dissabte, 31 de gener de 2009

La vida bipolar


(Recupero un relat de fa casi gairebé un any que em porta : bons records,un diploma de Finalista del Concurs,una casualitat i una molt bona nostàlgia).



No va ser fins al cap de disset dies que la seva absència es va fer present. El veia a tot arreu, i sinó l’imaginava, el podia sentir respirar assegut al sofà, el seu, gastat per la tossuderia, que encara conservava la seva olor. Després va ser la casa, nous racons van aparèixer i les parets s’eixamplaven al meu pas, habitacions petites que ara eren grans i habitacions grans que ara eren deserts sense oasis. El llit també va créixer, però els llençols es van quedar quiets, ja ningú em destapava o em bufava l’orella abans d’anar a dormir. Els llavis buscaven petons de primera vegada entre els coixins, on feia res descansaven les seves pestanyes. Amb ell també havia marxat l’olor a cafè de primera hora del matí, la persiana apujada, el barnús als peus freds del llit, i la delicadesa en que tancava la porta per no despertar-me. On eren els pèls de la dutxa, amagats dissimuladament per tornar-me a veure enfadada, sabent que en pocs minuts amb un simple somriure ho esvairia tot. On restaven les seves ambicions, l’afany per superar-se i la ganduleria per fer-se l’esmorzar els diumenges. Ja no quedaven supersticions bones, la por a les set, o tretze, peces trencades d’un mirall, la mania de mossegar-se les ungles i descuidar-se el paraigües marró els vespres de pluja. Al cap de divuit dies va ser la música, la cançó set del disc nou, comprat després d’un concert que encara guardo les entrades en el primer calaix. Aquelles copes de vi mig buides que em feien recordar tantes nits. Les tardes a la terrassa, ell fumant i jo llegint, mirant-lo a cua d’ull per sobre la revista, compartint a tot hora un gelat de llimona sempre obert.
Al dinovè dia em va faltar que m’estrenyés la mà, m’omplís de paraules a través dels seus ulls plens de futur. I ara tot és passat.
L’accident també va matar el t-e-m-p-s. Els minuts eren hores,i els dies caducaven, com les fulles, les d’una tardor de 365 dies. La més llarga.
Una foto seva va fer-me recordar que no tornarien les pel•lícules per acabar, ni les presses per sortir a la feina. Promeses que van quedar curtes. Tampoc sentiria des del llindar de la porta les seves passes pujant les escales amb un tarannà tan habitual, suplicant-me en silenci una abraçada.
Durant aquest temps no vaig deixar d’enyorar la macedònia, després les cartes al seu nom van fer-lo present,les trucades preguntant per ell, el xampú, la roba, el televisor, la manta, les ulleres, la pizza, els missatges de veu, les nits, la ploma, la por, l’abril, l’àlbum, el rellotge, la sorra, el fum, el cel, el quadre, els vídeos, les estrelles, el diari, els avantatges, els llibres, la col•lecció, les fotos, les claus, l’ascensor, l’espelma cremada, la jaqueta, el sucre, el cendrer, la roba estesa, les braves, la planta, la tovallola, el pastís cremat, i...el cotxe. Sense ell, tot era ell.

I ara, després de sis mesos el meu cos em recorda a ell. No ha estat fàcil, però sé que tornarà en forma de nen. I sé que serà ell qui em parlarà per dins, i el nostre fill per fora. Amb l’esperança que quan creixi sigui ell qui amagui els pèls a la dutxa, qui tanqui la porta amb silenci per no despertar-me. A la nevera hi ha un gelat de llimona sempre obert.

9 comentaris:

Cesc ha dit...

Entenc i comparteixo la nostàlgia, i aquest sentiment de buidor i de plenitud alhora.
Entenc també el diploma en el concurs.
T'entenc

Alohanna!

Benretrobada entre els igualadins!

Cesc ha dit...

Doncs no vaig anar a la Sala. Ahir vaig anar al teatre a veure Què. Te la recomano!!

Benretrobada o benperduda, tan se val... Era una expressió. Et val l'explicació?

Anna i Lluís ha dit...

Tot el k pugui dir és poc. Molts ànims anuska.petons

Anna i Lluís ha dit...

Ostres,doncs no m'he empanat,doncs mha encantat!!felicitats!!

òscar ha dit...

no sé qui composava el jurat ni com eren els relats guanyadors.
aquest l'he trobat de primera i el meu jurat (jo mateix i jo) t'atorguem un majúscul PRIMER PREMI.

iperquèno ha dit...

Ara ja em dedicaré més a la pàgina, he estat una mica distreta! jeje

Fantàstic el relat!!

jordi ha dit...

He llegit en un llibre la següent cita: "Hi ha grans escriptors i escriptors bons. !Siguem dels bons!" de Jules Renard (Dietario). Ànims Anna!!!

Cesc ha dit...

L'he vist un munt de vegades. De fet, es una de les meves pelis preferides. Si, soc amant de les casualitats...

Tinc el poster de la peli penjat a l'habitació

Irene ha dit...

ei! gràcies per comentar-me :) m'he llegit aquest relat i m'ha agradat molt tot el rollo visual, expliques la relació de la parella a través d'imatges i això refresca moltíssim
però això sí: quin final més dur..

res, que tant si has tingut un passat hiperxungo hiperfosc com si vius feliç i tranquil·lament, seguiré passant per aquí aviam què escrius :)

un petó!
i ole mishima, compartim vici musical!