dijous, 20 de desembre de 2007

A l'Hispano Igualadina li sobren pisos

HISPANO'S RELATS

Avui dijous 20 de Desembre he pogut pujar a una Hispano (sí! Ahir per la ràdio vaig escoltar que deixaven ( per fi, encara que només hagi estat 2 dies) de fer vaga i que a partir d’avui els horaris tornarien a ser els habituals.

Avui he pujat en una de dos pisos, m’ha fet gràcia, normalment les Hispanos solen ser d’un sol pis i aquestes es poden dividir en dos grups: les Hispanos normals i les Hispanos cuc (o així les anomeno jo, ja que són les quilomètriques, i al mig tenen uns plecs que fan que és pugi moure millor i hi poden cabre més Igualadins), dintre d’aquestes Hispanos trobem dos subgrups: les Hispanos que a les 6 del matí( hivern) el conductor encara no ha engegat la calefacció,i has d’anar amb la bufanda i l’anorac posat, que et podràs treure passat el Bruc ( el conductor no portava mai el postick: Engegar la calefacció abans que pugi la gent; i et passes tot el trajecte tremolant i remugant com mai has remugat del conductor (radio teletassiii), la calefacció (si són tan llestos els japonesos, que inventin calefaccions automàtiques, sisplau!), la gent que emet aquells sorolls que per molt insignificants que semblin molesten, les típiques paves amb un quilo de base de maquille, gloss als llavis i un munt de monòlegs a explicar a la seva amiga (també amb un quilo de maquillatge, i gloss als llavis de olor a maduixa), la gent que escolta música en format Repeat ( yo te quiero con limón y sal, yo te quiero tal y como estás, no hace falta canviarte nada, yo te quiero con limón y sal, yo te quiero tal y como estás, no hace falta canviarte nada; yo te quiero con limón y sal, yo te quiero tal y como estás, no hace falta canviarte nada,...); també trobem les Hispanos que fa fred (fa fred a seques), encara que la calefacció estigui encesa, PERÒ quan arribes a la teva destinació t’adones (desgraciadament) que l’aire condicionat de la persona que s’ha assentat avui al teu costat ( típica persona antipàtica que mai saluda) el tenia obert.

Deixant de banda els grups i subgrups de classes d’Hispano, he pujat i sense pensar-m’ho m’he encaminat a validar el tiquet del meu viatge i anar-me a la zona de primer pis ( no s’ha de pujar escales) i m’he assentat allà on m’ha dictat l’orientació que tinc jo a les set del matí (una hora menys en Canàries).

He deixat el bolso al meu costat ( a veure si estic de sort i no s’hi assenta ningú) i no m’he tret l’abric (en aquest mateix moment he ampliat les classes d’Hispano que hi ha: TAMBÉ tenim les de dos pisos i amb el postick oblidat per el senyor conductor), m’he assentat d’esquena la direcció del bus, de cul al conductor i de cara a tots aquells que en un moment o altre del trajecte miraran la meva cara mentre dormo (SEGUR).

Mentre treia dos llibres (no de butxaca) la meva visió s’ha adonat que davant meu hi havia una taula amb quatre forats mitjanament fondos,he intuït (no sé si bé o malament) que servien per poder posar un vas, alguna beguda,.. I he pensat: quina paradoxa, el bus indica amb un cartell ben gran i clarivident: NO ES POT MENJAR NI BEURE EN AQUEST AUTOBÚS; com era que incitaven a que la gent begués havent-hi taules amb forats mitjanament fondos per poder-hi aguantar tot tipus de begudes? M’han entrat ganes de treure el meu suc de (Granini, envàs tetrabrick) pinya i beure-me’l amb total naturalitat, però m’he estat de deixar-lo allà on era, no fos cas que els forats mitjanament fondos servissin (en realitat) per posar fitxes , daus, figures de jocs com l’Oca, Parxís, Dominó o Escacs.

Quan totes les cabòries (Montilla’s power) se m’han esborrat de la ment, la primera fulla del llibre havia estat oberta per impuls de la meva mà, les llums s’han tancat, i he hagut de reservar la lectura per un altre moment.

He tancat els ulls i la visió que tenia davant meu s’ha esfumat. De cop una sotragada ( pas elevat de vianants), i com un flashback m’he preguntat que passaria si el pis de dalt caigués sobre el primer?

No m’he arribat a imaginar ni el número de morts ni de ferits, però el que si que m’he preguntat és que quan he entrat a l’Hispano perquè no m’he fet la qüestió (mentalment) de : Anna a quin pis vols anar?

Quin ha sigut l’impuls de no pensar-m’ho ni una vegada i d’anar directe als seients del primer pis (planta baixa)?

La mandra? Les escales? El fred?

Tot i així, mentre pensava que passaria si..., el segon pis podria estar patint un incident, un cargol podria estar descargolant-se , això comportaria recaure el pes a un altre cargol, aquest amb el pas dels dies aniria aguantant doble pes( el seu i el del cargol ja descargolat completament) i acabaria també descargolant-se,tot seguit, la peça que aguantava els dos cargols no s’aguantaria i cauria.(faria un efecte dominó i el terra acabaria desplomant-se cap avall). El que podria estar passant també és que l’autobús si anés ( sense pèls a la llengua) follat xocaria contra una senyal de tràfic, aquesta trencaria el vidre de la part superior del l’autobús formant una trencadissa de vidres, els quals la persona que viatgés en aquell sector es tombaria i cauria per el seu propi pes i impuls al passadís, els altres passatgers amb perill de vida farien la mateixa acció i formarien un batibull, alhora un cercle al mig d’un passadís, amb la desgràcia que totes les persones sumessin un total de 1289 quilos, i que desgraciadament el terra no estigués preparat per tant pes en un mateix epicentre que acabaria esquerdant-se i trencant-se tot el terra amb totes els passatgers i asseients del segon pis influïts, fent-los caure com la llei de la gravetat indica, al primer pis (no pot caure més a baix).

I que jo, per culpa del meu immadur impuls i de no qüestionar-me :Anna estàs segura que vols anar al primer pis en comptes del segon?, en aquell mateix moment podria haver estat una de les víctimes, o ferides (supervivents) d’un tràgic accident el qual encara no se saben el nombre de ferits ni de víctimes.

El conductor està atrapat sota les ruïnes del segon pis, i el autobús ha quedat destrossat, ja que al desplomar-se el segon pis el conductor ha quedat atrapat sota d’aquest i ha perdut el control del volant fent que provoqués varis accidents a l’autovia direcció Barcelona. De moment encara no es sap el motiu del desprendiment del pis superior- s’imaginava com explicava amb una veu seria i tràgica una locutora de ràdio de Icat Fm.

De cop, una sotregada.

De cop, va obrir els ulls.

De cop, s’havia adonat que s’havia quedat adormida.

De cop es trobava l’endemà a l’estació de busos.Avui també tocava l’Igualadina de dos pisos, i sabent perquè, aquest cop va validar el tiquet i va pujar les escales direcció al segon pis.

diumenge, 16 de desembre de 2007

Desenllaç II


Com si d’una pel·lícula d’aquelles en blanc i negre que fan tots els dissabtes per la tarda a tv3 (em refereixo a aquelles tan aburrides) és tractés, la Júlia es lleva com cada matí, fa el seu ritual de cada dia,sense saltar-se res del seu horari pre-matinal ( com li sol dir ella) : para l’alarma del mòbil que sona amb una melodia odiosa que mai sap com canviar i que mai recorda d ‘intentar-ho fer; obre el llum que es troba al costat dret del seu tamboret , que ja fa precisament 5 mesos que fa la funció de tauleta de nit[ se sent orgullosa, el va comprar al Carrefur per només cinc euros!], fa una de les seves mueques de : oh que bé he dormit,avui.;s’aixeca del llit tot mirant al terra i comprovant que es lleva sempre amb el peu dret, ( quan per descuit seu es lleva amb el peu esquerra, instintivament creu que el dia li anirà d’allò més dissort); i es treu d’una revolada aquell pijama gris ensopit de fa 3 anys que la seva mare li va regalar per reis, es pentina amb les mans, menja les quatre galetes que es troba al rebost i marxa a corre-cuita per agafar el metro.

Com cada dia, la seva companya d’Uni mai l’espera o mai arriba a temps,i decideix ja no esperar-la, puja el metro i s’assenta just al costat d’un home de mirada perduda i d’indiferència,barbut i amb un somriure d’aquells com sap fer la Mona Lisa, que des de que ha entrat no la ha parat de mirar.

Mentre l’home segueix observant-la ,ella obra el llibre : Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, s’endinsa en la lectura de la història de : El desenllaç, per cinquena vegada ( li encanta) i s’oblida de tot allò que en aquell moment és mou al seu entorn.

De cop i amb una estrebada de mà, fa que el llibre li caigui al terra i perdi el punt de la lectura, s’ajup per recollir-lo i quan alça la mirada es troba amb el somriure d’orella a orella d’aquella companya d’Uni que mai apareix quan ha d’aparèixer. Esbufega i pensa que és capulla (sense motius,evidentment); es fa la falsa i li dedica un dels seus somriures de bon dia.

Després de passar tot un matí capficada amb els exercicis de llatí volia deslliurar-se dels nominatius, dels ablatius, dels qui quae quae, i dels rosa rosae.

Tornava a casa de la mateixa manera que hi havia marxat al matí, el metro pujava d’esgaló i ocupava un lloc primordial en la seva vida, sense ell no hi havia estona de Pàmies.

Sense adonar-se’n la seva vida anava desmoronant-se al pas del dia a dia. La seva casa s’havia convertit només en un lloc de pas, la casa d’hormitori, una bona part (o quasi)el dia se l’ha passava al metro, a la Uni, o ve asseguda a un banc prop de la parada de l’Hispano de Maria Cristina o ve dins dels llibres del Pàmies .

La seva família era la més estúpida que es podia trobar, arrogant era l’adjectiu que li quedava perfecte, batien el record de persones insolents dins d’un mateix pis.

No volia formar part d’aquest record guinees ni que l’associessin amb ells, ella era tot el contrari. Gràcies a ells va aprendre erròniament que els crits serveixen per imposar, i que els insults formaven part d’un maltractament psicològic.

Poc després la seva professora de Pscicologia citava a classe: Qui fa servir els crits per imposar s’està guanyant la ignorància i la no autoritat.

Així que sovint per les nits se les passava plorant d’amagat dins de la manta , i cada dia decidia que l’endemà seria l’hora del desenllaç.

Així que com l’escriptor narrava a la història, deixaria la finestra oberta per si la mort algun dia la volgués vindre a buscar involuntàriament mentre ella somiava.

Resava que fos quan més aviat possible, però quan aquell endemà la Júlia es llevava tot parant aquella alarma del mòbil que sonava amb una melodia odiosa que mai sabia com canviar i que mai recordava d ‘intentar-ho fer; obria el llum que es trobava al costat dret del seu tamboret , que ja feia precisament 5 mesos i un dia que feia la funció de tauleta de nit[ se sentia encara orgullosa, el va comprar al Carrefur per només cinc euros!], feia una de les seves mueques de : oh que bé he dormit,avui.;s’aixecava del llit tot mirant al terra i comprovava com sempre que es llevava sempre amb el peu dret, i es treia d’una revolada aquell pijama gris ensopit i humit de feia 3 anys que la seva mare li va regalar per reis, es pentinava amb les mans, menjava les quatre galetes que es troba al rebost i marxava a corre-cuita per agafar el metro, pensava amb anhel que potser avui si que la seva companya d’uni l’esperaria puntual al metro. Potser era això el que la feia seguir endavant.

dilluns, 26 de novembre de 2007

Converse

Va deixar caure el seu cos com un objecte mort damunt del llit. Recordava haver entrat a l’habitació i haver topat amb les Converse, i tan sols el fet de veure-les la seva ment va recordar desesperada la primera vegada que se les havia ficat, seguidament, una imatge: ell.
Recordava no vagament haver pujat al bus 75 de Barcelona, amb la mandra com a motxilla,lleganyes verdes semblants a mocs i un gust d’apatia entre els llavis.La saliva però, feia gust a maduixa.I negre.
L’Abatiment de la noia va guanyar a la ment desesperada fent-la callar de pensaments.
L’endemà però aquesta perduraria, la senyora ressaca guanyaria punts i la vindria a visitar com tots els diumenges (rutina) amb mala cara, desganada i perfumant la casa de mal humor, i no de coco.
Quan es va despertar el rellotge de paret assenyalava agressivament l’agulla gran a les 12 i la petita a les 3. D’una sotragada es va llevar,i automàticament va mirar al terra buscant-les,a veure si encara desistien allà on s’hi havia ensopegat. Es va cagar amb la llei de Murphy, no hi eren.
No podia recordar. Va decidir sortosament llegir i endinsar-se amb L’Ombra del vent i el seu cementiri de llibres oblidats. Va pensar que això dels cementiris no estava del tot tan malament .
A ella però, la paraula cementiri li feia venir nàusees,pel simple fet que totes les persones que hi viuen ho fan eternament sent devorades per cucs que necessiten sobreviure.
No li agradava oblidar i no recordar. On eren les Converse? On s’havien quedat els seus pensaments?On havia guanyat la partida de dominó el Cansament, la nit anterior?

Va deixar d’estar L’ombra en pau, i va mirar-se al mirall.

A l’altra cara hi havia algú de cabells rossos, llavis tallats, bosses als ulls,rimel escampat i un munt de ràbia que ballava la dansa del ventre en la seva ment. Es va girar per no veure’s més.
Va encetar la crema de cacauet i la va escampar per la llesca de pa torrat, tot seguit un nestea baixava per el seu intestí. Feia tard a la cita de Miralles. Tots els diumenges hi anava,amb una depressió de cavall ,es posava l’mp3 a l’orella amb el volum de 30 i anava plorant.
No sabia si per el cementiri, si per el bus 75, per les Converse, per l’altra cara del mirall o per ell.

El cap i a la fi, tot era el mateix.

dimarts, 13 de novembre de 2007

Ningú és perfecte.


Es va girar enrere per cinquena vegada. Es mirava el camí sorrenc i dificultós com si aquest li hagués de respondre tots els dubtes que es plantejava.

Emprendre aquell camí resultava gratificant,era com si estigués fent de nou un dels seus canvis d’aires. Assaboria cada pas com si fos aquell caramel de llimona que comprava a la botiga del costat d’allà on vivia que tan li agradava. Àcid però estimulant.

Li agradava jugar amb les pedres curioses que es trobava pel camí, massa llarg i massa poc lluny, pensava. Com els dies d’estiu, estirat sol a l’herba fronda i fresca amb un sol que li somreia i li ballava damunt el cap, i mirava al cel amb els ulls mig aclucats pensant que els llocs més tendres, subtils i bonics només els veu aquell qui no busca.

Ell feia temps que no buscava, és limitava a caminar, respirar una glopada d’aire fresc per ingerir en aquell instant tot el paisatge i sensacions que percebia a través dels seu cinc sentits.

Qui deia cinc, deia precipitadament sis. A ell jugar amb les paraules era com si experimentés un doble orgasme. Sempre s’havia dit a ell mateix que tenia aquest do. El de sorprendre o estafar a la gent amb paraules que tenien missatges subliminals o rerefons perversos. Es creia que no existien les musses però que si existia ell. És clar només per sorprendre a la humanitat amb els seus trucs de seducció mitjançant la bruixeria, tot i que això de la bruixeria ell mai ho havia fet públic.

Deixant de banda el seu egocentrisme i el seu “jo” ( ningú és perfecte), ell es creia poma, aquella que si mossegaves no t’enganxava, gens ni mica.

Desafortunat al joc i desafortunat al amor.

diumenge, 4 de novembre de 2007

All these things..

Estirat damunt el llit, revisava documents del portàtil. Després de tancar-lo,quan la son ocupava ja lloc a les seves pestanyes,es va empassar saliva i va deixar que els seus llavis prenguessin la iniciativa d’aquell bonanitambpetóincluit,

Es va treure’s les ulleres com aquell qui vol no semblar interessant , ho feia involuntàriament.

Es mirava primer l’hamatite, després l’objecte que la lluia,ara l’hamatite, ara ella,… Típic tarannà que feia temps que intentava inculcar-se ell mateix: observar tot allò que veia, empassar-sho retenint imatges, seleccionant les apassiguadament i assaborint-les a gust de xiclet de menta.

No sabia com però de forma indirecta xuclava (a l’objecte que lluia l’hamatite) la seva part negativa contaminant-la de positivisme amb nous pelades pel mig.

Necessitava contaminar-se més sovint del atontament d’aquella nit-dia o diga-licomvulguis ,pensava quan tancava la porta sigilosament, topant, amb un comany de pis que dormia al sofà amb la tele com a banda sonora del seus somnis,i emportant-se entre la seva saliva gens de gust a moc.

Seguia ell però ensobra’t fins a la punta de la seva cicatriu invisible,mentre que la seva ment automàticament taralejava :Save the population, i veia en forma de diapositives imatges com : una moneda de cinquanta cèntims, metro, bitllet, redhot i satisfacció.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Inevitable relació


Deixava endur-me per la brisa suau que entrava des de aquella finestra rovellada i plena d’aranyes, mentre ell parlava sobre l’existència dels àngels.

Van portar el tallat descafeïnat de màquina i el seu cafè carregat de llet amb una bosseta de sacarina al costat.

L’observava. Era curiós.

Remenava el cafè després d’haver abocat tot la sacarina, amb una cullera menuda que semblava que es tenia que trencar per la meitat.

Remenava amb tanta delicadesa, i fent donar voltes a la cullereta en direcció dretana com ho fan unes agulles d’un rellotge mandroses i arrossegant-se lentament..

Feia veure que l’escoltava.

M’agradava observar-lo i veure com s’acostava la tassa de cafè a aquells diminuts llavis que semblaven porcellana .Aquells llavis tan rojos i delicats, que t’agradaria donar tan sols un petó per notar si tenen gust a cirera o no.

Va deixar de parlar i els seus ulls es van dirigir als meus.

Els seus eren inevitablement preciosos. Els meus no deixaven de mirar-lo.

Em va dedicar una mirada, d’aquelles que maten i em va recórrer un escalfred per tot el cos.

En aquell moment vaig comprendre que el passat podria tornar a néixer, sempre i quan els dos volguessin~