dimarts, 28 d’octubre del 2008

L'incredulitat

La mare i el pare es van casar a l’any 1970 amb una espècie de cerimònia íntima, on només qui va poder assistir-hi van ser els meus propis avis. Segons m’explica la meva mare la resta d’¡invitats els va sorgir uns imprevistos tan urgents que fins data d’avui encara no han acabat d’enllestir.

Jo vaig néixer tres anys més tard, entre llençols de punta brodada i peücs fets de ganxet. Mai vaig arribar a conèixer els meus tiets ni cosins, ni oncles ni padrins. Malgrat el buit familiar vaig créixer en un entorn agradable i vaig tenir una bona infància.

La mare cada dia em portava a l’escola i el pare cada nit em llegia un conte.

De caputxetes vermelles, llops desganats, porquets paletes, Blancaneus restretes i ratolins que escombraven l’escaleta vaig passar a un altre estil menys popular:

-Pare perquè no m’expliques un conte nou?

Al cap d’uns mesos vaig quedar-ne tip, els contes eren totalment incoherents,massa inversemblants i cursis,vaig optar per sopar sense entrebancs i anar al llit ràpid, molt abans que arribés el pare de la feina amb l’esperança de que quan ho fes jo ja estigués ben adormit.

Va ser llavors quan a les nits abans de dormir me les passava en blanc, pensant. Certament hi havia una cosa que em ballava al cap i que mai havia gosat a preguntar, potser perquè no me’n havia adonat fins llavors.

Una nit en que la mare em va fer el petó al front i em va desitjar bona nit, vaig treure la mà de sota el llençol i vaig fer-li la senyal de que s’assentés,donant copets amb la mà al llit.

Quan li vaig preguntar perquè no tenia família apart d’ells i els avis va emmudir de cop i es va tornar tan pàl·lida com una fulla de paper.

Va sospirar i em va explicar que feia molts anys eren una família molt unida, tan que s’ho explicaven tot, fins i tot les coses més íntimes (coses que potser no caldria haver explicat). Una d’elles va ser que la casa que es van comprar abans de casar-se ( el pare i la mare) hi havia unes golfes enormes. Les golfes no era el problema, sinó que el problema estava en què hi passava en elles: hi vivia un gnom.

Quan els familiars van sentir aquells disbarats l’única cosa que van saber fer va ser riure i no creure-s’ho.

La mare neguitosa i el pare suant van invitar-los a que ho veguessin en pròpia persona. Tan com tiets, cosins,oncles i padrins (començant per el més petit fins al més gran) van pujar les escales de cargol que els conduïa a les famoses golfes. L’única condició que van demanar els pares va ser que no fessin soroll per no alarmar el resident. Quan la clau va arribar al punt màxim, la porta s’obrí amb un grinyol ensordidor i l’habitació va quedar en primer pla.

Era una habitació gran, fosca i sense mobles. Els familiars van callar de cop i amb la certesa en que havien pujat les escales les van baixar.

La mare i el pare no se’n s’havien avenir,no quedava rastre del gnom Faust. Els familiars van prendre-s’ho com una broma i després del dinar familiar van marxar tips i amb un tema de conversa entre boques. El pares van aprofitar per tornar a pujar a les golfes i comprovar de nou si realment el gnom no hi era o s’havia amagat. Quan la porta tornà a grinyolar el gnom va aparèixer per l’escletxa i els va aclucar l’ullet.

La broma durà anys, cada dinar familiar els feien pujar a les golfes per demostral-s’hi una vegada més que era del tot cert que el gnom vivia allà. De tants anys que van passar ni un va aparèixer el gnom; fins que es van cansar. Van perdre totalment la credibilitat i als dinars familiars ja no s’hi apuntava ningú. A partir d’aquí tothom els va fer el buit i els van esborrar de la seva vida.

Jo perplex per tot el què m’havia explicat la mare la primera cosa que se’m va acudir va ser creure-la.

L’endemà encuriosit com qualsevol nen de la meva edat vaig aventurar-me a preguntar a la mare si m’hi podia portar.

El primer cop no hi va haver sort, ni el segon, ni el desè. La mare no es rendia i jo tampoc.

A la setantena vegada que pujava aquelles escales ho feia amb la mateixa passivitat que la quinzena vegada: ficava la plau al pany, obria la porta, veia la sala buida i tornava a tancar. Baixant les escales em preguntava quans cops més havia de pujar a les golfes per acabar-me de creure que els meus antics familiars tenien raó.

Amb el temps el pare i la mare van anar desesperant i jo vaig viure en pròpia carn la meva incredulitat envers als meus pares. Vaig quedar-ne tan marcat que quan em deien que anaven a comprar,que anaven al teatre o marxaven de vacances, jo me’ls mirava amb cara d’escepticisme, no em creia res del què em deien.

Els anys van passar en aquella casa i jo em vaig fer gran, tan que vaig decidir independitzar-me, i vaig perdre tot el contacte que em quedava amb els meus pares. Encara que no ho semblés, em va afectar.

Una nit com qualsevol altra, em van despertar amb una trucada. Vaig respondre sense alè i em van informar que els meus pares (a l’edat de 50 anys) havien tingut un accident amb cotxe i que el seu trajecte de vida havia acabat allà, a la carretera.

L’endemà es va celebrar el seu trist enterrament. El primer que va entrar a l’església vaig ser jo, i sobtadament vaig percebre que els següents que entraven eren els familiars que havien recaigut sempre en l’anonimat. L’església va acabar d’omplir-se.

Just quan el capellà inicià la missa es van obrir les portes i l’últim ha entrar va ser un gnom.