La mare i el pare es van casar a l’any 1970 amb una espècie de cerimònia íntima, on només qui va poder assistir-hi van ser els meus propis avis. Segons m’explica la meva mare la resta d’¡invitats els va sorgir uns imprevistos tan urgents que fins data d’avui encara no han acabat d’enllestir.
Jo vaig néixer tres anys més tard, entre llençols de punta brodada i peücs fets de ganxet. Mai vaig arribar a conèixer els meus tiets ni cosins, ni oncles ni padrins. Malgrat el buit familiar vaig créixer en un entorn agradable i vaig tenir una bona infància.
La mare cada dia em portava a l’escola i el pare cada nit em llegia un conte.
De caputxetes vermelles, llops desganats, porquets paletes, Blancaneus restretes i ratolins que escombraven l’escaleta vaig passar a un altre estil menys popular:
-Pare perquè no m’expliques un conte nou?
Al cap d’uns mesos vaig quedar-ne tip, els contes eren totalment incoherents,massa inversemblants i cursis,vaig optar per sopar sense entrebancs i anar al llit ràpid, molt abans que arribés el pare de la feina amb l’esperança de que quan ho fes jo ja estigués ben adormit.
Va ser llavors quan a les nits abans de dormir me les passava en blanc, pensant. Certament hi havia una cosa que em ballava al cap i que mai havia gosat a preguntar, potser perquè no me’n havia adonat fins llavors.
Una nit en que la mare em va fer el petó al front i em va desitjar bona nit, vaig treure la mà de sota el llençol i vaig fer-li la senyal de que s’assentés,donant copets amb la mà al llit.
Quan li vaig preguntar perquè no tenia família apart d’ells i els avis va emmudir de cop i es va tornar tan pàl·lida com una fulla de paper.
Va sospirar i em va explicar que feia molts anys eren una família molt unida, tan que s’ho explicaven tot, fins i tot les coses més íntimes (coses que potser no caldria haver explicat). Una d’elles va ser que la casa que es van comprar abans de casar-se ( el pare i la mare) hi havia unes golfes enormes. Les golfes no era el problema, sinó que el problema estava en què hi passava en elles: hi vivia un gnom.
Quan els familiars van sentir aquells disbarats l’única cosa que van saber fer va ser riure i no creure-s’ho.
La mare neguitosa i el pare suant van invitar-los a que ho veguessin en pròpia persona. Tan com tiets, cosins,oncles i padrins (començant per el més petit fins al més gran) van pujar les escales de cargol que els conduïa a les famoses golfes. L’única condició que van demanar els pares va ser que no fessin soroll per no alarmar el resident. Quan la clau va arribar al punt màxim, la porta s’obrí amb un grinyol ensordidor i l’habitació va quedar en primer pla.
Era una habitació gran, fosca i sense mobles. Els familiars van callar de cop i amb la certesa en que havien pujat les escales les van baixar.
La mare i el pare no se’n s’havien avenir,no quedava rastre del gnom Faust. Els familiars van prendre-s’ho com una broma i després del dinar familiar van marxar tips i amb un tema de conversa entre boques. El pares van aprofitar per tornar a pujar a les golfes i comprovar de nou si realment el gnom no hi era o s’havia amagat. Quan la porta tornà a grinyolar el gnom va aparèixer per l’escletxa i els va aclucar l’ullet.
La broma durà anys, cada dinar familiar els feien pujar a les golfes per demostral-s’hi una vegada més que era del tot cert que el gnom vivia allà. De tants anys que van passar ni un va aparèixer el gnom; fins que es van cansar. Van perdre totalment la credibilitat i als dinars familiars ja no s’hi apuntava ningú. A partir d’aquí tothom els va fer el buit i els van esborrar de la seva vida.
Jo perplex per tot el què m’havia explicat la mare la primera cosa que se’m va acudir va ser creure-la.
L’endemà encuriosit com qualsevol nen de la meva edat vaig aventurar-me a preguntar a la mare si m’hi podia portar.
El primer cop no hi va haver sort, ni el segon, ni el desè. La mare no es rendia i jo tampoc.
A la setantena vegada que pujava aquelles escales ho feia amb la mateixa passivitat que la quinzena vegada: ficava la plau al pany, obria la porta, veia la sala buida i tornava a tancar. Baixant les escales em preguntava quans cops més havia de pujar a les golfes per acabar-me de creure que els meus antics familiars tenien raó.
Amb el temps el pare i la mare van anar desesperant i jo vaig viure en pròpia carn la meva incredulitat envers als meus pares. Vaig quedar-ne tan marcat que quan em deien que anaven a comprar,que anaven al teatre o marxaven de vacances, jo me’ls mirava amb cara d’escepticisme, no em creia res del què em deien.
Els anys van passar en aquella casa i jo em vaig fer gran, tan que vaig decidir independitzar-me, i vaig perdre tot el contacte que em quedava amb els meus pares. Encara que no ho semblés, em va afectar.
Una nit com qualsevol altra, em van despertar amb una trucada. Vaig respondre sense alè i em van informar que els meus pares (a l’edat de 50 anys) havien tingut un accident amb cotxe i que el seu trajecte de vida havia acabat allà, a la carretera.
L’endemà es va celebrar el seu trist enterrament. El primer que va entrar a l’església vaig ser jo, i sobtadament vaig percebre que els següents que entraven eren els familiars que havien recaigut sempre en l’anonimat. L’església va acabar d’omplir-se.
Just quan el capellà inicià la missa es van obrir les portes i l’últim ha entrar va ser un gnom.
Quan les primeres gotes de pluja van caure en aquella tarda d’estiu, una mosca s’aturava al llindar d’una finestra per imaginar com seria la seva vida si fos un humà, un gos pensava per primera vegada i dos persones al atzar es topaven casualment per començar una nova vida junts.
Al mateix temps jo no deixava de teclejar furiosament en aquella màquina que vaig trobar fa anys enterrada i plena de pols al final del armari, allà on s’acumulen les coses que mai has fet servir i les has canviat per unes altres de més rentables i innovadores.
Sentia les gotes repicar sense fúria ni ressentiment, només queien i lliscaven per les infinitats de cares de persones que en aquell mateix moment alçaven els ulls
al cel, tenyit, com mai s’havia vist en aquella ciutat, de colors púrpures, i com mai podria haver descrit.
Vaig arrencar el full on feia mitja hora havia començat a escriure les meves primeres línies, i el vaig arrugar fins a quedar-se en una bola de paper on només s’hi podria veure la silueta de lletres il·legibles, d’una màquina antiga i d’una ment poc inspirada.
Pocs minuts més tard vaig endur-me les mans al cap quan vaig veure la roba estesa al terrat, mullant-se.
Vaig encendre la ràdio, i quan feia estona que sonava don't wake me I plan on sleeping in , vaig decidir sortir fora el carrer sense paraigües ni sense gaires expectatives.Al girar la cantonada del carrer, la primera cosa que vaig fer va ser fixar-me en l’aparador d’una botiga ,que atansant-hi i mirant amb un cop d’ull l’interior ,semblava acollidora i poc banal. No vaig gosar-hi entrar sinó que vaig seguir la meva ruta de cada dijous i vaig alegrar-me de no haver-me aturat com feia sempre, en l’estanc de la cantonada de dos carrers més avall, per comprar Smint de llimona que molt de tant en tant tenint sort m’atenia el noi de les ulleres carbasses, somriure trencat i mans de seda. I quan ho pensava mirava de seguir endavant sense cap excusa que em fes recular.
Arribada a la meva destinació parava el mòbil i em perdia per aquelles portes de vidre opac, aguantant-les per no haver de fer lleig a la persona que hi seguia darrere meu.
Vaig entrar taral·lejant i la bibliotecària va mussitar un shhhttt que si no hagués estat també perquè el seu dit apuntava cap a un cartell on hi posava: ES ROGA SILENCI, no m’hagués adonat que potser molestava .
Pujant les escales i obrint la porta de la segona planta vaig topar-me amb un imprevist: un munt d’adolescents amb ganes de poc estudiar i molt xerrar abusaven agosaradament de la meva taula i de la meva cadira on jo feia anys m’hi asseia per llegir la lectura recomanada del Club de lectors. No em va faltar temps per cridar-los-hi l’atenció i que marxessin per on havien vingut, però l’esforç va resultar envà. Sense remordiments vaig baixar a la primera planta per assegurar-me de que allà segur que hi havia lloc.
En vaig trobar un, just davant d’un home alt i robust que per sobre les ulleres de pasta mirava a tot ésser que es mogués i que per sota llegia un llibre de Quim Monzó. No em vaig molestar a saludar-lo.
Vaig treure els llibres que carregava en una motxilla amb la intenció d’acabar-ne un, però em vaig decantar per fer el tafaner entre una pila de llibres que s’amuntegaven sobre uns prestatges que ningú gosava tocar; vaig agafar el primer que em va semblar que podria ser interessant només guiant-me per el títol : L’edat de la tragèdia.
Quan vaig seure l’home del davant va repetir els mateixos gestos que la primera vegada de quan m’hi havia assegut, però aquest cop la seva expressió de la cara era totalment diferent, somreia afablement i sospirava cansat, esperant alguna resposta per part meva a les seves preguntes mentals. Retornà la vista a les pàgines del llibre seguidament. No sé perquè però aquell home em feia l’efecte que li acabaven de trencar el cor faria només qüestió de tres setmanes, i per culpa de la seva dona ,amb qui havia abocat tota la seva devoció i dedicació en fer-la feliç malgrat la seva malaltia. La dona però després de dos anys i mig de veure’s a l’hospital amb un pacient de les mateixes característiques que ella, s’havia enamorat bojament i volia emprendre una nova vida amb ell, a un poble de
-I així és com m’ho paga? Em devia voler dir amb totes aquelles mirades que em feia quan arribava a un punt i apart de la seva lectura.
Durant molta estona vaig fer veure que llegia L’edat de la tragèdia, però l’únic que feia era fer un esborrany de la vida del home cortrencat.
Em vaig imaginar que la seva casa devia estar semblant al que seria un galliner,i que la decoració de la casa eren els calçotets bruts de cada dia llençats al terra, esperant que un dia recobressin vida i anessin sols a la rentadora, cerveses buides per a totes les tauletes i capses amb restes de pizza, que calculant malament, no trigarien a criar mosquits, mosques i corbs.
A la mà esquerra de l’home criacorbs vaig poder veure encara l’aliança de casats que segurament no s’havia volgut treure per no alarmar la veïna del tercer primera, que sempre havia esperat la més petita senyal per poder tirar-li la canya. I amb certesa sabia que amb la bona vista que tenia la senyora Paloma, no dubtaria ni dos segons en pujar a casa seva per preguntar-li com estava.Vaig mirar el rellotge del canell i marcaven les 8 en punt, vaig suposar que faltava només mitja hora perquè posessin cançons de
L’home em va mirar, i li vaig contestar:
-Falta mitja hora per tancar Senyor...
- Tomàs.
Vam encaixar les mans.
-Em preguntava que ha fet tota aquesta hora, senyora...
- Carla. Em pot parlar de tu, m’incomoda que tenint 30 anys em parlin de vostè.
- D’això Carla, em preguntava que has estat fent.
- Llegir.
- I sense passar pàgina?
No vaig saber que contestar. La retòrica hauria d’haver sigut una assignatura obligatòria.
Va marxar de la biblioteca sense acomiadar-se, i em vaig imaginar que no havia sigut prou valent, mai, per iniciar una conversa ni tampoc acabar-la.
L’endemà em vaig saltar l’horari previst i vaig aventurar-me a tornar a la biblioteca per torbar-m’hi de nou l’home sense rellotge.
Aquest cop vaig anar directament a la primera planta i el vaig trobar al mateix lloc, amb el mateix llibre i la mateixa expressió d’ahir.
Al saludar-lo em va venir el pressentiment que havia esmorzat cafè i torrades de melmelada de maduixa perquè la de poma se l’hi havia acabat. Em va tornar la salutació i em va assenyalar el seu braç al descobert, que sense passar desapercebut vaig poder-hi veure un rellotge Guess ( que havia comprat segurament quan estava de vacances a Andorra amb la seva ex-dona al 1989) i em va dir:
-Avui ja no caldrà preguntar-te l’hora.
- Cada dia ve aquí?
- Sovint. Ara tinc més temps lliure del que voldria. I tu?
- Jo cada dijous de cada setmana. Sóc del club de lectors, i no puc fallar-hi.
- Avui som divendres.
-Avui he fet una excepció.
- Què llegeix?
- Q.Monzó.
- Gran elecció.
- Vostè també li agrada?
-Perquè no m’hauria d’agradar?
Segurament que la seva ex no li agradava llegir i encara menys passar-se hores tancada a la biblioteca, perquè segons ella : Hi ha moltes altres coses millors ha fer.
El que li va fer més mal de tot no va ser que la seva dona el deixés, sinó la manera de com ho havia deixat i l’engany de saber que feia almenys 7 mesos que s’havia curat.
Dia rere dia ens trobaven sempre a la biblioteca, ell amb el propòsit de passar el temps amb bona companyia; jo de continuar l’esborrany de hipotètica vida del senyor Tomàs, i cada dia amb L’edat de la tragèdia a la primera pàgina.
Com que al capdavall em feia pena, vaig decidir endur-me’l a casa per poder iniciar d’una vegada la lectura i poder fardar que la meva elecció havia estat d’allò més encertada.
L’endemà amb propòsit de convidar-lo a un cafè, vaig trobar-me amb la sorpresa que ell no hi era. Em vaig entristir però malgrat no haver-lo trobat vaig tenir la sort de poder endinsar-me profundament ( per fi) amb el llibre que havia escollit recentment.
Quan el primer llamp va il·luminar el cel que per segona vegada és tenyia de color púrpura, van trucar a la porta. En obrir-la em vaig trobar l’estanquer xop amb una pizza a les mans, balbucejant em va demanar si podia entrar.
Assentats de cara la finestra mirant com queien les gotes i com s’estampaven erròniament al vidre em parlava amb silencis . Fins llavors no vaig adonar-me’n, teníem les mans agafades, fortes, molt fortes.
A les dues de la nit bevíem vodka i rèiem a contracor. Quan se’m va acostar per donar-me un petó a la galta, el flash d’en Tomàs va aparèixer de cop i em va inundar d’imaginació: d’aquí res seria ell qui trucaria la porta, xop i amb un llibre entre les mans.
Però ningú va trucar a la porta i el petó va esclatar als llavis i no a la galta. I vaig saber reaccionar. M’hi vaig endinsar i vaig voler matar el temps.
Quan les primeres persianes vagaroses s’arrossegaven amunt direcció al cel la Mireia assaboria la tassa de cafè que la faria estar desperta tota la resta de la vida.
L’ester va anar a l’oficina de correus a recollir un sobre que havia arribat d’un destinatari anònim. Quan el va obrir s’hi va trobar els tràmits de la separació, en Raúl volia separar-se d’ella i de la nena, per sempre.
La bibliotecària no va rogar més silenci, i l’edifici es va ensorrar el mateix dia.
La mosca que es va aturar aquell dia al llindar de la meva finestra, sé amb certesa que no tornarà a imaginar-se com seria ser humà ni tampoc a ser-ho, el gos no pensarà cap més cop i la parella dormirà separada per sempre com ho van fer aquell dia.
I jo, seguiré arrosegant-me per el terra, fent tombarelles, rient a contracor, esclatant petons al home d’ulleres carbasses, somriure trencat i mans de seda.
També seguiré oblidant que m’espera per acabar l’Edat de
Aleshores vaig saber que no entendria mai més res tot el què em quedava de vida.
Vaig caure en la temptació; vaig allargar la mà i a les palpentes vaig agafar l’objecte, aquell, el que havia sigut el nostre joc i que va marxar amb ella, agafat de la mà de la sort.
Quan ho vaig fer, vaig notar que era fred i estava ple de pols: vaig guardar-me’l a la butxaca.
Com un invident caminava lentament per el passadís, descalç, deixant al terra petjades humides que amb només l’intenció de girar-me per mirar si encara hi eren ja havien desaparegut.
A cada pas descartava la idea de què després de tant de temps l’acció de rescatar l’objecte enterrat en aquella caixa fosca on hi havia estat tants anys tancat pogués retornar l’alegria que havia portat just fa cinc anys.
Vaig aprofitar per recordar com n’havia estat d’important.
Quan tractava d’oblidar-me’n vaig percebre’l, seguia a la butxaca dels pantalons, potser esperant que algú li donés una oportunitat.O potser no.
Amb tanta mala sort l’objecte va caure al terra quan vaig ensopegar amb una torreta plena de geranis, i va desaparèixer.
Frustat per la pèrdua, vaig voler buscar-lo però sense gaires expectatives la recerca va esdevenir envà. No el vaig saber trobar.
Els propers dies després de l’accident fortuït em vaig deixar. Vaig deixar de creure en la màgia, en l’alegria i començar a odiar els matins, les tardes i les nits. Es podria dir que vaig deixar de viure.
Al cap d’uns dies vaig rebre una trucada; vaig despenjar el telèfon ( encara no sé ben bé perquè ho vaig fer) i vaig sentir la meva veu, parlant:
-Laia! Endivina que m’ha passat? He trobat el que feia temps que he estat buscant. La vida Laia, la vida.
-I com t’ho has fet per trobar-la?
- Has sigut tu, has sigut tu qui me l‘ha regalada i fins ara no m’he n’he sabut adonar!
Piiiiiiiiiiiiiiiiip.
La conversa es va tallar.
Ho recordava, ho recordava perfectament aquella conversació. L’havia fet amb
Però qui havia aconseguit recuperar aquell diàleg de nou i fer-me-la arribar?
Desconcertat vaig voler seguir, i de la millor forma va ser adormir-me per poder recordar aquell passat.
“ Vaig arribar a casa i la vaig abraçar, em va tornar el somriure i tot callant va preguntar:
- On és? On la portes amagada?
Vaig fer el gest de treure’m una cosa de la butxaca, vaig fer veure que la guaradava entre les dues mans , omplint-les al buit.
Vaig obrir-les, buides i vaig somriure:
- Aquí.
- Pesa molt?
-Molt. Des de que estàs amb mi no ha parat de crèixer.
- Me la deixes agafar?
- Amb la condició que no se’t caigui al terra.
Va preferir no agafar-la per por a què desapareixes; va decidir continuar vivint.”
I després d’una llarga discussió,
La mateixa caixa on inconscientment vaig deixar-hi també el que fa poc em va caure de les mans , i que no vaig saber trobar; potser perquè fins que a hores d’ara ( igual que tu) no m’he adonat de que el què hi guardava era la vida.
