divendres, 11 de gener del 2008

Veig, penso i sento.



[I.]


Entrava a casa a les 8 del vespre amb la mateixa parsimònia que arrossegava des de que vivia en aquell cau.

Ja era fosc i les faroles feien hores que cremaven. Les recordava amb la lluminària molt pura, blanca, i avui en dia s’havien tornat més tènues i grogues. El pas dels anys es deixava caure per els seus carrers.

Quan va haver pujat els cinc esglaons per arribar al seu entresol, no s’imaginava pas que si hagués tardat 2 minuts més a baixar del vehicle hagués trobat a un personatge de cabell ros i engominat, ulls de color indeterminat (quin fàstic d’ulleres de sol!) i d’un somriure vergonyós; el qual es trobaria dos dies més tard a la parada del bus.

Efectivament dos dies més tard mentre esperava que l’autobús passés per la seva parada, el noi de gomina enganxifosa al cap es va assentar al seu costat fent tremolar el banc de ferro. Lluïa unes Rayban i el llavi inferior dret estava decorat per una ferralla en forma d’aro.

Era blanc de pell, si s’hagués exposat al sol en comptes de cremar-se, s’hagués esfumat sense deixar rastre.

El va mirar, i la va mirar. Segur. Pura intuïció. Va girar el cap cap a l’altra banda. Notava els seus ulls clavats en ella. I un escalfred.

Va sentir el soroll del motor del autobús de lluny,va treure automàticament el tiquet de la butxaca petita del moneder tota arrugada, la va aplanar amb els dits i es va posar dreta just en el moment en que el transport públic obria les seves portes.

Va saludar al conductor i va validar el tiquet, es va quedar al mig del passadís dreta, esperant que el noi la seguís. No ho va fer, i es va decepcionar.

Hagués jurat per un moment que el noi li parlava per dintre. No sabia si li demanava que és quedés amb ell o si li explicava que no tenia suficients motius per pujar i canviar la seva destinació.

L’autobús va tancar les portes, el conductor va posar la primera marxa, va jugar amb l’embrage,fre i accelerador i va anar circulant, aleshores va assentar-se al primer seient lliure i no va gosar ni mirar enrere ni per la finestra.

Quan va tornar a casa, cansada, va estirar-se damunt del llit tot tancant els ulls i fins l’endemà al matí no es va despertar. El despertador no havia sonat, però el seu cos n’era un. Va llevar-se a l’hora d’esmorzar.. Quan la tassa de cafè estava mig buida, va recordar haver comprat un cupó “del niño” a una llibreria de dos carrers més amunt.

Va obrir el moneder de pana i li va caure al terra un tiquet de compra, es va ajupir per plegar-lo i va veure una gota de cafè en forma taca just al mig del pijama, més o menys ubicat en la zona dels genolls.

Deixant de tindre en compte la taca, va plegar el tiquet i va poder llegir que el total marcava 13’00 €, la tinta que indicava el nom de la botiga s’havia esborrat, i no es podia llegir res, probablement per la quantitat de temps que portava guardat dins del moneder. Va fer el gest d’arrugar-lo i el va estampar contra la paret, que aquest va rebotar caient en picat directament a la paperera.

I va buscar el cupó. S’amagava entre una targeta de visita d’un oculista i entre una 6/49 que mai havia arribat a mirar i que a hores d’ara ja devia estar caducada.

El número que havia comprat era el 17.022. Acabat amb el seu número preferit.

A la llibreria on l’havia comprat havia llegit a la Regió7 que es feia pública una notícia que anunciava que un vident de Sort havia previst el número el qual tocaria la grossa. El lloc d’ubicació del número resultava ser a Igualada, i concretament a la llibreria Paper Maché. A hores d’ara s’havien acabat totes les tires de cupons, i ella tenia l’últim.

En la notícia hi havia com a complementació la foto del vident: un noi alt, prim i ros, amb gomina, ulleres de sol i de pell com la llet i un pírcing que era pronunciat quan somreia. Però ella la foto se l’havia passada per alt amb la rapidesa que feia passar de pàgina tots els diaris periòdics, setmanals i mensuals.

Encara que era negada en temes de sort, va decidir creure una mica en la fe del vident.

I sense adonar-se’n el dia de l’oportunitat de la seva vida per fer-se milionària va passar. Érem a l’endemà. No havia guanyat ni peles de patata,;si hagués sigut el contrari el seu veïnat li hagués fet saber entre cridòries,cava i cartells amb lletres escrites amb rotuladors negres: Ha tocat aquí!

Es va posar a riure al imaginar-s’ho.

I més quan va dir-se : I si el vident va preveure el número d’anys que tardaria en arribar el gordo a Igualada?

17.022 anys.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Por fin. Por fin lo has colgado. Ya ha llegado eso pequeño que puede ser algo grande... piénsatelo y medítalo!
Y como te dije, allí va mi modesta y humilde crítica.
Las primeras líneas son de introducción pero a la vez ya están inseridas en la trama. Me ha gustado el salto que has hecho de dos días: solo escoges lo que te es útil. Eso lo han hecho muchos grandes, como Unamuno, Ferlosio, Baroja, Azorín, Cortazar! etc. Pero sigamos con un poco más de ritmo. La descripción del muchacho está muy bien lograda, es decir, hacer llegar al lector una imagen del chico. Eso se cumple. Lo que me comienza a agradar, y mucho, fue como paraste el tiempo en la escena que se le cae el tiquete absurdo de compra mientras busca el boleto de lotería. Me encanta esta parada de tiempo. Ralentizas la acción porque puede que le des importancia a esa escena (mientras se busca un boleto aparentemente importante, se cae el ticket de compra medio borrado, inútil y que después encestarás en la papelera). A partir de aquí ya es el comienzo del medio cuento o la posible novela.
Ver cómo haces coincidir la descripción del vidente con la del chico es asombrosa: haces que el lector se de cuenta de que el vidente es el vecino y compatriota en el bus pero de una forma que la misma muchacha ni se de cuenta. Y, creo, que lo haces para no desbaratar la trama, la magia. Puede que el lector ya lo sepa lo del vidente rubio con un trozo de metal en el labio, pero el k no lo sepa la protagonista hace que se forje una intriga curiosa, una intriga que hace que el lector se quede leyendo no para saber lo que pasa, sino para contemplar cómo la protagonista se da cuenta. Y eso, la verdad está muy, pero que muy logrado.
Veredicto final: Cuando acabé de leer este pequeño relato me dije “esta chica tiene que acabarlo. ¡Tengo ganas de que continúe!”

Ya sabes lo que pienso de este pedazo de texto. Y no sabías las ganas que tenía que lo colgases. Espero que mis críticas se reciban con los brazos abiertos.. jaja

Un petonas enooorme igualadina exiliada a vegades a Miralles!

an | na ha dit...

Si has sigut observador, que per la crítica he vist que sí :), abans de començar el relat hi ha un I. (primera part), deducció?
La segona part acabarà venint, tard o dora!

T'he fet cas!
Si és que quanta convicció que tens! haha :)

Mersi tu per la supermegacrítica:D

Anònim ha dit...

Ole, ole y ole!
No sabes lo feliz que me haces volviendo a encender la llama de este pequeño texto. Ese I le ha dado vida a lo que a la par solo era un esbozo.
Vuélveme a sorprender con la II parte, y puede que con la III, la IV, la V, y al final que esas partes confeccionen los episodios de tu primera novela (a ver hasta donde llega mi capacidad de convicción xD). Y como sé que no me decepcionarás porque nunca lo has hecho pues... a ver, a ver!

Bueno, chiqueta, me'n vai a estudiar català i G.Descriptiva de la lengua española II, ¿qué te parece? xD

Tu no t'hi cansis amb la H.Igualadina!

Agur eta gero arte!
Muxuak!

an | na ha dit...

hahaha
al igual escric tantes parts!
a mi em veus amb cara de novel.lista?
O_o


de moment he deixat anar lo de la segona part, ara que vingui,lelelel..:D


jo no mhi canso, jo mhi adormo,haha
un petó!

vid ha dit...

Anna!

Molt bo el relat aquest! i tu dic de debó. M'ha sorprès! lo millor el final, amb un toc d'humor que et deixa bocabadat. Ben escrit i narrat.

Espero que l'esquiada hagi anat bé!

:D


Da*

un petunet

vid ha dit...

Sísí...amb burratxera!

i si vols vestits de groc i arrosegant un carritu, però això ja ho discutirem!
jajajja.




un petó ben gran annie!

jordi ha dit...

vols ésser escriptora?? :)

an | na ha dit...

i perquè no?
=)

vid ha dit...

fraseadora amariiiiiiya!




:) :) :)

ja quasi he acabat el conte k tenim junts. :) però em falta el titol, k lem d decidir els dos. :D

doble feina! buskar un titol i la millor frase del món.





mua!
da*