La paradoxa de l'amor

Va enredar les cames nues entre els llençols de seda que restaven al capdavall del llit, va somiquejar una bona estona i va palpar amb la mà freda el seu costat esquerra estant ella bocaterrosa. Aquest cop sabia que durant la nit havia estat ocupat, encara hi podia notar passant la mà els plecs del llençol que havien quedat arrugats en restar-hi tota una nit un cos.

Ja havia marxat, no l’havia escoltat vestir-se, tampoc acomiadar-se amb un petó als llavis amb baf de cansament, ni de marxar de puntetes per no despertar-la.

Ell ja no hi era, allà. El munt de vegades que havia desitjat despertar-se i trobar-se’l adormit encara, amb el coixí ple de pestanyes i l’esquena descoberta.

Va grunyir com aquell qui mira l’hora en un rellotge matiner. Va buscar a les palpentes el mòbil, desitjava trobar-s’hi un missatge de veu, alguna trucada perduda o quelcom senyal que la fes mantenir durant tot el dia amb un somriure entre els llavis.

Els veïns de dalt taral·lejaven cançons prop de la finestra que donava al pati interior, la roba s’anava secant i les flors morien cremades. L’estiu arribava i en ell les vacances.

Va aixecar-se i es va vestir a mida que anava avançant, va fer-se una cua amb una goma daurada i va dirigir-se cap al rebost on agafaria una magdalena.

A cada passa s’adonava que estava més baldada i que la nit anterior li regalava un cruiximent d’ossos. Va obrir la boca per emportar-se d’una queixalada un tros de magdalena però li va venir un badall. En el fons necessitava dormir més i recuperar les hores de son que acumulava de tota la setmana.

Va arrossegar la cadira de fusta que guardava plena de pols a l’habitació de convidats i la va desplegar al mig del passadís, allà on el sol hi tocava. S’hi va assentar i va deixar caure el cap sense reposador que l’hi aguantés, i amb la mirada que apuntava directe al sostre notava com la magdalena li relliscava de la mà i queia al terra amb un cop sec. Si li haguessin preguntat què pensava, hagués contestat que no ho sabia. Bé, en el fons sí.

Els ulls començaven a decaure i sentia la son al seu costat, abraçant-la acollidorament, tan tendrament que la feia perdre el control dels cinc sentits, entrant en un coma de son profund.

Tenia els braços despreocupats i queien cadira avall. Dormia asseguda en aquella cadira de fusta fosca, vella, potser més que ella. No es movia, només una petita melodia en forma de respiració silenciosa conjuntava amb les cançons que encara taral·lejaven els veïns. La mà que instants abans havia aguantat una magdalena restava oberta, no tenia anells, mai els havia suportat.

En aquell precís moment dos ocells volaven plegats i reposaven a la copa d’una olivera jove. Cinc carrers més amunt un nen descobria per primer cop el sabor de maduixa d’un gelat de bola, el seu primer gelat d’aquell estiu.

Ella encara dormia, i somiava. De fet, sempre havia somiat, sobretot en el futur, però quasi mai recordava els somnis. Però aquell dia es despertaria i seria capaç de reviure cada segon d’aquell somni on es veia sense ell, sense esperes eternes a la seva arribada, sense el desig constant de despertar-se entre la seva esquena, sense pors, sense la mancança d’un petó. Es veia amb llibertat, duent un somriure, i el millor, és veia feliç. Llavors ho va entendre tot, ho va veure clar: el problema no era ella, era ell.

Va agafar aire i recollint la magdalena que havia recorregut alguns metres va sortir al carrer. Va veure com dos ocells cantaven junts, sobre una olivera, entonaven notes alegres i piulaven amb força. Va veure un nen feliç, sa i alegre amb un simple gelat de bola rosa entre les mans. Una sensació de ganes de viure es va expandir per tots els recons dels seu cos, es va veure capacitada per sé qui era.

Va entrar a casa amb agilitat, saltant els graons de dos en dos. Es va dutxar, va sopar i va estirar-se al llit. Inspirant aire lentament va somriure amb els ulls closos. No va ser un somriure qualsevol, ni molt menys, venia de dins.

L’endemà al matí va enredar les cames nues entre els llençols de seda que restaven al capdavall del llit, va somiquejar una bona estona i va tocar amb la mà freda el seu costat esquerra estant ella bocaterrosa. De seguida va notar que aquell matí seria diferent, ho va saber al descobrir tot de pestanyes enganxades al coixí i al palpar una esquena robusta i descoberta.

Va llevar-se sense despertar-lo i un calfred va recorre el seu cos al posar el peu contra el fred del terra. De puntetes va fer les primeres passes i va anar a buscar una magdalena o quelcom que la fes mantenir durant tot el dia amb un somriure entre els llavis.

Anna i David

Veig, penso i sento.

[I.]

Entrava a casa a les 8 del vespre amb la mateixa parsimònia que arrossegava des de que vivia en aquell cau.

Ja era fosc i les faroles feien hores que cremaven. Les recordava amb la lluminària molt pura, blanca, i avui en dia s’havien tornat més tènues i grogues. El pas dels anys es deixava caure per els seus carrers.

Quan va haver pujat els cinc esglaons per arribar al seu entresol, no s’imaginava pas que si hagués tardat 2 minuts més a baixar del vehicle hagués trobat a un personatge de cabell ros i engominat, ulls de color indeterminat (quin fàstic d’ulleres de sol!) i d’un somriure vergonyós; el qual es trobaria dos dies més tard a la parada del bus.

Efectivament dos dies més tard mentre esperava que l’autobús passés per la seva parada, el noi de gomina enganxifosa al cap es va assentar al seu costat fent tremolar el banc de ferro. Lluïa unes Rayban i el llavi inferior dret estava decorat per una ferralla en forma d’aro.

Era blanc de pell, si s’hagués exposat al sol en comptes de cremar-se, s’hagués esfumat sense deixar rastre.

El va mirar, i la va mirar. Segur. Pura intuïció. Va girar el cap cap a l’altra banda. Notava els seus ulls clavats en ella. I un escalfred.

Va sentir el soroll del motor del autobús de lluny,va treure automàticament el tiquet de la butxaca petita del moneder tota arrugada, la va aplanar amb els dits i es va posar dreta just en el moment en que el transport públic obria les seves portes.

Va saludar al conductor i va validar el tiquet, es va quedar al mig del passadís dreta, esperant que el noi la seguís. No ho va fer, i es va decepcionar.

Hagués jurat per un moment que el noi li parlava per dintre. No sabia si li demanava que és quedés amb ell o si li explicava que no tenia suficients motius per pujar i canviar la seva destinació.

L’autobús va tancar les portes, el conductor va posar la primera marxa, va jugar amb l’embrage,fre i accelerador i va anar circulant, aleshores va assentar-se al primer seient lliure i no va gosar ni mirar enrere ni per la finestra.

Quan va tornar a casa, cansada, va estirar-se damunt del llit tot tancant els ulls i fins l’endemà al matí no es va despertar. El despertador no havia sonat, però el seu cos n’era un. Va llevar-se a l’hora d’esmorzar.. Quan la tassa de cafè estava mig buida, va recordar haver comprat un cupó “del niño” a una llibreria de dos carrers més amunt.

Va obrir el moneder de pana i li va caure al terra un tiquet de compra, es va ajupir per plegar-lo i va veure una gota de cafè en forma taca just al mig del pijama, més o menys ubicat en la zona dels genolls.

Deixant de tindre en compte la taca, va plegar el tiquet i va poder llegir que el total marcava 13’00 €, la tinta que indicava el nom de la botiga s’havia esborrat, i no es podia llegir res, probablement per la quantitat de temps que portava guardat dins del moneder. Va fer el gest d’arrugar-lo i el va estampar contra la paret, que aquest va rebotar caient en picat directament a la paperera.

I va buscar el cupó. S’amagava entre una targeta de visita d’un oculista i entre una 6/49 que mai havia arribat a mirar i que a hores d’ara ja devia estar caducada.

El número que havia comprat era el 17.022. Acabat amb el seu número preferit.

A la llibreria on l’havia comprat havia llegit a la Regió7 que es feia pública una notícia que anunciava que un vident de Sort havia previst el número el qual tocaria la grossa. El lloc d’ubicació del número resultava ser a Igualada, i concretament a la llibreria Paper Maché. A hores d’ara s’havien acabat totes les tires de cupons, i ella tenia l’últim.

En la notícia hi havia com a complementació la foto del vident: un noi alt, prim i ros, amb gomina, ulleres de sol i de pell com la llet i un pírcing que era pronunciat quan somreia. Però ella la foto se l’havia passada per alt amb la rapidesa que feia passar de pàgina tots els diaris periòdics, setmanals i mensuals.

Encara que era negada en temes de sort, va decidir creure una mica en la fe del vident.

I sense adonar-se’n el dia de l’oportunitat de la seva vida per fer-se milionària va passar. Érem a l’endemà. No havia guanyat ni peles de patata,;si hagués sigut el contrari el seu veïnat li hagués fet saber entre cridòries,cava i cartells amb lletres escrites amb rotuladors negres: Ha tocat aquí!

Es va posar a riure al imaginar-s’ho.

I més quan va dir-se : I si el vident va preveure el número d’anys que tardaria en arribar el gordo a Igualada?

17.022 anys.

Esclar que som superiors

Un jove ha denunciat, amb prova de so inclosa, que un policia de la policia espanyola es negà a atendre'l en català i després el va fer callar quan li demanava un full de reclamacions.
El policia li digué entre d'altres coses que no li donava la gana de parlar en català perquè "estamos en España". Tot això passà a Sant Feliu de Llobregat.
La llei de l'estatut bàsic de l'empleat públic estableix, en el seu article 54.11, que els empleats públics han de garantir l'atenció al ciutadà en la llengua en què ho sol.liciti sempre que sigui oficial al territori.
Bé, però en el fons no es tracta tant d'una qüestió legal sinó de concepte, de mentalitat.
Espanya segueix sent aquest policia.
Mentre nosaltres tenim amb els mossos una policia modèlica, Espanya segueix sent aquest cop de roc al cap del qual és metàfora exacta aquest desgraciat que es nega a parlar en català.
Han passat els anys, les lleis, els governs i Espanya continua instal.lada al franquisme moral, que de fet no és res més que el resum de la cova i la brutalitat d'on el país que ens té ocupats no ha sortit mai.
No sóc espanyol, això per descomptat.Però és que no voldria ser-ho ni regalat.
Són una colla de bàrbars. Només cal sentir el to de veu del policia, aquest dring prealfabet, negador de tot progrés. Espanya és el tercer món sense remei, la cabra eterna,la misèria que ha arribat a tots els tics del seu costumisme, a tots els escenaris de la seva vida pública i a tots els racons de la seva ànima.
De vegades algun espanyol em retreu que em senti superior per ser català. Esclar que em sento superior als espanyols, estem diversos graons per sobre en l'escala evolutiva. Hem sortit de la cova i tenim altres arguments que els d'afirmació genital i el cop de pedra. No vivim de robar els altres pobles, ni d'exterminar-los. Som superiors. La llibertat és la nostra esperança i el vostre pitjor malson.



Salvador Sostres

La vida és aburrida

El Pau i la Maria es van conèixer a la boca del metro, fa 5 anys.

Tothom sap que sona a típic i tòpic conèixer a algú i justament la teva futura parella en un lloc tan especial com ho fan els protagonistes de les sèries d'antena3 o tele5, o les pel·lícules americanes xorres per entretindre a un públic xorra i sense criteri de saber què és una pel·lícula bona i quina no, però a ells aquest fet els enorgullia.

[Quan he fet referència a lloc i l’he adjectivat com a "especial" feia una gran mofa a tots aquelles parelles que somien truites pensant que conèixer a algú al metro és molt més "especial" que conèixer-lo a un bar, a un tanatori, a un cinema,a un teatre o pis d’estudiants, burlant-se de manera indirecta a tots aquells que s’han conegut "no guayment".]

El que va passar aquell dia són fets explícits que no cal esmentar ni explicar, i que passarem per alt [no per la pudor sinó per la mandra].

Els següents dies els retrobaments eren del mateix gènere que el primer,sempre s’acabava percebent en una abraçada aquell bony generós que demanava a crits una erecció completa.

La Maria amb galtes vermelles, somreia i en un parpelleig es trobava al seu pis d’estudiants tota nua, i ell al costat amb una pluma passejant-se desorientadament i sense fer cap va i vé per la seva pell bruna i de lluna.

El comiat es feia dins la manta (zona golfa) i consistia en resseguir amb els dits de la mà els llavis superiors i inferiors de l’altre,sempre acabant amb un petó al nas i un altre al front a canvi de...

De mica en mica les quedades ja no es feien al metro (com a lloc de referència) i afterhour al llit, sinó que havien optat per estalviar-se l’intercanviï de paraules que un cop sortien de la boca eren les justes per fer bulto, i es resignaven a dir l’hora que els hi anava bé per intercanviar altres fluids, i no justament els : vols una cervesa?

Els comiats al cap dels mesos havien quedat censurats per ser monòtons i no creatius, i el pis d’estudiants s’havia convertit en el punt d’objectes deixats.

El Pau va decidir marxar de casa i anar-se’n a viure amb la Maria, la mandra que li provocava passar-se 40 minuts amb metro,fent transbord 2 vegades, l’havia fet decantar-se per quedar-s’hi permanentment, així el fet de l’acte sexual el tenia a plat, dia a dia i sense transbords ni metros. Només pagant a preu industrial preservatius de tots gustos i colors.

I entre triar de si llimona o maduixa, si la de missioner o de papallona, havien passat 5 anys i només 2.345 paraules parlades.

A l'Hispano Igualadina li sobren pisos

HISPANO'S RELATS

Avui dijous 20 de Desembre he pogut pujar a una Hispano (sí! Ahir per la ràdio vaig escoltar que deixaven ( per fi, encara que només hagi estat 2 dies) de fer vaga i que a partir d’avui els horaris tornarien a ser els habituals.

Avui he pujat en una de dos pisos, m’ha fet gràcia, normalment les Hispanos solen ser d’un sol pis i aquestes es poden dividir en dos grups: les Hispanos normals i les Hispanos cuc (o així les anomeno jo, ja que són les quilomètriques, i al mig tenen uns plecs que fan que és pugi moure millor i hi poden cabre més Igualadins), dintre d’aquestes Hispanos trobem dos subgrups: les Hispanos que a les 6 del matí( hivern) el conductor encara no ha engegat la calefacció,i has d’anar amb la bufanda i l’anorac posat, que et podràs treure passat el Bruc ( el conductor no portava mai el postick: Engegar la calefacció abans que pugi la gent; i et passes tot el trajecte tremolant i remugant com mai has remugat del conductor (radio teletassiii), la calefacció (si són tan llestos els japonesos, que inventin calefaccions automàtiques, sisplau!), la gent que emet aquells sorolls que per molt insignificants que semblin molesten, les típiques paves amb un quilo de base de maquille, gloss als llavis i un munt de monòlegs a explicar a la seva amiga (també amb un quilo de maquillatge, i gloss als llavis de olor a maduixa), la gent que escolta música en format Repeat ( yo te quiero con limón y sal, yo te quiero tal y como estás, no hace falta canviarte nada, yo te quiero con limón y sal, yo te quiero tal y como estás, no hace falta canviarte nada; yo te quiero con limón y sal, yo te quiero tal y como estás, no hace falta canviarte nada,...); també trobem les Hispanos que fa fred (fa fred a seques), encara que la calefacció estigui encesa, PERÒ quan arribes a la teva destinació t’adones (desgraciadament) que l’aire condicionat de la persona que s’ha assentat avui al teu costat ( típica persona antipàtica que mai saluda) el tenia obert.

Deixant de banda els grups i subgrups de classes d’Hispano, he pujat i sense pensar-m’ho m’he encaminat a validar el tiquet del meu viatge i anar-me a la zona de primer pis ( no s’ha de pujar escales) i m’he assentat allà on m’ha dictat l’orientació que tinc jo a les set del matí (una hora menys en Canàries).

He deixat el bolso al meu costat ( a veure si estic de sort i no s’hi assenta ningú) i no m’he tret l’abric (en aquest mateix moment he ampliat les classes d’Hispano que hi ha: TAMBÉ tenim les de dos pisos i amb el postick oblidat per el senyor conductor), m’he assentat d’esquena la direcció del bus, de cul al conductor i de cara a tots aquells que en un moment o altre del trajecte miraran la meva cara mentre dormo (SEGUR).

Mentre treia dos llibres (no de butxaca) la meva visió s’ha adonat que davant meu hi havia una taula amb quatre forats mitjanament fondos,he intuït (no sé si bé o malament) que servien per poder posar un vas, alguna beguda,.. I he pensat: quina paradoxa, el bus indica amb un cartell ben gran i clarivident: NO ES POT MENJAR NI BEURE EN AQUEST AUTOBÚS; com era que incitaven a que la gent begués havent-hi taules amb forats mitjanament fondos per poder-hi aguantar tot tipus de begudes? M’han entrat ganes de treure el meu suc de (Granini, envàs tetrabrick) pinya i beure-me’l amb total naturalitat, però m’he estat de deixar-lo allà on era, no fos cas que els forats mitjanament fondos servissin (en realitat) per posar fitxes , daus, figures de jocs com l’Oca, Parxís, Dominó o Escacs.

Quan totes les cabòries (Montilla’s power) se m’han esborrat de la ment, la primera fulla del llibre havia estat oberta per impuls de la meva mà, les llums s’han tancat, i he hagut de reservar la lectura per un altre moment.

He tancat els ulls i la visió que tenia davant meu s’ha esfumat. De cop una sotragada ( pas elevat de vianants), i com un flashback m’he preguntat que passaria si el pis de dalt caigués sobre el primer?

No m’he arribat a imaginar ni el número de morts ni de ferits, però el que si que m’he preguntat és que quan he entrat a l’Hispano perquè no m’he fet la qüestió (mentalment) de : Anna a quin pis vols anar?

Quin ha sigut l’impuls de no pensar-m’ho ni una vegada i d’anar directe als seients del primer pis (planta baixa)?

La mandra? Les escales? El fred?

Tot i així, mentre pensava que passaria si..., el segon pis podria estar patint un incident, un cargol podria estar descargolant-se , això comportaria recaure el pes a un altre cargol, aquest amb el pas dels dies aniria aguantant doble pes( el seu i el del cargol ja descargolat completament) i acabaria també descargolant-se,tot seguit, la peça que aguantava els dos cargols no s’aguantaria i cauria.(faria un efecte dominó i el terra acabaria desplomant-se cap avall). El que podria estar passant també és que l’autobús si anés ( sense pèls a la llengua) follat xocaria contra una senyal de tràfic, aquesta trencaria el vidre de la part superior del l’autobús formant una trencadissa de vidres, els quals la persona que viatgés en aquell sector es tombaria i cauria per el seu propi pes i impuls al passadís, els altres passatgers amb perill de vida farien la mateixa acció i formarien un batibull, alhora un cercle al mig d’un passadís, amb la desgràcia que totes les persones sumessin un total de 1289 quilos, i que desgraciadament el terra no estigués preparat per tant pes en un mateix epicentre que acabaria esquerdant-se i trencant-se tot el terra amb totes els passatgers i asseients del segon pis influïts, fent-los caure com la llei de la gravetat indica, al primer pis (no pot caure més a baix).

I que jo, per culpa del meu immadur impuls i de no qüestionar-me :Anna estàs segura que vols anar al primer pis en comptes del segon?, en aquell mateix moment podria haver estat una de les víctimes, o ferides (supervivents) d’un tràgic accident el qual encara no se saben el nombre de ferits ni de víctimes.

El conductor està atrapat sota les ruïnes del segon pis, i el autobús ha quedat destrossat, ja que al desplomar-se el segon pis el conductor ha quedat atrapat sota d’aquest i ha perdut el control del volant fent que provoqués varis accidents a l’autovia direcció Barcelona. De moment encara no es sap el motiu del desprendiment del pis superior- s’imaginava com explicava amb una veu seria i tràgica una locutora de ràdio de Icat Fm.

De cop, una sotregada.

De cop, va obrir els ulls.

De cop, s’havia adonat que s’havia quedat adormida.

De cop es trobava l’endemà a l’estació de busos.Avui també tocava l’Igualadina de dos pisos, i sabent perquè, aquest cop va validar el tiquet i va pujar les escales direcció al segon pis.

Desenllaç II

Com si d’una pel·lícula d’aquelles en blanc i negre que fan tots els dissabtes per la tarda a tv3 (em refereixo a aquelles tan aburrides) és tractés, la Júlia es lleva com cada matí, fa el seu ritual de cada dia,sense saltar-se res del seu horari pre-matinal ( com li sol dir ella) : para l’alarma del mòbil que sona amb una melodia odiosa que mai sap com canviar i que mai recorda d ‘intentar-ho fer; obre el llum que es troba al costat dret del seu tamboret , que ja fa precisament 5 mesos que fa la funció de tauleta de nit[ se sent orgullosa, el va comprar al Carrefur per només cinc euros!], fa una de les seves mueques de : oh que bé he dormit,avui.;s’aixeca del llit tot mirant al terra i comprovant que es lleva sempre amb el peu dret, ( quan per descuit seu es lleva amb el peu esquerra, instintivament creu que el dia li anirà d’allò més dissort); i es treu d’una revolada aquell pijama gris ensopit de fa 3 anys que la seva mare li va regalar per reis, es pentina amb les mans, menja les quatre galetes que es troba al rebost i marxa a corre-cuita per agafar el metro.

Com cada dia, la seva companya d’Uni mai l’espera o mai arriba a temps,i decideix ja no esperar-la, puja el metro i s’assenta just al costat d’un home de mirada perduda i d’indiferència,barbut i amb un somriure d’aquells com sap fer la Mona Lisa, que des de que ha entrat no la ha parat de mirar.

Mentre l’home segueix observant-la ,ella obra el llibre : Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, s’endinsa en la lectura de la història de : El desenllaç, per cinquena vegada ( li encanta) i s’oblida de tot allò que en aquell moment és mou al seu entorn.

De cop i amb una estrebada de mà, fa que el llibre li caigui al terra i perdi el punt de la lectura, s’ajup per recollir-lo i quan alça la mirada es troba amb el somriure d’orella a orella d’aquella companya d’Uni que mai apareix quan ha d’aparèixer. Esbufega i pensa que és capulla (sense motius,evidentment); es fa la falsa i li dedica un dels seus somriures de bon dia.

Després de passar tot un matí capficada amb els exercicis de llatí volia deslliurar-se dels nominatius, dels ablatius, dels qui quae quae, i dels rosa rosae.

Tornava a casa de la mateixa manera que hi havia marxat al matí, el metro pujava d’esgaló i ocupava un lloc primordial en la seva vida, sense ell no hi havia estona de Pàmies.

Sense adonar-se’n la seva vida anava desmoronant-se al pas del dia a dia. La seva casa s’havia convertit només en un lloc de pas, la casa d’hormitori, una bona part (o quasi)el dia se l’ha passava al metro, a la Uni, o ve asseguda a un banc prop de la parada de l’Hispano de Maria Cristina o ve dins dels llibres del Pàmies .

La seva família era la més estúpida que es podia trobar, arrogant era l’adjectiu que li quedava perfecte, batien el record de persones insolents dins d’un mateix pis.

No volia formar part d’aquest record guinees ni que l’associessin amb ells, ella era tot el contrari. Gràcies a ells va aprendre erròniament que els crits serveixen per imposar, i que els insults formaven part d’un maltractament psicològic.

Poc després la seva professora de Pscicologia citava a classe: Qui fa servir els crits per imposar s’està guanyant la ignorància i la no autoritat.

Així que sovint per les nits se les passava plorant d’amagat dins de la manta , i cada dia decidia que l’endemà seria l’hora del desenllaç.

Així que com l’escriptor narrava a la història, deixaria la finestra oberta per si la mort algun dia la volgués vindre a buscar involuntàriament mentre ella somiava.

Resava que fos quan més aviat possible, però quan aquell endemà la Júlia es llevava tot parant aquella alarma del mòbil que sonava amb una melodia odiosa que mai sabia com canviar i que mai recordava d ‘intentar-ho fer; obria el llum que es trobava al costat dret del seu tamboret , que ja feia precisament 5 mesos i un dia que feia la funció de tauleta de nit[ se sentia encara orgullosa, el va comprar al Carrefur per només cinc euros!], feia una de les seves mueques de : oh que bé he dormit,avui.;s’aixecava del llit tot mirant al terra i comprovava com sempre que es llevava sempre amb el peu dret, i es treia d’una revolada aquell pijama gris ensopit i humit de feia 3 anys que la seva mare li va regalar per reis, es pentinava amb les mans, menjava les quatre galetes que es troba al rebost i marxava a corre-cuita per agafar el metro, pensava amb anhel que potser avui si que la seva companya d’uni l’esperaria puntual al metro. Potser era això el que la feia seguir endavant.

Converse

Va deixar caure el seu cos com un objecte mort damunt del llit. Recordava haver entrat a l’habitació i haver topat amb les Converse, i tan sols el fet de veure-les la seva ment va recordar desesperada la primera vegada que se les havia ficat, seguidament, una imatge: ell.
Recordava no vagament haver pujat al bus 75 de Barcelona, amb la mandra com a motxilla,lleganyes verdes semblants a mocs i un gust d’apatia entre els llavis.La saliva però, feia gust a maduixa.I negre.
L’Abatiment de la noia va guanyar a la ment desesperada fent-la callar de pensaments.
L’endemà però aquesta perduraria, la senyora ressaca guanyaria punts i la vindria a visitar com tots els diumenges (rutina) amb mala cara, desganada i perfumant la casa de mal humor, i no de coco.
Quan es va despertar el rellotge de paret assenyalava agressivament l’agulla gran a les 12 i la petita a les 3. D’una sotragada es va llevar,i automàticament va mirar al terra buscant-les,a veure si encara desistien allà on s’hi havia ensopegat. Es va cagar amb la llei de Murphy, no hi eren.
No podia recordar. Va decidir sortosament llegir i endinsar-se amb L’Ombra del vent i el seu cementiri de llibres oblidats. Va pensar que això dels cementiris no estava del tot tan malament .
A ella però, la paraula cementiri li feia venir nàusees,pel simple fet que totes les persones que hi viuen ho fan eternament sent devorades per cucs que necessiten sobreviure.
No li agradava oblidar i no recordar. On eren les Converse? On s’havien quedat els seus pensaments?On havia guanyat la partida de dominó el Cansament, la nit anterior?

Va deixar d’estar L’ombra en pau, i va mirar-se al mirall.

A l’altra cara hi havia algú de cabells rossos, llavis tallats, bosses als ulls,rimel escampat i un munt de ràbia que ballava la dansa del ventre en la seva ment. Es va girar per no veure’s més.
Va encetar la crema de cacauet i la va escampar per la llesca de pa torrat, tot seguit un nestea baixava per el seu intestí. Feia tard a la cita de Miralles. Tots els diumenges hi anava,amb una depressió de cavall ,es posava l’mp3 a l’orella amb el volum de 30 i anava plorant.
No sabia si per el cementiri, si per el bus 75, per les Converse, per l’altra cara del mirall o per ell.

El cap i a la fi, tot era el mateix.