Converse

Va deixar caure el seu cos com un objecte mort damunt del llit. Recordava haver entrat a l’habitació i haver topat amb les Converse, i tan sols el fet de veure-les la seva ment va recordar desesperada la primera vegada que se les havia ficat, seguidament, una imatge: ell.
Recordava no vagament haver pujat al bus 75 de Barcelona, amb la mandra com a motxilla,lleganyes verdes semblants a mocs i un gust d’apatia entre els llavis.La saliva però, feia gust a maduixa.I negre.
L’Abatiment de la noia va guanyar a la ment desesperada fent-la callar de pensaments.
L’endemà però aquesta perduraria, la senyora ressaca guanyaria punts i la vindria a visitar com tots els diumenges (rutina) amb mala cara, desganada i perfumant la casa de mal humor, i no de coco.
Quan es va despertar el rellotge de paret assenyalava agressivament l’agulla gran a les 12 i la petita a les 3. D’una sotragada es va llevar,i automàticament va mirar al terra buscant-les,a veure si encara desistien allà on s’hi havia ensopegat. Es va cagar amb la llei de Murphy, no hi eren.
No podia recordar. Va decidir sortosament llegir i endinsar-se amb L’Ombra del vent i el seu cementiri de llibres oblidats. Va pensar que això dels cementiris no estava del tot tan malament .
A ella però, la paraula cementiri li feia venir nàusees,pel simple fet que totes les persones que hi viuen ho fan eternament sent devorades per cucs que necessiten sobreviure.
No li agradava oblidar i no recordar. On eren les Converse? On s’havien quedat els seus pensaments?On havia guanyat la partida de dominó el Cansament, la nit anterior?

Va deixar d’estar L’ombra en pau, i va mirar-se al mirall.

A l’altra cara hi havia algú de cabells rossos, llavis tallats, bosses als ulls,rimel escampat i un munt de ràbia que ballava la dansa del ventre en la seva ment. Es va girar per no veure’s més.
Va encetar la crema de cacauet i la va escampar per la llesca de pa torrat, tot seguit un nestea baixava per el seu intestí. Feia tard a la cita de Miralles. Tots els diumenges hi anava,amb una depressió de cavall ,es posava l’mp3 a l’orella amb el volum de 30 i anava plorant.
No sabia si per el cementiri, si per el bus 75, per les Converse, per l’altra cara del mirall o per ell.

El cap i a la fi, tot era el mateix.

Ningú és perfecte.

Es va girar enrere per cinquena vegada. Es mirava el camí sorrenc i dificultós com si aquest li hagués de respondre tots els dubtes que es plantejava.

Emprendre aquell camí resultava gratificant,era com si estigués fent de nou un dels seus canvis d’aires. Assaboria cada pas com si fos aquell caramel de llimona que comprava a la botiga del costat d’allà on vivia que tan li agradava. Àcid però estimulant.

Li agradava jugar amb les pedres curioses que es trobava pel camí, massa llarg i massa poc lluny, pensava. Com els dies d’estiu, estirat sol a l’herba fronda i fresca amb un sol que li somreia i li ballava damunt el cap, i mirava al cel amb els ulls mig aclucats pensant que els llocs més tendres, subtils i bonics només els veu aquell qui no busca.

Ell feia temps que no buscava, és limitava a caminar, respirar una glopada d’aire fresc per ingerir en aquell instant tot el paisatge i sensacions que percebia a través dels seu cinc sentits.

Qui deia cinc, deia precipitadament sis. A ell jugar amb les paraules era com si experimentés un doble orgasme. Sempre s’havia dit a ell mateix que tenia aquest do. El de sorprendre o estafar a la gent amb paraules que tenien missatges subliminals o rerefons perversos. Es creia que no existien les musses però que si existia ell. És clar només per sorprendre a la humanitat amb els seus trucs de seducció mitjançant la bruixeria, tot i que això de la bruixeria ell mai ho havia fet públic.

Deixant de banda el seu egocentrisme i el seu “jo” ( ningú és perfecte), ell es creia poma, aquella que si mossegaves no t’enganxava, gens ni mica.

Desafortunat al joc i desafortunat al amor.

All these things..

Estirat damunt el llit, revisava documents del portàtil. Després de tancar-lo,quan la son ocupava ja lloc a les seves pestanyes,es va empassar saliva i va deixar que els seus llavis prenguessin la iniciativa d’aquell bonanitambpetóincluit,

Es va treure’s les ulleres com aquell qui vol no semblar interessant , ho feia involuntàriament.

Es mirava primer l’hamatite, després l’objecte que la lluia,ara l’hamatite, ara ella,… Típic tarannà que feia temps que intentava inculcar-se ell mateix: observar tot allò que veia, empassar-sho retenint imatges, seleccionant les apassiguadament i assaborint-les a gust de xiclet de menta.

No sabia com però de forma indirecta xuclava (a l’objecte que lluia l’hamatite) la seva part negativa contaminant-la de positivisme amb nous pelades pel mig.

Necessitava contaminar-se més sovint del atontament d’aquella nit-dia o diga-licomvulguis ,pensava quan tancava la porta sigilosament, topant, amb un comany de pis que dormia al sofà amb la tele com a banda sonora del seus somnis,i emportant-se entre la seva saliva gens de gust a moc.

Seguia ell però ensobra’t fins a la punta de la seva cicatriu invisible,mentre que la seva ment automàticament taralejava :Save the population, i veia en forma de diapositives imatges com : una moneda de cinquanta cèntims, metro, bitllet, redhot i satisfacció.

Inevitable relació

Deixava endur-me per la brisa suau que entrava des de aquella finestra rovellada i plena d’aranyes, mentre ell parlava sobre l’existència dels àngels.

Van portar el tallat descafeïnat de màquina i el seu cafè carregat de llet amb una bosseta de sacarina al costat.

L’observava. Era curiós.

Remenava el cafè després d’haver abocat tot la sacarina, amb una cullera menuda que semblava que es tenia que trencar per la meitat.

Remenava amb tanta delicadesa, i fent donar voltes a la cullereta en direcció dretana com ho fan unes agulles d’un rellotge mandroses i arrossegant-se lentament..

Feia veure que l’escoltava.

M’agradava observar-lo i veure com s’acostava la tassa de cafè a aquells diminuts llavis que semblaven porcellana .Aquells llavis tan rojos i delicats, que t’agradaria donar tan sols un petó per notar si tenen gust a cirera o no.

Va deixar de parlar i els seus ulls es van dirigir als meus.

Els seus eren inevitablement preciosos. Els meus no deixaven de mirar-lo.

Em va dedicar una mirada, d’aquelles que maten i em va recórrer un escalfred per tot el cos.

En aquell moment vaig comprendre que el passat podria tornar a néixer, sempre i quan els dos volguessin~