Va deixar caure el seu cos com un objecte mort damunt del llit. Recordava haver entrat a l’habitació i haver topat amb les Converse, i tan sols el fet de veure-les la seva ment va recordar desesperada la primera vegada que se les havia ficat, seguidament, una imatge: ell.Recordava no vagament haver pujat al bus 75 de Barcelona, amb la mandra com a motxilla,lleganyes verdes semblants a mocs i un gust d’apatia entre els llavis.La saliva però, feia gust a maduixa.I negre.
L’Abatiment de la noia va guanyar a la ment desesperada fent-la callar de pensaments.
L’endemà però aquesta perduraria, la senyora ressaca guanyaria punts i la vindria a visitar com tots els diumenges (rutina) amb mala cara, desganada i perfumant la casa de mal humor, i no de coco.
Quan es va despertar el rellotge de paret assenyalava agressivament l’agulla gran a les 12 i la petita a les 3. D’una sotragada es va llevar,i automàticament va mirar al terra buscant-les,a veure si encara desistien allà on s’hi havia ensopegat. Es va cagar amb la llei de Murphy, no hi eren.
No podia recordar. Va decidir sortosament llegir i endinsar-se amb L’Ombra del vent i el seu cementiri de llibres oblidats. Va pensar que això dels cementiris no estava del tot tan malament .
A ella però, la paraula cementiri li feia venir nàusees,pel simple fet que totes les persones que hi viuen ho fan eternament sent devorades per cucs que necessiten sobreviure.
No li agradava oblidar i no recordar. On eren les Converse? On s’havien quedat els seus pensaments?On havia guanyat la partida de dominó el Cansament, la nit anterior?
Va deixar d’estar L’ombra en pau, i va mirar-se al mirall.
A l’altra cara hi havia algú de cabells rossos, llavis tallats, bosses als ulls,rimel escampat i un munt de ràbia que ballava la dansa del ventre en la seva ment. Es va girar per no veure’s més.
Va encetar la crema de cacauet i la va escampar per la llesca de pa torrat, tot seguit un nestea baixava per el seu intestí. Feia tard a la cita de Miralles. Tots els diumenges hi anava,amb una depressió de cavall ,es posava l’mp3 a l’orella amb el volum de 30 i anava plorant.
No sabia si per el cementiri, si per el bus 75, per les Converse, per l’altra cara del mirall o per ell.
El cap i a la fi, tot era el mateix.
6 comentaris:
Tenir un Miralles és genial, com el text =)
Canya a l'ara!
fer tard és relatiu.
intentarem ser més puntuals i rutinaries en aquest sentit.
em sorprens i em fas por alhora,
les teves paraules et fan ser protagonista..
(:
Pues a mí me gusta chica, y a més tens un etsil curios. Seria algo com un simbolico-realisme. Aixo sí, plenament coincient del teu temps.
Deu ni do.
Ara només falta que llegeixis el que día tras día t'intento enviar y que llegeixis pero tú, pasas como agua de riachuelo. Mu bonitooooo!!
Anneta (o annie...) m'agrada com escrius, ja ho saps. Per això vull que m'infomris de cadatext que escriguis eeeh! vull ser el teu crític literari! xD
Bueno igualadinaaaaa mos vem per astí!!
Adjudicat, ets el meu crític literàri
Després a la premsa escrita o televisiva pots dir que vas ser tu en descobrir el talent de la teva escrptora preferida,xd
genial!
Avere la noia més tossuda del món...
Fa poc vai comentar en aquest blogger ( k no em faré), i et vai dir lo mateix que et dic sempre...
No tinc paraules per definir els teus textos, ni per definir la teva persona, sols dir que els teus escrits me han enganchat més que les obres escrites per grans artistes de la nostra terra...
Tú i jo sabem quina es aquella paraula que pot definir a la perfecció tot aixó que fas.
Salud ! ! !
P.S: Finalitzo insinuant-me. xD
putu jou, haha
insinuan-te i amb l'emoticono del tio boig amb la llengua!
com moles jononobo :)
Publica un comentari a l'entrada