Set tota la vida

M’esperava a prop de casa.
Amb les claus del cotxe a la mà em va saludar cordialment oblidant-se del comportament que havia tingut amb mi la nit anterior.
Li vaig somriure tímidament no esperant res a canvi, només silenci i em va concebre un ball entre les seves mans i el radiocasset engegat.
De forma instintiva vaig voler demanar-te que em regalessis una anhelada de la teva fragància i aspirant tan fort com quan ho feia davant les muntanyes gèlides d’un hivern ple de nostàlgia ho vaig fer sense permís.
Camí a l’incertesa vaig descobrir-te una piga al coll,que amagaves dèbilment sota un mocador de ralles negres i blanques, que feien joc amb el meu paraigües.
Vaig suposar que viatjaves mil anys llum per la teva cara inescrutable.
La lluna era un personatge afegit a totes les nits què havíem passat junts, però la d’ahir era diferent i els dos ho sabíem per culpa de l’olor què feien les meves mans. Em vaig sentir culpable.
Quan va estacionar l’automòbil,no va donar temps a què uns quants segons respiressin atemorits per el què podia passar després quan vas untar el teu dit a l’entelat del vidre i vas passejar-te per totes les meves faccions de la cara escrivint amb lletra lligada "qui n’ha begut...".