
Per fi em veig amb el cor ( inflat ) de resumir tots els batecs viscuts en tots aquests anys. No he perdut el compte. Tampoc m’he desesperat. O sí? Només sé que són molts i alhora tan pocs per els què ens queden per viure. Separats. Junts amb la distància. Amb treves pel mig. Amb lleis inútils que no deixen de ser una excusa per seguir passant. T’admiro perquè ets mous tant que no et puc preveure. Odio i m’encanta la sensació que em produeix. No saps quan t’estimo. No ho havia fet abans? Massa? Poc, ara? Suficient?
Flota la xifra per carrers sense sortida ni entrada de les vegades que t’he imaginat esvaint-te per sempre més, de perdre’t de vista i de veure’t sempre. D’odiar-te i al cap de quatre passes, tornar-me boja. Ets com ets i sóc com sóc i som com som per les petites ( o gegants) coses que ens han marcat i no deixen de marcar. Per les coses que sumen i mai resten. Per les nits. Dies i llàgrimes. Per queixalades i dents trencades. Com és possible que tingui els llavis tan vermells?
On estàs? Et busco però tu ja (no) em vols. El temps passa de pressa i jo et segueixo. En el fons hi ha alguna cosa?
Va! Salta per la finestra, valent que jo t’estimaré sempre i si s’acaben les ganes( la gasolina) jo em moro ( et pregunto: Fins quan?).