dilluns, 19 de gener del 2009

Llavis tallats


Quan tornaves a casa després d’una temporada absent per tal d’allunyar-te de mi, ho feies amb cara de mel i llavis tallats.
Trucaves a la porta esperant que t’obrís mentre m’observaves la cara que m’anava canviant d’expressió a mesura que anava obrint la porta molt lentament.
Jo em quedava dreta i tu em passaves sempre pel costat dret, fregant les teves mans amb el meu fràgil cos i t’ajeies al sofà i et dibuixaves un somriure borni a l’espera de la son.
I t’adormies.
L’endemà t’havies cansat de mi i vares marxar, sense notes. Ni tornada.

3 comentaris:

Cesc Sales ha dit...

Tal vegada els retorns poden ser durs...
Tal vegada era millor no mostrar els vertaders sentiments...

Alohanna

Et fas esperar (jo he dit), però val la pena...

Anònim ha dit...

Sí les tornades són dures, però es més dur veure que hi ha coses que s'en van i no pots fer res per evitar-ho. I com sempre les persones, enamoradisses com nosaltres, tormen acollir aquells bons records..
M'agrada anna, em recordes a mi.
=)

iperquèno ha dit...

Hola!
sóc nova amb el blog, però m'agrada molt com escrius. M'he fet seguidora del teu blog, espero que no et molesti.
Crec que tenim alguns interessos en comú.

A vegades és millor no tornar i seguir endavant no?


Per cert em dic Laia