dijous, 15 de maig de 2008

La vida bipolar


No va ser fins al cap de disset dies que la seva absència es va fer present. El veia a tot arreu, i sinó l’imaginava, el podia sentir respirar assegut al sofà, el seu, gastat per la tossuderia, que encara conservava la seva olor. Després va ser la casa, nous racons van aparèixer i les parets s’eixamplaven al meu pas, habitacions petites que ara eren grans i habitacions grans que ara eren deserts sense oasis. El llit també va créixer, però els llençols es van quedar quiets, ja ningú em destapava o em bufava l’orella abans d’anar a dormir. Els llavis buscaven petons de primera vegada entre els coixins, on feia res descansaven les seves pestanyes. Amb ell també havia marxat l’olor a cafè de primera hora del matí, la persiana apujada, el barnús als peus freds del llit, i la delicadesa en que tancava la porta per no despertar-me. On eren els pèls de la dutxa, amagats dissimuladament per tornar-me a veure enfadada, sabent que en pocs minuts amb un simple somriure ho esvairia tot. On restaven les seves ambicions, l’afany per superar-se i la ganduleria per fer-se l’esmorzar els diumenges. Ja no quedaven supersticions bones, la por a les set, o tretze, peces trencades d’un mirall, la mania de mossegar-se les ungles i descuidar-se el paraigües marró els vespres de pluja. Al cap de divuit dies va ser la música, la cançó set del disc nou, comprat després d’un concert que encara guardo les entrades en el primer calaix. Aquelles copes de vi mig buides que em feien recordar tantes nits. Les tardes a la terrassa, ell fumant i jo llegint, mirant-lo a cua d’ull per sobre la revista, compartint a tot hora un gelat de llimona sempre obert.

Al dinovè dia em va faltar que m’estrenyés la mà, m’omplís de paraules a través dels seus ulls plens de futur. I ara tot és passat.

L’accident també va matar el t-e-m-p-s. Els minuts eren hores,i els dies caducaven, com les fulles, les d’una tardor de 365 dies. La més llarga.

Una foto seva va fer-me recordar que no tornarien les pel·lícules per acabar, ni les presses per sortir a la feina. Promeses que van quedar curtes. Tampoc sentiria des del llindar de la porta les seves passes pujant les escales amb un tarannà tan habitual, suplicant-me en silenci una abraçada.

Durant aquest temps no vaig deixar d’enyorar la macedònia, després les cartes al seu nom van fer-lo present,les trucades preguntant per ell, el xampú, la roba, el televisor, la manta, les ulleres, la pizza, els missatges de veu, les nits, la ploma, la por, l’abril, l’àlbum, el rellotge, la sorra, el fum, el cel, el quadre, els vídeos, les estrelles, el diari, els avantatges, els llibres, la col·lecció, les fotos, les claus, l’ascensor, l’espelma cremada, la jaqueta, el sucre, el cendrer, la roba estesa, les braves, la planta, la tovallola, el pastís cremat, i...el cotxe. Sense ell, tot era ell.

I ara, després de sis mesos el meu cos em recorda a ell. No ha estat fàcil, però sé que tornarà en forma de nen. I sé que serà ell qui em parlarà per dins, i el nostre fill per fora. Amb l’esperança que quan creixi sigui ell qui amagui els pèls a la dutxa, qui tanqui la porta amb silenci per no despertar-me. A la nevera hi ha un gelat de llimona sempre obert.

David i Anna.