Deu raons per estar amb tu

1.- M'insultes
2.- Em tractes malament
3.- M'ignores
4.- No vols estar amb mi
5.- No tens temps
6.- T'agrada filtrejar amb altres
7.- Et fas esperar
8.- Fas ràbia
9.- Critiques
10.- M'estimes

Noia de vidre

Avui, ja no creus amb la gent , tampoc en mi, ni banyar-te en el teu propi mar de dubtes, has deixat anar de la mà tots els silencis que en conjunt definien la teva manera de ser i amb ulls clucs, t’acomiades. Dius. Dius que fins demà.

Avui plou. El cel ha vist plorar els passatgers que incerts no han pogut obstaculitzar el seu pas. Temorosos es cerquen a través de les mirades,furiosos es frustren d’ells mateixos i volen fugir, a qualsevol altra part. Tu al mig de la fotografia, estesa al terra.

T’he vist tantes vegades passar davant meu que podria dibuixar-te . Quan tinc temps ho provo, et visualitzo, sempre somrient, amb un vestit de seda, transparent, al cap una diadema que destaca per el color de cabell que l’acompanya. M’agradaria dir-te que et vares deixar un dia al metro un paraigües al terra, xop,d’un color blau asfixiant i que sempre he volgut tornar-te però mai he pogut fer-ho. Mai he estat capaç de ser més valent que els meus temors, l’incapacitat és un desavantatge. Avui el porto, obert, per recordar-te millor, per si algun dia deixo de fer-ho, per no caure en l’absurditat de portar un paraigües d’un simple esbós mental del què havia estat un esser humà. Tu . Tu i els teus cabells daurats. Tu de pell pàl•lida, tu noia de vidre. Noia de barri. Noia de nostàlgia. Noia de misèria. Noia sense pares. Noia d’orfenat. Recorda’m noia de metro.
Ens hem vist cada dia de les nostres vides,ni un dia més ni un dia menys. Ha estat genial quan restàvem sols en el vagó. Sols entre tanta gent. Mai he estimat tant a través de paraules mudes, crits sords i mirades cegues.
Fregant la teva pell,cada dia et deixo una moneda de dos euros al palmell de la mà. Els acceptes de bon grat i plores. Dius. Dius que gràcies. Dius. Dius que fins demà.

Cada dia se’m fa més feixuc el caminar de la vida, algú sap el què jo no sé. Algú ha de saber el meu futur, ara present. Algú ha de moure els fils de l’atzar, d’un destí estranyament incert, algú ha de saber de tothom. Parla’m. Diguem què passarà en un demà, en un endemà del demà.

Desitjo tornar-te a veure, despentinada, sense dutxar-te, res resulta més interessant que adorar algú que no coneixes, algú que saps que mai podràs tenir al teu abast, ni entre els llençols del teu llit en un matí plujós, ni dins la dutxa amb la seva nuesa corresponent, ni sense fer-li l’amor a la impotència continguda.Com deia, cada dia se’m fa més feixuc el caminar de la vida. Cada dia se’m fa més feixuc no tenir-te. Noi de nostàlgia.

Avui no ens hem vist. Una moneda de dos euros s’ofega dins del meu palmell. Tinc por. Et visualitzo de nou. Noia de misèria. T’estimo.

El metro renega a cada parada, m’assec i recullo el diari gratuït que esbufega al terra, tot mirant de reüll, observo que avui no gaudeixo de la teva presència. A l’altre vagó s’escolten crits i plors.

L’alcohol s’instal•la en el cos del nou passatger, descrimina la sang. Embogit i alterat ha estat capaç d’agafar una navalla. Està furiós amb la vida. Noi de pell pàl•lida. Noi de barri. Noi de nostàlgia. Noi de misèria. Noi sense pares. Noi d’orfenat.

A la primera noia que passa, li clava.


Avui plou. El cel ha vist plorar i cridar els passatgers que incerts no han pogut obstaculitzar el seu pas. Temorosos es cerquen a través de les mirades, furiosos es frustren d’ells mateixos i volen fugir, a qualsevol altra part. Tu al mig de la fotografia, estesa al terra. Noia de vidre.

La vida bipolar

(Recupero un relat de fa casi gairebé un any que em porta : bons records,un diploma de Finalista del Concurs,una casualitat i una molt bona nostàlgia).



No va ser fins al cap de disset dies que la seva absència es va fer present. El veia a tot arreu, i sinó l’imaginava, el podia sentir respirar assegut al sofà, el seu, gastat per la tossuderia, que encara conservava la seva olor. Després va ser la casa, nous racons van aparèixer i les parets s’eixamplaven al meu pas, habitacions petites que ara eren grans i habitacions grans que ara eren deserts sense oasis. El llit també va créixer, però els llençols es van quedar quiets, ja ningú em destapava o em bufava l’orella abans d’anar a dormir. Els llavis buscaven petons de primera vegada entre els coixins, on feia res descansaven les seves pestanyes. Amb ell també havia marxat l’olor a cafè de primera hora del matí, la persiana apujada, el barnús als peus freds del llit, i la delicadesa en que tancava la porta per no despertar-me. On eren els pèls de la dutxa, amagats dissimuladament per tornar-me a veure enfadada, sabent que en pocs minuts amb un simple somriure ho esvairia tot. On restaven les seves ambicions, l’afany per superar-se i la ganduleria per fer-se l’esmorzar els diumenges. Ja no quedaven supersticions bones, la por a les set, o tretze, peces trencades d’un mirall, la mania de mossegar-se les ungles i descuidar-se el paraigües marró els vespres de pluja. Al cap de divuit dies va ser la música, la cançó set del disc nou, comprat després d’un concert que encara guardo les entrades en el primer calaix. Aquelles copes de vi mig buides que em feien recordar tantes nits. Les tardes a la terrassa, ell fumant i jo llegint, mirant-lo a cua d’ull per sobre la revista, compartint a tot hora un gelat de llimona sempre obert.
Al dinovè dia em va faltar que m’estrenyés la mà, m’omplís de paraules a través dels seus ulls plens de futur. I ara tot és passat.
L’accident també va matar el t-e-m-p-s. Els minuts eren hores,i els dies caducaven, com les fulles, les d’una tardor de 365 dies. La més llarga.
Una foto seva va fer-me recordar que no tornarien les pel•lícules per acabar, ni les presses per sortir a la feina. Promeses que van quedar curtes. Tampoc sentiria des del llindar de la porta les seves passes pujant les escales amb un tarannà tan habitual, suplicant-me en silenci una abraçada.
Durant aquest temps no vaig deixar d’enyorar la macedònia, després les cartes al seu nom van fer-lo present,les trucades preguntant per ell, el xampú, la roba, el televisor, la manta, les ulleres, la pizza, els missatges de veu, les nits, la ploma, la por, l’abril, l’àlbum, el rellotge, la sorra, el fum, el cel, el quadre, els vídeos, les estrelles, el diari, els avantatges, els llibres, la col•lecció, les fotos, les claus, l’ascensor, l’espelma cremada, la jaqueta, el sucre, el cendrer, la roba estesa, les braves, la planta, la tovallola, el pastís cremat, i...el cotxe. Sense ell, tot era ell.

I ara, després de sis mesos el meu cos em recorda a ell. No ha estat fàcil, però sé que tornarà en forma de nen. I sé que serà ell qui em parlarà per dins, i el nostre fill per fora. Amb l’esperança que quan creixi sigui ell qui amagui els pèls a la dutxa, qui tanqui la porta amb silenci per no despertar-me. A la nevera hi ha un gelat de llimona sempre obert.

Llavis tallats

Quan tornaves a casa després d’una temporada absent per tal d’allunyar-te de mi, ho feies amb cara de mel i llavis tallats.
Trucaves a la porta esperant que t’obrís mentre m’observaves la cara que m’anava canviant d’expressió a mesura que anava obrint la porta molt lentament.
Jo em quedava dreta i tu em passaves sempre pel costat dret, fregant les teves mans amb el meu fràgil cos i t’ajeies al sofà i et dibuixaves un somriure borni a l’espera de la son.
I t’adormies.
L’endemà t’havies cansat de mi i vares marxar, sense notes. Ni tornada.

Set tota la vida

M’esperava a prop de casa.
Amb les claus del cotxe a la mà em va saludar cordialment oblidant-se del comportament que havia tingut amb mi la nit anterior.
Li vaig somriure tímidament no esperant res a canvi, només silenci i em va concebre un ball entre les seves mans i el radiocasset engegat.
De forma instintiva vaig voler demanar-te que em regalessis una anhelada de la teva fragància i aspirant tan fort com quan ho feia davant les muntanyes gèlides d’un hivern ple de nostàlgia ho vaig fer sense permís.
Camí a l’incertesa vaig descobrir-te una piga al coll,que amagaves dèbilment sota un mocador de ralles negres i blanques, que feien joc amb el meu paraigües.
Vaig suposar que viatjaves mil anys llum per la teva cara inescrutable.
La lluna era un personatge afegit a totes les nits què havíem passat junts, però la d’ahir era diferent i els dos ho sabíem per culpa de l’olor què feien les meves mans. Em vaig sentir culpable.
Quan va estacionar l’automòbil,no va donar temps a què uns quants segons respiressin atemorits per el què podia passar després quan vas untar el teu dit a l’entelat del vidre i vas passejar-te per totes les meves faccions de la cara escrivint amb lletra lligada "qui n’ha begut...".

Tot.

[...]
L'endemà serà diferent, penses.
I resulta cert, tot es veu diferent. Incluida la vida se't planetja d'una altra perspectiva de com t'he l'havies estat planejant. Però planejar la vida és una bestiessa, oi? Ja, i tots ho sabem, però jo em refereixo a aquells plans a curt termini ( menjar-me un gelat a l'estiu, anar al concert del "Periquito" o viatgar moooooooolt).

Quan t'aixeques encara no ets conscient de que estàs en un any nou,on la nit anterior t'he la vas passar emorrat als vasos de litrones i ballant amb aquells amics que podries dir un cop més " de tota la vida".
Però quan hi penses, t'hi pares, i molta estona, o això almenys passa a les persones que tenen lligams del passat i que no gosen ni volen deixar.

Crec que no he pensat mai tant com el primer dia de l'any. Els sentiments se'm remouen i tots els flash backs retomben en el meu cap dient-me tantes coses a la vegada que m'entristeixo només de pensar que potser mai tornaran, o mai millor dit: segur que no tornaran.

I recupero forces autocumplint-me les espectatives a realitzar en aquest any, i m'auto-em-faig-mal dient-me: tot torna.

I tot torna.
Tot.

Conte curt per un dia massa llarg

Just al adormir-se es va despreocupar de que la mort aquell dia dormia amb ella.