dimarts, 26 d’agost de 2008

Novembrestiu


Quan les primeres gotes de pluja van caure en aquella tarda d’estiu, una mosca s’aturava al llindar d’una finestra per imaginar com seria la seva vida si fos un humà, un gos pensava per primera vegada i dos persones al atzar es topaven casualment per començar una nova vida junts.

Al mateix temps jo no deixava de teclejar furiosament en aquella màquina que vaig trobar fa anys enterrada i plena de pols al final del armari, allà on s’acumulen les coses que mai has fet servir i les has canviat per unes altres de més rentables i innovadores.

Sentia les gotes repicar sense fúria ni ressentiment, només queien i lliscaven per les infinitats de cares de persones que en aquell mateix moment alçaven els ulls

al cel, tenyit, com mai s’havia vist en aquella ciutat, de colors púrpures, i com mai podria haver descrit.

Vaig arrencar el full on feia mitja hora havia començat a escriure les meves primeres línies, i el vaig arrugar fins a quedar-se en una bola de paper on només s’hi podria veure la silueta de lletres il·legibles, d’una màquina antiga i d’una ment poc inspirada.

Pocs minuts més tard vaig endur-me les mans al cap quan vaig veure la roba estesa al terrat, mullant-se.

Vaig encendre la ràdio, i quan feia estona que sonava don't wake me I plan on sleeping in , vaig decidir sortir fora el carrer sense paraigües ni sense gaires expectatives.Al girar la cantonada del carrer, la primera cosa que vaig fer va ser fixar-me en l’aparador d’una botiga ,que atansant-hi i mirant amb un cop d’ull l’interior ,semblava acollidora i poc banal. No vaig gosar-hi entrar sinó que vaig seguir la meva ruta de cada dijous i vaig alegrar-me de no haver-me aturat com feia sempre, en l’estanc de la cantonada de dos carrers més avall, per comprar Smint de llimona que molt de tant en tant tenint sort m’atenia el noi de les ulleres carbasses, somriure trencat i mans de seda. I quan ho pensava mirava de seguir endavant sense cap excusa que em fes recular.

Arribada a la meva destinació parava el mòbil i em perdia per aquelles portes de vidre opac, aguantant-les per no haver de fer lleig a la persona que hi seguia darrere meu.

Vaig entrar taral·lejant i la bibliotecària va mussitar un shhhttt que si no hagués estat també perquè el seu dit apuntava cap a un cartell on hi posava: ES ROGA SILENCI, no m’hagués adonat que potser molestava .

Pujant les escales i obrint la porta de la segona planta vaig topar-me amb un imprevist: un munt d’adolescents amb ganes de poc estudiar i molt xerrar abusaven agosaradament de la meva taula i de la meva cadira on jo feia anys m’hi asseia per llegir la lectura recomanada del Club de lectors. No em va faltar temps per cridar-los-hi l’atenció i que marxessin per on havien vingut, però l’esforç va resultar envà. Sense remordiments vaig baixar a la primera planta per assegurar-me de que allà segur que hi havia lloc.

En vaig trobar un, just davant d’un home alt i robust que per sobre les ulleres de pasta mirava a tot ésser que es mogués i que per sota llegia un llibre de Quim Monzó. No em vaig molestar a saludar-lo.

Vaig treure els llibres que carregava en una motxilla amb la intenció d’acabar-ne un, però em vaig decantar per fer el tafaner entre una pila de llibres que s’amuntegaven sobre uns prestatges que ningú gosava tocar; vaig agafar el primer que em va semblar que podria ser interessant només guiant-me per el títol : L’edat de la tragèdia.

Quan vaig seure l’home del davant va repetir els mateixos gestos que la primera vegada de quan m’hi havia assegut, però aquest cop la seva expressió de la cara era totalment diferent, somreia afablement i sospirava cansat, esperant alguna resposta per part meva a les seves preguntes mentals. Retornà la vista a les pàgines del llibre seguidament. No sé perquè però aquell home em feia l’efecte que li acabaven de trencar el cor faria només qüestió de tres setmanes, i per culpa de la seva dona ,amb qui havia abocat tota la seva devoció i dedicació en fer-la feliç malgrat la seva malaltia. La dona però després de dos anys i mig de veure’s a l’hospital amb un pacient de les mateixes característiques que ella, s’havia enamorat bojament i volia emprendre una nova vida amb ell, a un poble de la Cerdanya. Li va comunicar al seu marit per telèfon, només objectant que no tornaria més, que ho deixava tot per un altre home i que gràcies per la paciència que havia tingut tots aquells anys.

-I així és com m’ho paga? Em devia voler dir amb totes aquelles mirades que em feia quan arribava a un punt i apart de la seva lectura.

Durant molta estona vaig fer veure que llegia L’edat de la tragèdia, però l’únic que feia era fer un esborrany de la vida del home cortrencat.

Em vaig imaginar que la seva casa devia estar semblant al que seria un galliner,i que la decoració de la casa eren els calçotets bruts de cada dia llençats al terra, esperant que un dia recobressin vida i anessin sols a la rentadora, cerveses buides per a totes les tauletes i capses amb restes de pizza, que calculant malament, no trigarien a criar mosquits, mosques i corbs.

A la mà esquerra de l’home criacorbs vaig poder veure encara l’aliança de casats que segurament no s’havia volgut treure per no alarmar la veïna del tercer primera, que sempre havia esperat la més petita senyal per poder tirar-li la canya. I amb certesa sabia que amb la bona vista que tenia la senyora Paloma, no dubtaria ni dos segons en pujar a casa seva per preguntar-li com estava.Vaig mirar el rellotge del canell i marcaven les 8 en punt, vaig suposar que faltava només mitja hora perquè posessin cançons de la Pastora Soler.

L’home em va mirar, i li vaig contestar:

-Falta mitja hora per tancar Senyor...

- Tomàs.

Vam encaixar les mans.

-Em preguntava que ha fet tota aquesta hora, senyora...

- Carla. Em pot parlar de tu, m’incomoda que tenint 30 anys em parlin de vostè.

- D’això Carla, em preguntava que has estat fent.

- Llegir.

- I sense passar pàgina?

No vaig saber que contestar. La retòrica hauria d’haver sigut una assignatura obligatòria.

Va marxar de la biblioteca sense acomiadar-se, i em vaig imaginar que no havia sigut prou valent, mai, per iniciar una conversa ni tampoc acabar-la.

L’endemà em vaig saltar l’horari previst i vaig aventurar-me a tornar a la biblioteca per torbar-m’hi de nou l’home sense rellotge.

Aquest cop vaig anar directament a la primera planta i el vaig trobar al mateix lloc, amb el mateix llibre i la mateixa expressió d’ahir.

Al saludar-lo em va venir el pressentiment que havia esmorzat cafè i torrades de melmelada de maduixa perquè la de poma se l’hi havia acabat. Em va tornar la salutació i em va assenyalar el seu braç al descobert, que sense passar desapercebut vaig poder-hi veure un rellotge Guess ( que havia comprat segurament quan estava de vacances a Andorra amb la seva ex-dona al 1989) i em va dir:

-Avui ja no caldrà preguntar-te l’hora.

- Cada dia ve aquí?

- Sovint. Ara tinc més temps lliure del que voldria. I tu?

- Jo cada dijous de cada setmana. Sóc del club de lectors, i no puc fallar-hi.

- Avui som divendres.

-Avui he fet una excepció.

- Què llegeix?

- Q.Monzó.

- Gran elecció.

- Vostè també li agrada?

-Perquè no m’hauria d’agradar?

Segurament que la seva ex no li agradava llegir i encara menys passar-se hores tancada a la biblioteca, perquè segons ella : Hi ha moltes altres coses millors ha fer.

El que li va fer més mal de tot no va ser que la seva dona el deixés, sinó la manera de com ho havia deixat i l’engany de saber que feia almenys 7 mesos que s’havia curat.

Dia rere dia ens trobaven sempre a la biblioteca, ell amb el propòsit de passar el temps amb bona companyia; jo de continuar l’esborrany de hipotètica vida del senyor Tomàs, i cada dia amb L’edat de la tragèdia a la primera pàgina.

Com que al capdavall em feia pena, vaig decidir endur-me’l a casa per poder iniciar d’una vegada la lectura i poder fardar que la meva elecció havia estat d’allò més encertada.

L’endemà amb propòsit de convidar-lo a un cafè, vaig trobar-me amb la sorpresa que ell no hi era. Em vaig entristir però malgrat no haver-lo trobat vaig tenir la sort de poder endinsar-me profundament ( per fi) amb el llibre que havia escollit recentment.

Quan el primer llamp va il·luminar el cel que per segona vegada és tenyia de color púrpura, van trucar a la porta. En obrir-la em vaig trobar l’estanquer xop amb una pizza a les mans, balbucejant em va demanar si podia entrar.

Assentats de cara la finestra mirant com queien les gotes i com s’estampaven erròniament al vidre em parlava amb silencis . Fins llavors no vaig adonar-me’n, teníem les mans agafades, fortes, molt fortes.

A les dues de la nit bevíem vodka i rèiem a contracor. Quan se’m va acostar per donar-me un petó a la galta, el flash d’en Tomàs va aparèixer de cop i em va inundar d’imaginació: d’aquí res seria ell qui trucaria la porta, xop i amb un llibre entre les mans.

Però ningú va trucar a la porta i el petó va esclatar als llavis i no a la galta. I vaig saber reaccionar. M’hi vaig endinsar i vaig voler matar el temps.

Quan les primeres persianes vagaroses s’arrossegaven amunt direcció al cel la Mireia assaboria la tassa de cafè que la faria estar desperta tota la resta de la vida.

L’ester va anar a l’oficina de correus a recollir un sobre que havia arribat d’un destinatari anònim. Quan el va obrir s’hi va trobar els tràmits de la separació, en Raúl volia separar-se d’ella i de la nena, per sempre.

La bibliotecària no va rogar més silenci, i l’edifici es va ensorrar el mateix dia.

La mosca que es va aturar aquell dia al llindar de la meva finestra, sé amb certesa que no tornarà a imaginar-se com seria ser humà ni tampoc a ser-ho, el gos no pensarà cap més cop i la parella dormirà separada per sempre com ho van fer aquell dia.

I jo, seguiré arrosegant-me per el terra, fent tombarelles, rient a contracor, esclatant petons al home d’ulleres carbasses, somriure trencat i mans de seda.

També seguiré oblidant que m’espera per acabar l’Edat de la Tragèdia, continuaré tenint flashos d’ell amb un llibre entre les mans, i hagués plorat si hagués sabut que si aquell dia no hagués convertit l’acte de voler en fer realitat, l’endemà m’hagués despertat amb un llibre al replà, mig yogurt obert i una nota sota la porta que hagués dit: Vaig trucar a la porta però no em vas obrir, t’he deixat el meu llibre preferit, espero que quan et llevis encara te’l trobis al replà de casa. L’altre dia no vaig poder venir a la biblioteca perquè vaig anar al funeral de la meva ex dona, que va morir en un accident de cotxe prop de Cerdanya ,amb la seva actual parella i vaig aprofitar per desfer-me dels mals pensaments Vaig decidir endreçar la casa que estava com una lleonera d’ençà que la meva dona m’enganyés (és una llarga historia que un dia t’explicaré) amb la idea de invitar-te un dia a fer un cafè o el què sigui per coneixer-nos millor. També he comprat un anell per si la cosa va bé en el futur.Demà ens trobem com cada dia, a la mateixa hora i al mateix lloc amor?,Un petó. Tomàs.

Aleshores vaig saber que no entendria mai més res tot el què em quedava de vida.

5 comentaris:

a(nn)a ha dit...

d'això se'n diu tindre èxit,xddd =)

Arnau, ha dit...

Hòstia cata, que prolífera, m'ho dividré per dies.

Arnau, ha dit...

M'ha agradat =)

Odalric ha dit...

Només un comentari sobre el blog: genial The Postal Service (Such great heights)

Cesc ha dit...

La vida és plena de casualitats o causalitats. En el fons, però, tot passa per alguna cosa, ja sigui conèixer algú o ecriure un relat...
M'agraden les històries on sembla que no passi res o que tot passi per casualitat.
M'agrada Quim Monzó i la seva manera d'entendre els contes.

Els relats llargs també els trobo interessants

Apa-li doncs, continuaré llegint...