Les seves pupiles van descendint fins a les mans d’ella, les quals hi subjecten el llibre, i hi llegeix: Hem de ser suïcides quan pensem amb el cor. Esbossa un somriure i afegeix per dins seu: Sinó no val la pena res.
[...] L'endemà serà diferent, penses. I resulta cert, tot es veu diferent. Incluida la vida se't planetja d'una altra perspectiva de com t'he l'havies estat planejant. Però planejar la vida és una bestiessa, oi? Ja, i tots ho sabem, però jo em refereixo a aquells plans a curt termini ( menjar-me un gelat a l'estiu, anar al concert del "Periquito" o viatgar moooooooolt).
Quan t'aixeques encara no ets conscient de que estàs en un any nou,on la nit anterior t'he la vas passar emorrat als vasos de litrones i ballant amb aquells amics que podries dir un cop més " de tota la vida". Però quan hi penses, t'hi pares, i molta estona, o això almenys passa a les persones que tenen lligams del passat i que no gosen ni volen deixar.
Crec que no he pensat mai tant com el primer dia de l'any. Els sentiments se'm remouen i tots els flash backs retomben en el meu cap dient-me tantes coses a la vegada que m'entristeixo només de pensar que potser mai tornaran, o mai millor dit: segur que no tornaran.
I recupero forces autocumplint-me les espectatives a realitzar en aquest any, i m'auto-em-faig-mal dient-me: tot torna.
Vaig inclinar-me per abraçar-te però vaig parar-me a l’altura dels teus ulls que s’ofegaven en un mar de dubtes. Resseguint el contorn dels teus llavis vaig mussitar alguna cosa semblant a un – t’estimo- i vaig llançar-me a les teves espatlles per plorar en silenci tot allò que em contenia.
Notícia del Periódico de Catalunya amb la data de 22/11/2008 : La justícia podrà controlar els maltractadors amb un GPS.
"El Govern va concedir ahir cinc milions d'euros perquè es pugui saber en tot moment el parador dels maltractadors. Els que hagin estat condemnats o simplement imputats per un delicte de violència masclista podran portar, si així ho decideix el jutge, una polsera electrònica amb un dispositiu GPS que permetrà controlar els seus moviments. La finalitat d'aquesta mesura, segons expliquen al Ministeri d'Igualtat, és triple: per un costat, serveix per intimidar l'agressor, que s'ho pensarà més de dues vegades a l'hora de fer una visita a la seva parella o exparella si sap que és vigilat; per un altre, donar més tranquil.litat i seguretat a la víctima de maltractaments, i, en tercer lloc, quan el maltractador trenqui l'ordre d'allunyament que li ha imposat el magistrat, el GPS servirà com a prova que s'ha produït aquest desplaçament prohibit"
Per si no fos poc la violència a Catalunya ( centrant-me en la meva Comunitat Autònoma) no para d'incrementar-se, el Govern decideix posar una polsera GPS per controlar tots els maltracatdors que volten per la nostra ciutat. Per moltes persones els hi resultarà una noticia d'allò més satisfactoria i d'allò més lògica i coherent, cosa que jo n'estic totalment en desacord.
Sembla mentida que en aquestes altures que estem en la nostra societat els matractadors segueixin encara sent un tema encara per discutir. Res de "polseretes de merda" i una mica més de justícia coherent en aquest coi de pais. Estem parlant de persones que han maltractat a les seves parelles o exparelles (inclós amb pensaments d'assessinat), persones que tenen per valor moral el masclisme ( em sembla imperdonable que avui en dia encara hi pugi haver gent amb aquests pensaments i amb aquestes idees) i que per alleugerar a les victimes maltractades sigui que posaran una polsera GPS ja em sembla d'allò més còmic.
A totes aquestes persones l'únic que és mereixen és tancar-los a la presó (sense expecions) perquè no es mereixen cap segona oportunitat com els hi estàn deixant. La vida és viu només una vegada i tu ets el que determina COM viure-la; si decideixes malgastar maltractant no hi ha volta de fulla,allà tu amb les teves consequències. Presó i pensaments de culpa per sempre.
"Però al mateix temps que l'Executiu va fer un pas endavant en la lluita contra el maltractament, també va oficialitzar un retard. La vicepresidenta del Govern, María Teresa Fernández de la Vega, va anunciar que no es convocarà la conferència de presidents autonò- mics sobre violència masclista fins d'aquí a, com a mínim, quatre mesos [..]. En plena campanya de les generals, el cap de l'Executiu, José Luis Rodríguez Zapatero, es va comprometre a convocar la reunió de forma "urgent i extraordinària", i ho va confirmar després de guanyar els comicis"
I per acabar-ho d'adobar ens trobem amb el "pastís" de que la reunió que era tan urgent i extaordinària s'ajorna d'aquí 4 mesos, com aquell qui vol..
Imperdonable i indignant. Em sembla el més nefast que se't pot tirar a la cara.
Báilame el agua Úntame de amor y otras fragancias de tu jardín secreto Sácame de quicio, hazme sufrir… Ponme a secar como un trapo mojado. Lléname de vida líbrame de mi estigma Llámame tonto. Olvida todo lo que haya podido decirte hasta ahora. No me arrastres No me asustes Vete lejos…pero no sueltes mi mano. Empecemos de nuevo. Toca mis ojos Nota la textura del calor ¿Por cuánto te vendes? Píllate los dedos Y deja que te invite a un café. Caliente claro Y sin azucar… sin aliento.
La mare i el pare es van casar a l’any 1970 amb una espècie de cerimònia íntima, on només qui va poder assistir-hi van ser els meus propis avis. Segons m’explica la meva mare la resta d’¡invitats els va sorgir uns imprevistos tan urgents que fins data d’avui encara no han acabat d’enllestir.
Jo vaig néixer tres anys més tard, entre llençols de punta brodada i peücs fets de ganxet. Mai vaig arribar a conèixer els meus tiets ni cosins, ni oncles ni padrins. Malgrat el buit familiar vaig créixer en un entorn agradable i vaig tenir una bona infància.
La mare cada dia em portava a l’escola i el pare cada nit em llegia un conte.
De caputxetes vermelles, llops desganats, porquets paletes, Blancaneus restretes i ratolins que escombraven l’escaleta vaig passar a un altre estil menys popular:
-Pare perquè no m’expliques un conte nou?
Al cap d’uns mesos vaig quedar-ne tip, els contes eren totalment incoherents,massa inversemblants i cursis,vaig optar per sopar sense entrebancs i anar al llit ràpid, molt abans que arribés el pare de la feina amb l’esperança de que quan ho fes jo ja estigués ben adormit.
Va ser llavors quan a les nits abans de dormir me les passava en blanc, pensant. Certament hi havia una cosa que em ballava al cap i que mai havia gosat a preguntar, potser perquè no me’n havia adonat fins llavors.
Una nit en que la mare em va fer el petó al front i em va desitjar bona nit, vaig treure la mà de sota el llençol i vaig fer-li la senyal de que s’assentés,donant copets amb la mà al llit.
Quan li vaig preguntar perquè no tenia família apart d’ells i els avis va emmudir de cop i es va tornar tan pàl·lida com una fulla de paper.
Va sospirar i em va explicar que feia molts anys eren una família molt unida, tan que s’ho explicaven tot, fins i tot les coses més íntimes (coses que potser no caldria haver explicat). Una d’elles va ser que la casa que es van comprar abans de casar-se ( el pare i la mare) hi havia unes golfes enormes. Les golfes no era el problema, sinó que el problema estava en què hi passava en elles: hi vivia un gnom.
Quan els familiars van sentir aquells disbaratsl’única cosa que van saber ferva ser riure i no creure-s’ho.
La mare neguitosa i el pare suant van invitar-los a que ho veguessin en pròpia persona. Tan com tiets, cosins,oncles i padrins (començant per el més petit fins al més gran) van pujar les escales de cargol que els conduïa a les famoses golfes. L’única condició que van demanar els pares va ser que no fessin soroll per no alarmar el resident. Quan la clau va arribar al punt màxim, la porta s’obrí amb un grinyol ensordidor i l’habitació va quedar en primer pla.
Era una habitació gran, fosca i sense mobles. Els familiars van callar de cop i amb la certesa en que havien pujat les escales les van baixar.
La mare i el pare no se’n s’havien avenir,no quedava rastre del gnom Faust. Els familiars van prendre-s’ho com una broma i després del dinar familiar van marxar tips i amb un tema de conversa entre boques. El pares van aprofitar pertornar a pujar a les golfes i comprovar de nou si realment el gnom no hi era o s’havia amagat. Quan la porta tornà a grinyolar el gnom va aparèixer per l’escletxa i els va aclucar l’ullet.
La broma durà anys, cada dinar familiar els feien pujar a lesgolfes per demostral-s’hi una vegada més que era del tot cert que el gnom vivia allà. De tants anys que van passar ni un va aparèixer el gnom; fins que es van cansar. Van perdre totalment la credibilitat i als dinars familiars ja no s’hi apuntava ningú. A partir d’aquí tothom els va fer el buit i els van esborrar de la seva vida.
Jo perplex per tot el què m’havia explicat la mare la primera cosa que se’m va acudir va ser creure-la.
L’endemà encuriosit com qualsevol nen de la meva edat vaig aventurar-me a preguntar a la mare si m’hi podia portar.
El primer cop no hi va haver sort, ni el segon, ni el desè. La mare no es rendia i jo tampoc.
A la setantena vegada que pujava aquelles escales ho feia amb la mateixa passivitat que la quinzena vegada: ficava la plau al pany, obria la porta, veia la sala buida i tornava a tancar. Baixant les escales em preguntava quans cops més havia de pujar a les golfes per acabar-me de creure que els meus antics familiars tenien raó.
Amb el temps el pare i la mare van anar desesperant i jo vaig viure en pròpia carn la meva incredulitat envers als meus pares. Vaig quedar-ne tan marcat que quan em deien que anaven a comprar,que anaven al teatre o marxaven de vacances, jo me’ls mirava amb cara d’escepticisme, no em creia res del què em deien.
Els anys van passar en aquella casa i jo em vaig fer gran, tan que vaig decidir independitzar-me, i vaig perdre tot el contacte que em quedava amb els meus pares. Encara que no ho semblés, em va afectar.
Una nit com qualsevol altra, em van despertar amb una trucada. Vaig respondre sense alè i em van informar que els meus pares (a l’edat de 50 anys) havien tingut un accident amb cotxe i que el seu trajecte de vida havia acabat allà, a la carretera.
L’endemà es va celebrar el seu trist enterrament. El primer que va entrar a l’església vaig ser jo, i sobtadament vaig percebre que els següentsque entraven eren els familiars que havien recaigut sempre en l’anonimat. L’església va acabar d’omplir-se.
Just quan el capellà inicià la missa es van obrir les portes i l’últim ha entrar va ser un gnom.
T'adones amic, Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense.
Escric per existir i per redescobrir-me cada dia una miqueta més. Donar vida amb paraules escrites pensaments que s'amaguen entre els racons de la meva ment. M'agrada contaminar-me de tot allò que em pugui aportar simplement una cosa especial, no comuna. Invento i pretenc canviar el món d'una forma anònima, per tant mai em trobaràs. Si ho fas serà un secret que compartirem d'amagat.
