayban i el llavi inferior dret estava decorat per una ferralla en forma d’aro.

Era blanc de pell, si s’hagués exposat al sol en comptes de cremar-se, s’hagués esfumat sense deixar rastre.

El va mirar, i la va mirar. Segur. Pura intuïció. Va girar el cap cap a l’altra banda. Notava els seus ulls clavats en ella. I un escalfred.

Va sentir el soroll del motor del autobús de lluny,va treure automàticament el tiquet de la butxaca petita del moneder tota arrugada, la va aplanar amb els dits i es va posar dreta just en el moment en que el transport públic obria les seves portes.

Va saludar al conductor i va validar el tiquet, es va quedar al mig del passadís dreta, esperant que el noi la seguís. No ho va fer, i es va decepcionar.

Hagués jurat per un moment que el noi li parlava per dintre. No sabia si li demanava que és quedés amb ell o si li explicava que no tenia suficients motius per pujar i canviar la seva destinació.

L’autobús va tancar les portes, el conductor va posar la primera marxa, va jugar amb l’embrage,fre i accelerador i va anar circulant, aleshores va assentar-se al primer seient lliure i no va gosar ni mirar enrere ni per la finestra.

Quan va tornar a casa, cansada, va estirar-se damunt del llit tot tancant els ulls i fins l’endemà al matí no es va despertar. El despertador no havia sonat, però el seu cos n’era un. Va llevar-se a l’hora d’esmorzar.. Quan la tassa de cafè estava mig buida, va recordar haver comprat un cupó “del niño” a una llibreria de dos carrers més amunt.

Va obrir el moneder de pana i li va caure al terra un tiquet de compra, es va ajupir per plegar-lo i va veure una gota de cafè en forma taca just al mig del pijama, més o menys ubicat en la zona dels genolls.

Deixant de tindre en compte la taca, va plegar el tiquet i va poder llegir que el total marcava 13’00 €, la tinta que indicava el nom de la botiga s’havia esborrat, i no es podia llegir res, probablement per la quantitat de temps que portava guardat dins del moneder. Va fer el gest d’arrugar-lo i el va estampar contra la paret, que aquest va rebotar caient en picat directament a la paperera.

I va buscar el cupó. S’amagava entre una targeta de visita d’un oculista i entre una 6/49 que mai havia arribat a mirar i que a hores d’ara ja devia estar caducada.

El número que havia comprat era el 17.022. Acabat amb el seu número preferit.

A la llibreria on l’havia comprat havia llegit a la Regió7 que es feia pública una notícia que anunciava que un vident de Sort havia previst el número el qual tocaria la grossa. El lloc d’ubicació del número resultava ser a Igualada, i concretament a la llibreria Paper Maché. A hores d’ara s’havien acabat totes les tires de cupons, i ella tenia l’últim.

En la notícia hi havia com a complementació la foto del vident: un noi alt, prim i ros, amb gomina, ulleres de sol i de pell com la llet i un pírcing que era pronunciat quan somreia. Però ella la foto se l’havia passada per alt amb la rapidesa que feia passar de pàgina tots els diaris periòdics, setmanals i mensuals.

Encara que era negada en temes de sort, va decidir creure una mica en la fe del vident.

I sense adonar-se’n el dia de l’oportunitat de la seva vida per fer-se milionària va passar. Érem a l’endemà. No havia guanyat ni peles de patata,;si hagués sigut el contrari el seu veïnat li hagués fet saber entre cridòries,cava i cartells amb lletres escrites amb rotuladors negres: Ha tocat aquí!

Es va posar a riure al imaginar-s’ho.

I més quan va dir-se : I si el vident va preveure el número d’anys que tardaria en arribar el gordo a Igualada?

17.022 anys.